Assaig i país

Manuel Llanas (Universitat de Vic)

El fenomen s'observa a tot el món: en moments històrics crucials, tant d'expansió com de crisi, tots els pobles tendeixen a segregar literatura autojustificativa, destinada a explicar-se i, doncs, a comprendre's ells mateixos, o bé, de portes enfora, a proclamar la personalitat pròpia i distintiva. D'aquesta operació, doncs, se'n poden espigolar mostres arreu, sobretot d'ençà que, arran de la Revolució Francesa, es van constituir, en l'anomenat món occidental, els Estats nació tal com avui els coneixem. En el nostre cas, la confluència del romanticisme i la Renaixença va produir el primer gran gruix de reflexions contemporànies sobre la identitat i les aspiracions catalanes, tant a escala cultural com política i dins un procés constructiu de creixent recuperació de la consciència nacional. Per a trobar-ne un altre gruix equiparable cal esperar un episodi de signe radicalment oposat: el desenllaç de la guerra de 1936-1939 amb la subsegüent derrota de Catalunya. Sota el seu impacte, i sota l'impacte de les seves conseqüències, els assaigs sobre la realitat catalana es multipliquen, des de variats observatoris ideològics i sobretot a l'exili, perquè a l'interior la censura de la dictadura franquista no en permetia la difusió. Així, durant la dècada dels anys quaranta, alguns intel·lectuals, com Josep Trueta, van presentar visions idealitzades de la història de Catalunya en la línia tradicional i amb actitud militant; altres, més especulatius, com Ferrater Mora, van renunciar a les interpretacions històriques i van incidir en abstractes caracteritzacions psicològiques; altres, en fi, d'un sentit crític més esmolat, com Carles Cardó o Gaziel, van repensar la trajectòria de la Catalunya contemporània tot revisant els principis del catalanisme polític que li havien fet de suport teòric.

La publicació de Notícia de Catalunya (1954), de Jaume Vicens Vives, va obrir un altre front de debats i, de fet, una segona etapa en l'evolució dels assaigs d'aquest gènere, ni de bon tros tan lligada a la contingència de la guerra civil. Vicens capgirava interpretacions històriques tradicionals, i aquest seu llibre obria un feix fecund de reflexions sobre Catalunya que s'allarga fins ben entrats els anys seixanta i estimulava les anàlisis sobre els altres territoris dels Països Catalans.

L'òptica de l'exili

Josep Ferrater Mora (1912-1991), filòsof i assagista, va publicar la primera edició de Les formes de la vida catalana a Santiago de Xile, el 1944; el llibre s'emmarca en un moment en què, derrotada a la guerra, Catalunya patia una ruptura i una crisi profunda: "Així -declara en el pròleg-, la meva anàlisi de l'existència catalana pretén somoure-la en els instants que sembla oblidar la seva pròpia essència i abocar-se a tot el contrari del que podria justificar-la: en els instants que, trencada pel dolor la seva continuïtat, perd el seny i la mesura i manca d'ironia." I aquestes són les quatre categories o formes que Ferrater considera específiques dels catalans: la continuïtat, vinculada a l'estima pel treball i al foment de la iniciativa individual; el seny, vist com una síntesi entre raó i experiència; la mesura, antiromàntica i d'arrel mediterrània; i la ironia, instrument de combat contra el fanatisme i factor neutralitzador de les adversitats. En síntesi, l'anàlisi ferrateriana, falcada en les tesis de l'idealisme alemany sobre l'esperit de la nació, es troba pròxima a l'ideari noucentista. Lluny de discutibles caracteritzacions genèriques, en dos breus volums posteriors (Reflexions sobre Catalunya, del 1955, i Catalanització de Catalunya, del 1960), Ferrater Mora es va orientar cap a aspectes més conjunturalment polítics de la realitat catalana; descartant el separatisme i negant la vigència dels nacionalismes, hi propugnava una intervenció catalana a Espanya i una estructura estatal federalista.

Publicat per primera vegada el 1946, en anglès i a Oxford, L'esperit de Catalunya, del metge Josep Trueta (1897-1977) inventaria "la contribució catalana al progrés d'allò que en diem civilització occidental". Més que d'un assaig, doncs, es tracta d'un panegíric històric flanquejat pels perfils biogràfics dels catalans més notoris de tots els temps.

Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes, obra del canonge Carles Cardó (1884-1958), va aparèixer primer a París, i en francès, el 1946. D'una banda, interpreta històricament i psicològicament el contrast entre Castella i Catalunya, pobles de caràcter antagònic que, en comptes d'harmonitzar-se sàviament, s'han anat radicalitzant fins a enfrontar-se en la guerra del 1936, moment en què tots dos van lliurar-se a la mala tradició respectiva. Una mala tradició que si a Castella es manifestava en la identificació entre absolutisme i catolicisme, en l'autoritarisme i en l'assimilisme de la perifèria, a Catalunya era visible en l'estat permanent de revolta, en l'abús de la llibertat i en un excés d'indisciplina religiosa i moral. D'altra banda, crític amb la teoria nacionalista de Prat de la Riba, exposa doctrinalment les solucions de convivència en els estats plurinacionals.

Altres aportacions fetes des de l'exili són menys rellevants; així i tot, cal destacar-ne Ciutadania catalana (Buenos Aires, 1957), del polític i pensador Manuel Serra i Moret (1884-1963), i Cataluña, Castilla, España (Mèxic, 1960), de l'historiador Pere Bosch-Gimpera (1891-1974), dues obres que basculen entre el revisionisme historicopolític i la reivindicació.

