Llum a les golfes

D. Sam Abrams

Dins l'univers literari de Tomàs Garcés, El temps que fuig (1984) ocupa un lloc destacat per tres raons. En primer lloc, significà, finalment, el desplegament total del projecte literari de l'autor o, dit d'una altra manera, no va ser fins els vuitanta-tres anys que Garcés es va estrenar formalment en un nou gènere com a memorialista. En segon lloc, l'aparició d'El temps que fuig significà per Garcés l'assoliment d'un ideal de prosa que havia perseguit tota la vida i que només havia abastat parcialment. I, en darrer lloc, significà, malauradament, la culminació de la seva producció perquè va esmerçar-hi els seus darrers esforços literaris abans d'emmalaltir l'any 1983.

La primera cosa que cal puntualitzar sobre El temps que fuig és que, a diferència de molts altres dietaris a la tradició catalana, es tracta d'una obra molt pensada, molt artitzada, molt construïda. Començant pel títol, que recull el famós "fugit inreparabile tempus" virgilià, que l'autor cita indirectament al petit text d'introducció: "Sempre ens estranya el temps que fuig. Però és el temps qui fuig? O som nosaltres?" I, més endavant, formant una mena de discret leitmotiv, torna a sortir camuflat a la pàgina 29, al final d'una anotació de l'any 1961 sobre les estades estivals de Maragall a Cauterets : "I molt a la vora, en una altra cascada impressionant, invisible, sentim el doll del temps que fuig."

De fet, es podria veure tot el llibre com un sostingut comentari irònic sobre el lloc comú virgilià perquè el llibre, d'una forma paradoxal, demostra que es pot véncer el temps amb la paraula, de manera que no pugui fugir, tal com va observar Joan Teixidor en una crònica recollida a Apunts encara: "El títol del llibre evoca el temps que fuig, però més aviat ens duu per un camí de meravelles cap al temps que no fuig, que roman, el temps poètic."

Entre el títol inicial, Dietari tardà, i el títol final, El temps que fuig, Garcés havia pensat un altre, El rellotge de Berna, fent referència a la famosa Torre del Rellotge, del 1530, que corona la Porta de l'Oest de la ciutat antiga. Justament, les gracioses il·lustracions de Carme Garcés a la coberta i contracoberta són motius del famós rellotge a partir d'una postal que el mateix autor havia guardat del seu viatge a Berna als anys seixanta. A més, altra vegada el text d'introducció explica en detall la visita a Berna i la idea d'utilitzar el rellotge com a títol. I per què, si el llibre ja es deia d'una altra manera, l'autor conserva aquest record tan explícit ens podem preguntar. Perquè recull en una sola imatge tres dels eixos vertebradors, a nivell temàtic, del llibre: les xifres romanes de l'esfera representen el temps; els signes del zodíac representen l'entorn o els condicionants externs que pesen damunt nostre; i les sumptuoses figures que roden cada hora, en sonar les campanes, representen l'alteritat o la presència dels altres. És a dir, el temps, el món i les persones, tres dels grans temes del dietari.

Hem dit abans que El temps que fuig significà per Garcés l'assoliment d'un ideal de prosa que només havia abastat parcialment abans. De fet, El temps que fuig és un llibre polifònic o coral que recull simultàniament, en forma de mosaic o caleidoscopi, tots els subgèneres de la prosa, i algun de nou, que Garcés havia conreat abans. Això vol dir que reuneix, harmoniosament, apunts de paisatge, notes de viatge, proses poètiques, crítica de llibres i esbossos biogràfics, als quals caldria afegir la novetat d'observacions morals, impressions històriques, petites cròniques sobre la vida cultural del país, retrats, observacions filològiques, fragments de teoria poètica, records personals i íntims (per exemple, els vuit somnis magistralment narrats), al·locucions públiques i precisions sobre la composició de certes obres (poemes i assaigs) de l'autor.

I, a partir d'aquesta gran diversitat de materials i estils i tons, Garcés conscientment i laboriosament va construir el que nosaltres coneixem com El temps que fuig. Un exemple, un que afecta el conjunt de l'obra, ens bastarà per veure amb claredat el que vull dir.

A gran escala, El temps que fuig dibuixa un arc de cinquanta anys que va d'una anotació del 23 de març de 1933 a una anotació del 22 de juny de 1983. Evidentment, no és cap coincidència el fet que el dietari recorri la xifra rodona de cinquanta anys. A més, si filem més prim encara, els cinquanta anys del dietari segueixen, a escala reduïda, el cicle vital recorregut per l'autor, des de la puixança de la joventut (la primera dels seus trenta-un anys) als darrers moments de plenitud (les últimes hores de sol d'un dia de juny als vuitanta-un anys). Novament, no pot ser fruit de l'atzar.

Després, la primera de les dues anotacions és una prodigiosa evocació de dues planes sobre la primavera com a "eterna renaixença", mentre la segona, a ple estiu a la casa de Selva de Mar, és una llarga disquisició de quatre pàgines sobre l'haikú, suscitada per una lectura de les versions d'Octavio Paz del famós diari de viatge del poeta i monjo, Matsuo Basho, que acaba Distil·lant-se en un poemet original (un haikú, naturalment, en homenatge al mestre japonès) del mateix Garcés:

Llum a les golfes.

A fora l'ocellada.

Però hi ha el vidre.

Senzillament magistral! Mentre Garcés llegia Basho i reflexionava sobre el sentit i la tècnica de l'haikú s'ha fet tard i, a causa de l'ombra que entra a les golfes de la casa, al poeta li ha calgut encendre el llum. A fora, al jardí, els ocells canten i criden, una mica burletes. Fins aquí hem seguit els detalls que ens proporciona Garcés en la part en prosa de l'anotació. Ara, la versió destil·lada i universalitzada en vers. S'ha fet fosc a la vida del nostre poeta perquè és gran i s'ha fet tard, però encén la llum de l'esperança encara que sigui una mica artificial. A fora, seguint el seu curs, la natura, eterna, i, amb ella, el temps de la natura, que és immortal. I, entre els dos, l'home (finit) i la natura (infinita), el vidre, és a dir, els límits de l'existència humana. En principi, l'home haurà de desaparèixer mentre el temps i la natura, indiferents, fan la seva via. Però, gràcies a la fe i l'esperança, la llum a les golfes, i gràcies a la paraula del poeta, la llum a les golfes de la humanitat, el temps no fuig.

Copyright © 2001 D. Sam Abrams