El temps de les cireres gira entorn del tema del viatge –la fugida– que ha caracteritzat la novel·la catalana d’ençà de la ruptura temàtica i formal que seguí el 1968 (per bé que, d’alguna manera, la creació de qualsevol personatge s’hi aproxima). Però tot el tema hi apareix enfocat des d’un punt de vista determinat: el moment del retorn i, per tant, de recuperació del món que l’heroi –Natàlia Miralpeix– havia abandonat. Tots els trets –digueu-ne mitemes o motius, si voleu– que caracteritzen el desenrotllament d’aquest tema són presents.
Simplificant: la presència de desvetlladors (Harmonia i Emilio), la davallada als inferns (detenció i avortament), la fugida (a Itàlia i a Anglaterra) i, finalment, el retorn, on se situa el temps real de la novel·la.

L’argument, doncs, és molt senzill i, interpretat des de la perspectiva temàtica que exposem, es redueix a la “recuperació” del món que Natàlia havia abandonat dotze anys abans, en la seva fugida. Aquest món és evocat en produir-se el contacte físic amb els objectes que el componen. Uns objectes amb un no sé què de rodoredià. Uns objectes que exerceixen un veritable fetitxisme (en un moment determinat per a Judit i, després, per a Joan Miralpeix són tot el món), que desvetllen i provoquen l’aflorament d’un passat personal, familiar i històric, indestriable de l’heroïna.

Jordi Castellanos. “Montserrat Roig i El temps de les cireres”, Serra d’Or, 213, juny 1977.