L'aportació de Gaziel

Amb Quina mena de gent som, escrit entre el 1938 i el 1947 però no editat fins el 1970, Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet (1887-1964), fa una contribució lluminosa al debat, sens dubte menystinguda a causa de la data tardana de publicació. En rigor, Gaziel reprenia i condensava una antiga i permanent obsessió personal: Catalunya i el seu encaix dins la Península Ibèrica. El llibre, l'integren quatre assaigs. El primer, Introducció a una nova història de Catalunya, comença posant en qüestió la tasca dels historiadors per a acabar recusant els fonaments ideològics de la historiografia catalana d'arrel romàntica, acusada d'oferir una imatge falsa de Catalunya; de fet, diu, la realitat ensenya que la nostra trajectòria històrica és una amarga lliçó de la radical impotència d'un esperit, la catalanitat, tanmateix indestructible, per a dotar-se d'un Estat independent.

El segon assaig, Pobles remolcadors i pobles remolcats, parteix d'una interpretació intuïtiva del Quixot per descompartir homes i pobles en heroics -quixotescos- i pacífics -sanxopancescos-. La conclusió és que no hi ha més remei que acceptar l'hegemonia, a Espanya, de Castella, la qual, heroica, dogmàtica i intolerant, l'ha modelada al seu gust i arrossega, si us plau per força, els pobles antiheroics que, com el català, també hi viuen. I que mentre el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, en èpoques de guerra Castella derrotarà Catalunya, i en les de pau Catalunya simplement subsistirà.

El tercer, El secret d'una migració misteriosa, analitza el fons ideològic de la pintura de Joaquim Sunyer i en dedueix que, per raons històriques, els catalans, així que poden, se'n van nord enllà a formar-se, perquè "del Pirineu ensota, res no s'assembla a nosaltres i nosaltres no ens assemblem a ningú".

El quart i darrer assaig, El desconhort, el més penetrant de tots, l'inicia discutint els postulats nacionalistes de Prat de la Riba a partir de la idea de la feblesa congènita de la nació catalana, on, diu, predomina una concepció econòmica de la vida; amb una tal forma de ser, prossegueix, s'ha trobat amb l'absurd històric d'ocupar un espai geogràfic veí del de Castella, que n'és l'antípoda perfecte. Ens trobem davant d'una veritable tragèdia col·lectiva, perquè "el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l'ànima aliena". El contenciós sembla no tenir solucions. Segons Gaziel, Catalunya les havia assajades totes -fins la de deixar-se assimilar per Espanya-, i totes havien fracassat. Ateses aquestes premisses, l'única sortida viable que hi veia passava per la intuïda i futura creació d'organismes polítics supranacionals on ingressés la Península Ibèrica.

Alguns llibres posteriors de l'escriptor incideixen encara en el tema que ens ocupa. És el cas, sobretot, de la Trilogia ibèrica, composta de Castella endins (1959), Portugal enfora (1960) i La península inacabada (1961), on pretén fer conèixer la realitat peninsular als catalans i, a l'empara de l'ideal ibèric maragallià, proposar vies de concòrdia entre els pobles que la formen.

El revulsiu de Jaume Vicens Vives

Notícia de Catalunya (1954) és l'obra més incisiva de Jaume Vicens Vives (1910-1960) i la que més reaccions va suscitar. Plena de ressons polítics, Vicens hi desplega l'erudició al servei d'una reflexió sobre Catalunya encaminada a redreçar-la dins el marc hispànic. I la planteja com una interpretació històrica destinada a "reconèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits, a realitzacions concretes". Així, per un costat, explora els elements constitutius de la personalitat col·lectiva: el "mestissatge" cultural i biològic, resultat de ser un país de Marca, la dualitat entre la "muntanya" i el "mar", el "sentit social de la terra", la laboriositat. I, per un altre, examina històricament les frustrades iniciatives catalanes d'intervenció a Espanya davant el fracàs de Castella en la creació d'un Estat modern. Unes iniciatives basades en el pactisme, oposat a l'autoritarisme castellà, i al capdavall entrebancades per la manca de sentit d'Estat dels catalans mateixos i pel seu esperit de revolta.

A tall de conclusió final, Vicens fixa "els punts cardinals del temperament català", que troba en el "seny" i en la "rauxa", pols extrems d'una "voluntat d'ésser" considerada com el tret històric més característic de Catalunya; i, amb desig d'orientar i, doncs, d'influir, aventura un programa d'actuació en el futur: "Diem Catalunya com aquell qui diu Castella i França, però els nostres recursos demogràfics i econòmics -àdhuc a darrera hora, els morals- són molt inferiors. Cal tenir en compte aquesta impotència coercitiva de Catalunya abans d'engrescar-se en accions redemptores. La nostra tàctica ha d'ésser sempre la de convèncer per l'exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d'arribar al lliurament del missatge."

Algunes contribucions posteriors

Les tesis de Notícia de Catalunya van tenir si més no la virtut de desencadenar-ne d'altres de paral·leles o derivades, que hi polemitzaven, s'hi adherien o en reflectien la influència. I que, al llarg dels anys seixanta, van haver d'encarar-se, a més, amb el fenomen de la immigració massiva que Francesc Candel descrivia a Els altres catalans (1964). En aquesta línia cal esmentar Nosaltres els valencians (1962), de Joan Fuster, I els catalans també (1965), de Miquel Arimany (1920-1996), Com han estat i com som els catalans (1968), de Rodolf Llorens i Jordana (1910-1985), Els mallorquins (1967), de Josep Melià (1939), i El Rosselló avui (1969), de Pere Verdaguer (1929). Dins un vessant exclusivament psicologista se situen Sentit polític dels catalans (1964) o Seny no és timidesa (1965), de Carles Muñoz i Espinalt (1920-1993), i El nostre caràcter (1961), de Delfí Abella (1925).

Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA