La crítica literària, entre nosaltres i en el meu temps, va ser sobretot crítica de poesia. Si el lector fulleja els reculls dels crítics més notoris, ho veurà tot seguit. D'uns quants anys ençà, s'ha anat estenent una mica més cap als escriptors en prosa, però no pas d'una manera gaire sistemàtica. D'aquí venia que, de vegades, se m'havia acudit que potser les meves temptatives, adreçades, de molts anys ençà, gairebé exclusivament als narradors i als prosistes, podien fer, aplegades, una mica de servei, si més no per la informació que contenien. Darrerament, però, quan en vaig repassar unes quantes, publicades o no, em vaig adonar que hi quedaven moltes coses per dir. Vaig triar les que em van semblar més significatives, les he refetes, n'he escrit algunes de noves i les he aplegades en aquest llibre.

Hi parlo d'escriptors que ja no són en aquest món. De la dotzena que he triat, però, n'hi ha vuit que els he coneguts personalment. Això m'ha inclinat a l'intent de dibuixar, poc o molt, les figures humanes. Per això, no m'he limitat a parlar de l'obra en prosa i m'he estès a esmentar, del que van escriure, tot allò que m'ha semblat útil per caracteritzar-los. Alhora, he mirat de situar-los cadascun en el moment en el qual va viure i va escriure, és a dir, dintre del curs que va seguir l'evolució de les tendències i de les escoles. No he pretès d'entrar, així i tot, en el camí de la història literària. No he fet cap mena de recerca, i no pretenc saber, de cadascun, gran cosa més del que en pot saber un lector atent i una mica conseqüent. No pretenc presentar cap visió completa del que ha estat la literatura en prosa en llengua catalana d'ençà dels inicis de la Renaixença. Crec que la dotzena d'autors que he triat han de ser posats en tot cas entre els més representatius. Però és evident que per aconseguir un panorama complet, n'hi manquen molts d'altres. Hi manquen els precursors: per exemple, Carles Bosch de la Trinxeria, Robert Robert, Berga i Boix, M. Genís i Aguilar, i d'altres encara. Hi manca, és evident, Emili Vilanova. Entre els modernistes, almenys -i és essencial-, Santiago Rusiñol. Hi manquen escriptors polifacètics com Pere Coromines i Miquel S. Oliver. Hi manca Eugeni d'OrsEugeni d'Ors, que va tenir tanta influència en la girada que ell mateix va anomenar "noucentista". De l'etapa posterior, hi haurien de ser Joan Puig i Ferrater, Carles Soldevila, Ernest Martínez Ferrando, i molts d'altres. Caldria posar-hi també alguns escriptors al marge del corrent general, com ara Ramon Raventós i Francesc Pujols i, en temps posteriors, Francesc Trabal. I encara me'n deixo molts. Cal dir que tampoc no hi són representats -perquè no entraven en el meu propòsit-, els escriptors vivents, gloriosament encapçalats per Josep Pla.

Diria, però, que la dotzena de grans escriptors que he triat pren, així i tot, una certa significació que, si més no, pot donar a aquest llibre un punt d'unitat.

Avui, la crítica a un major nivell de precisió i a unes altres menes d'estudis i de resultats. Per tant, no veig cap inconvenient que el lector prengui això que he escrit com uns simples comentaris externs o fins, si vol, com unes divagacions sobre l'obra d'uns quants autors -i sobre els autors mateixos- unides a un intent de donar una certa idea global de com s'han produït el desplegament i la continuïtat de la prosa catalana d'un segle ençà. Si és això el que hi troba, em donaré per molt ben pagat.

Copyright © Maurici Serrahima: Dotze mestres (Destino, Barcelona, 1972)