Aquí i arreu, la impremta primitiva es caracteritza molt sovint per la dificultat de determinar amb precisió la cronologia dels llibres. Començant pel primer de tots, la Bíblia de Gutenberg, és habitual que s'imprimeixin sense el colofó que, equivalent al modern peu editorial, facilita les dades de l'elaboració del llibre, i entre aquestes la data. Per poder fixar-la ni que sigui aproximadament, en aquests casos l'erudició es veu obligada a fer entrar en joc una colla d'elements, des dels tipogràfics fins als històrics i els documentals. Posades en aquest terreny, les conclusions dels estudis bibliogràfics admeten un grau variable d'interpretació, fet que explica les freqüents discrepàncies entre especialistes. I, també, els variats canvis d'escenari. Fins fa relativament poc, per exemple, les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (volum aparegut a València, per cert sense colofó, el 1474) era considerat no tan sols el primer llibre imprès en català, rang que encara ostenta, sinó també el primer incunable hispànic. Avui l'ha desplaçat d'aquest privilegiat lloc en el rànquing, qui sap per quant de temps més, un volum que, també mancat de colofó, s'imprimeix a la província de Segòvia el 1472 i recull els acords d'un sínode de bisbes (l'anomenat Sinodal d'Aguilafuente). De vegades s'ha discutit fins i tot la data de llibres amb un colofó ben explícit. Entre nosaltres el cas més conegut és el del Libellus pro efficiendis orationibus, una gramàtica llatina de Bartomeu Mates impresa per l'alemany Joan Gherlinc a Barcelona l'any, segons el colofó, 1468. Fins ben entrat el segle XX va ser considerat un dels primers llibres impresos a Europa fora d'Alemanya, però Agustí Duran i Sanpere, primer, i Jordi Rubió i Balaguer, després, van demostrar de forma incontrovertible que en realitat havia aparegut vint anys després, el 1488.

Per bé que no hi ha unanimitat respecte al títol i a la data, tothom admet actualment que el primer llibre imprès a Catalunya es publica a Barcelona. La documentació exhumada fins avui fa que Pere Bohigas, compartint l'opinió del crític i tractadista George D. Painter, es decanti a donar la primacia a una Ethica. Politica. Oeconomica d'Aristòtil, probablement impresa a la capital del Principat el 1473 per una societat de tres impressors alemanys: Enric Botel, Jordi Von Holtz i Joan Plank. Datada al colofó el 1475, una edició dels Rudimenta grammaticae, de Niccolò Perotti (Perottus) va ser impresa pels també alemanys Joan de Salzburg i Pau de Constança (també conegut com Pau Hurus). Es tracta del primer llibre amb data aparegut a Barcelona, un volum de gènesi curiosa i instructiva alhora. El text imprès que li va servir d'original es va trobar a la platja barcelonina; formava part de la càrrega d'una nau pirata capturada. Gràcies al colofó sabem igualment que és Joan Peiró, secretari reial, baró hispànic, però també llatí i educat al Laci (vir etsi hispanus latinus tamen et in Latio educatus), qui decideix amb un grup d'amics fer imprimir l'atzarosament trobada gramàtica de Perotti, amb el propòsit de llatinitzar la pàtria i, així, redimir-la culturalment de la barbàrie. El primer llibre imprès a Barcelona i a Catalunya en català i datat és una traducció, el Regiment de prínceps d'Egidio Colonna (conegut també per Aegidius Romanus), que surt de l'obrador de Nicolau Spindeler el 1480 (i el reedita Joan Luschner, també a Barcelona, el 1498). Digna de ser destacada és una altra edició barcelonina, la de la Suma de l'art d'aritmètica, de Francesc de Santcliment, impresa per Pere Posa el 1482 i el primer tractat sobre aquesta matèria aparegut a la península Ibèrica.



