El mar

Novel·la de Blai Bonet, publicada el 1958.

Centrada en un sanatori de tuberculosos, aquesta primera novel·la de Blai Bonet ens explica, a través dels monòlegs de quatre personatges, una sèrie de fets que van passar durant una guerra civil i una dura postguerra no gaire imaginàries al poble imaginari d’Hostili. Les veus més importants són les dels dos malalts, Manuel Tur i Andreu Ramallo, puntuades pels records de sor Francisca Luna, monja i zeladora, i Gabriel Caldentey, capellà. El fet central de la novel·la és l’assassinat de don Eugeni Morell a mans d’Andreu Ramallo, protegit i amant seu.

La novel·la està dividida en 32 capítols, cadascun titulat amb el nom del narrador: 12 de Manuel Tur, 13 d’Andreu Ramallo, 3 de Francisca Luna i 4 de Gabriel Caldentey. Són gairebé monòlegs, alguns dirigits a un tu que és el mateix narrador, seguint una tècnica popularitzada per William Faulkner. Igual com les primeres obres poètiques de l’autor, aquesta novel·la és una mena de vòrtex d’influències diverses i de vegades contraposades. Blai Bonet poua, amb intensitat variable, de l’univers modern de Faulkner, del behaviourisme nord-americà de John Dos Passos, de la novel·la mal anomenada catòlica de l’anglès Graham Greene i dels francesos Mauriac i Bernanos, de l’existencialisme parisenc —sobretot d’Albert Camus—, del neorealisme italià, del tremendisme ibèric, sobretot de Cela i bàsicament de la seva novel·la Pabellón de cáncer, i fins i tot de la llavors recent école du regard o nouveau roman francesa.

Algunes de les crítiques que a l’època es van fer a la novel·la, com la poca diferenciació de les veus o la crueltat tremendista d’algunes escenes, queden cancel·lades pel fet de formar part de la gran força tel·lúrica que fa d’El mar una experiència única, una capbussada en el mal com pocs autors han gosat fer. Cruament realista, també té, però, un cert vessant simbòlic, centrat sobretot en la figura demoníaca d’Andreu Ramallo, un precedent dels Judes que sortiran a moltes de les obres de l’autor.

Diccionari enciclopèdic de la literatura catalana

Memòria i violència en la novel·la El mar de Blai Bonet

Xavier Pla

La novel·la El mar és una obra insòlita, difícil i complexa que, a Catalunya, ha tingut sempre detractors. És una de les fites de la novel·la catalana de postguerra que, en el moment de publicar-se, va generar un cert escàndol per motius morals [...]. Cinquanta anys després de publicar-se, El mar és una novel·la que no ha envellit gens i que mereix tota l’atenció dels lectors. [...] A més d’aportar la seva pròpia experiència religiosa, un cristianisme existencialista també influït notablement per la figura de l’escriptor francès Georges Bernanos i l’exaltació mística de Paul Claudel, Blai Bonet va saber integrar el millor dels corrents filosòfics existencialistes per escriure una novel·la atrevida y trencadora que no té cap intenció de convertir-se en una crònica històrica de la Mallorca de la postguerra sinó que és bàsicament una reflexió existencial sobre la condició humana a partir de les vivències radicals i subjectives d’un grup d’adolescents interns en un sanatori de tuberculosos. Per raons biogràfiques, tenia deu anys quan va esclatar, Bonet no va patir la màxima crueltat de la guerra civil espanyola, sinó que sempre va voler-se reivindicar com una víctima de la postguerra i de la repressió moral i de costums imposada per la dictadura franquista. Malgrat que Bonet sempre va negar el caràcter autobiogràfic de la novel·la El mar, que certament s’assembla més a un drama col·lectiu que a una peripècia personal, en la representació literària d’aquell sanatori, amb els pavellons masculí i femení, o el pavelló de les infermeres, fàcilment s’hi poden percebre les vivències de l’autor. Per això, en realitat, les referències a la guerra civil espanyola són ben poques: tan sols uns uniformes italians a Palma expliquen l’arribada de l’aviació feixista italiana a la Mallorca franquista, preparada per bombardejar Barcelona. I, sobretot, és la visió que tenen els nens dels afusellaments a les tàpies del cementiri que serveix clarament per diferenciar, d’una banda, el temps present (postguerra) del passat (guerra civil), i per allunyar, encara més, els adolescents del món dels seus pares, el món definitivament corrupte dels adults.

[...] A Blai Bonet, sobretot, allò que més li preocupava era la destrucció del món adolescent i la irrupció del món dels adults: “A El mar vaig voler descriure el racó més secret dels adolescents de postguerra”. En aquesta síntesi de la vida del sanatori, Bonet va començar a escriure El mar. [...] Algunes escenes de la novel·la El mar, especialment les que fan referència a la mort violenta d’animals com els gats, són alguns dels pocs exemples de “tremendisme” de la novel·la catalana contemporània. I tot això té coherència amb el que són els temes principals del llibre: el sexe, la por, la sang, l’adolescència, la malaltia, els miralls o, naturalment, els efectes de la guerra.

[...] Potser podríem intentar destacar alguns trets estilístics de la novel·la de Blai Bonet que ens permeten aproximar-nos millor al lirisme narratiu que tant fascina els seus lectors. En aquesta novel·la, per exemple, destaca per sobre de tot la voluntat de l’autor per aconseguir arribar a una depuració lingüística i estilística destinada a obtenir una expressivitat màxima amb el mínim de paraules. La condensació, la concisió i la destil·lació són elements clau per entendre una obra que avança amb certa brusquedat i amb una certa predilecció per la repetició: “El camí de la mort de don Eugeni Morell té la vegetació molt dura. El camí de la mort de don Eugeni Morell té un bosc d’alzines a cada banda. La terra que està sota la copa de les alzines és morada i rosa.” En segon lloc, l’absència de descripcions. Bonet opta per oferir al lector un món que no és complet ni objectiu ni exhaustiu, sinó que mostra una gran preocupació per presentar una subjectivitat, o, millor, una suma de subjectivitats, que acosten el lector a una clara voluntat de reflexió i intimitat. Per això, la descripció apareix gairebé només en la primera pàgina de la novel·la, que és una visió plàstica i euforitzant del paisatge (que arriba fins al mar) que es pot veure des de dins del sanatori, disfòric, a través del marc d’una finestra. Més enllà d’aquestes primeres pàgines, amb molta adjectivació, molt sensuals i colorístiques, la resta de la novel·la consistirà més a “dir” que a “descriure”. També la inclusió d’algunes imatges poètiques, petits poemes en prosa, petits excursos metafòrics amb moltes reminiscències pictòriques, afavoreixen el caràcter líric del llibre [...].

A més a més, el fragmentarisme és un dels trets estructurals de la novel·la [...]. La divisió en 32 capítols breus trenca el contínuum textual y dóna categoria a cadascun dels capítols com a unitat bàsica de significat. [...] La novel·la és també el resultat d’una intensa manipulació narrativa del temps. El fet que l’autor doni un privilegi total al temps present afavoreix el caràcter estàtic i contemplatiu de la història, que sembla que no avanci, i transmet també una certa monotonia positiva al lector. [...] El que fa Bonet és posar una única veu narrativa y donar la veu directament als seus personatges, una veu que només es pot identificar pel nom que dóna el títol a cadascun dels breus capítols. Malgrat que de seguida hi hagi dos personatges que es converteixen en protagonistes, Manuel Tur i Andreu Ramallo, la tècnica narrativa és senzilla però efectiva. Perquè fa que el lector s’adoni que, en realitat, l’autor ha donat la paraula només a alguns dels personatges, que no es diferencien gaire de la resta. Precisament, el que pretén el novel·lista és confrontar el lector amb uns personatges similars, malats, al·lucinats, delirants, que senten el patiment de la por de la mort i alhora el vigor que els proporciona que els seus cossos respectius evolucionin cap a l’edat adulta. Personatges que en realitat no dialoguen, sinó que monologuen, com si parlessin amb ells mateixos. La discontinuïtat narrativa i la focalització interna múltiple confereixen a aquesta novel·la una intensitat emocional inoblidable. Els personatges de la novel·la de Bonet es troben constantment confrontats als miralls, enfrontats als seus ulls pàl·lids, sortits o de vegades enfonsats ja, gairebé apagats. [...]

Immersos en un espai clarament disfòric, dominat pel color blanc i el negre, i el vermell de la sang, els adolescents protagonistes, pàl·lids, lívids, tristos, de la novel·la de Bonet viuen amb l’angoixa de la mirada severa de Déu i la noció del pecat. [...] Als seus personatges, torturats, angoixats, obsessionats pel complex de culpa i pel despertar del sexe, la novel·la de Blai Bonet els dóna unes veus d’una estranya soledat i tristesa.

Després de la guerra, no ve la pau. Ve un altre tipus de guerra, la postguerra, que, segons Blai Bonet, era una guerra que penetrava en la terra, el pubis de l’univers, que creava coves fosques i excitava la luxúria. Com el mar.

Xavier Pla. “Memoria y violencia en la novela El mar de Blai Bonet”, Romance Notes, 51 (2011).