Anterior és l'únic incunable de Tortosa, una reedició dels Rudimenta grammaticae, de Perotti, impresa per Pere Brun i Nicolau Spindeler el 1477. Tots els incunables de Lleida surten de l'obrador d'Enric Botel, que s'estableix a la ciutat cridat pel capítol de la catedral. Tot i això, la major part de la seva producció, que abraça uns vint-i-cinc títols i s'estén entre 1479 i 1498 (any de l'últim incunable lleidatà conegut), sembla destinada al consum de la universitat local. La trajectòria impressora de Botel a Lleida comença pel Breviarium llerdensis, de 1479, i continua amb títols com Philosophia pauperum (1485), de Sant Albert Magne, Commentum super libros ethicorum Aristotelis (1489), de Petrus de Castrovol, o les traduccions, fetes respectivament per Francesc de Santcliment i per Antoni Ginebreda, d'una obra italiana anònima, Flors de virtut e de costums (1489) i de De consolació (1489), de Boeci. Avui es discuteix la tradicional assignació a Girona del Memorial del pecador remut, de Felip de Malla, d'impressor desconegut; fora de tota controvèrsia es troben, en canvi, el Psaltiri devotíssim (1495), obra de Francesc Eiximenis de la qual l'impressor castellà Diego Gumiel va estampar dos mil exemplars, o Paris e Viana (1495), títol sortit del taller que Gumiel mateix compartia amb l'asturià Joan de Valdés i que, emplaçat al carrer de Ciutadans, va ser el més important de la Girona del segle XV. El primer llibre que s'estampa a Tarragona és un manual per a la formació de sacerdots, el Manipulus curatorum, de Guido de Monte Rocherii, imprès per Nicolau Spindeler el 1484; segons sembla, els altres incunables tarragonins pertanyen ja a finals de la centúria i els imprimeix Joan Rosenbach, que entre 1498 i 1500 treballa a la ciutat al servei del capítol catedralici. En són resultat l'Expositio aurea hymnorum i el Breviarium secundum consuetudinem ecclesiae tarraconensis, tots dos de 1498, i el Missale secundum consuetudinem ecclesiae tarraconensis, de 1499. Al monestir de Montserrat el primer incunable l'imprimeix Joan Luschner el 1499: és el Liber meditationum vitae Domini nostri Iesu Christi, seguit per uns quants més, del mateix any i del següent. Perpinyà tanca la nòmina de ciutats catalanes; a la capital del Rosselló, Joan Rosenbach hi imprimeix una colla de llibres en el tombant de segle: un Breviarium Elnense (1500, encàrrec de l'aleshores bisbat d'Elna i pel que se'n sap l'únic incunable), un vocabulari català-alemany i alemany-català (1502), un tractat de cirurgia de Pere d'Argilata (1503) i uns quants títols de molt consum i de petit format que no es conserven. Al llarg del segle i en el conjunt de Catalunya, Barcelona i Lleida, ciutats universitàries, són els indrets amb una activitat impressora més vigorosa; en els altres aquesta activitat resulta més aviat efímera. Si eixamplem la mirada als Països Catalans, a aquesta relació cal sumar-hi València, d'un relleu idèntic i superior al de Barcelona, i la població mallorquina de Valldemossa, on entre 1485 i 1487 Nicolau Calafat imprimeix tres títols.



La quantificació de la producció impresa no s'esgota ni de bon tros amb els repertoris bibliogràfics. Cal tenir molt en compte, primer, que tenim documentades una pila d'edicions de les quals no ens ha arribat ni un sol exemplar, fet que obliga a creure que es van publicar llibres (pocs o molts, no se sap) que desconeixem. De l'impressor Gherlinc, que, com veurem, treballa força, només conservem un exemplar d'una de les obres que imprimeix. La devastació ha afectat en especial els impresos en llengua vulgar, molt menys valorats que els llatins. Un inventari de 1507 menciona 200 exemplars del Llibre de tres i 100 del Testament d'en Bernat Serradell, cap dels quals no ha perviscut, de manera que tan sols tenim accés a aquestes obres a través de còpies manuscrites. Més vistós resulta que dels dos mil exemplars que s'imprimeixen el 1495 a Girona del Psaltiri d'Eiximenis només en conservem un. O que dels 715 de la primera edició del Tirant lo Blanc (1490) ens n'hagin arribat tres, per contrast amb l'únic que tenim de la segona edició (1497) de la mateixa novel·la. Un segon factor menyscaba la fiabilitat dels censos dels textos impresos. Des dels orígens, la impremta es nodreix d'encàrrecs de textos menors que, estampats en fulls volants o plecs solts, en constitueixen l'activitat més sostinguda i, doncs, la base econòmica més segura i regular. Són textos com les butlles (impreses ja per Gutenberg abans de la Bíblia), els edictes, els formularis, els almanacs, els cartells, els escuts, les estampes, les cartilles escolars, els goigs, els naips o els ventalls, una variada tipologia d'impresos sovint de circumstàncies, de venda constant i destinats a ser molt difosos. Uns impresos, en fi, de vegades anomenats de "remenderia" i acompanyats de la clàusula sumptibus propiis. És justament la gran difusió la que explica que, de tota aquesta tipografia de baix preu, d'existència documentalment demostrada, tan sols se'n conservin poquíssimes mostres, un pal·lidíssim reflex de la producció real. Es tracta d'una paradoxa només aparent, perquè, de sempre, els textos de consum majoritari, manuscrits o impresos, són els més fràgils i, doncs, els que menys perduren. D'aquí que resulti tan enganyós valorar l'activitat d'un impressor a partir dels llibres que ens n'han arribat. Calia tenir les premses ocupades el màxim de temps, i això només era possible acceptant tots els encàrrecs, fins i tot (o sobretot) els més humils.

Copyright text © 2002 Manuel Llanas i Gremi d'Editors de Catalunya. Reproduït amb permís