N'han dit...
Una sèrie de –per ara– deu llibres aparentment independents cada un dels altres, però que constitueixen, al meu entendre, una columna ascendent –col·locant-los en un ordre que no és el de l’aparició– que ens ofereix una visió de la vida catalana en el decurs de quasi cinquanta anys [...].
La descripció de part de la vida catalana que ens dona Teresa Pàmies comença amb Crònica de la vetlla, en la qual fa una descripció minuciosa de la vida a Balaguer el període de 1929 a 1932, amb detalls interessants sobre l’economia, la política i les relacions socials dels balaguerins, vistos a través de persones concretes, clarament identificades. L’autora tenia, en començar aquest període, deu anys, i venia “La Batalla”, òrgan del Bloc Obrer i Camperol, perquè el seu pare era, a l’època, un dels dirigents d’aquella organització. [...]
Amb Quan érem capitans continua la crònica. L’autora té divuit anys, és dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i el seu càrrec li permet fer observacions interessants sobre l’ambient de l’època [...]. Una història social i política detallada del nostre poble no pot prescindir de records com els de Teresa Pàmies, [...] els llibres de memòries són justament una font més valuosa sovint que la dels periòdics. [...]
De Quan érem capitans, Teresa Pàmies passa [...] a Quan érem refugiats, una evocació realista, sentida i ben estructurada de l’exili a França, que alterna amb notícies de l’època, la qual cosa situa històricament el lector. [...] Tots dos llibres són ben equilibrats, són la història dels mateixos tipus humans en un ambient i en unes circumstàncies diferents. I, tant en un cas com a l’altre, l’ambient i les circumstàncies hi són descrits amb la mateixa espontaneïtat i la mateixa passió, com ho són els personatges, en alguns casos d’una certa irresponsabilitat, que l’autora, quan els presenta arribada ella a la maduresa, no tracta de dissimular [...].
Va ploure tot el dia és ja una altra cosa. Han passat anys. La protagonista és una dona jove encara, però madura, amb l’experiència que li ha donat una vida intensa, no sempre fàcil –rarament fàcil–, que ha de resoldre problemes familiars amb consciència d’una responsabilitat que no sempre tenen els personatges dels dos llibres cronològicament precedents. [...] Dins la línia de memòries, novel·lades o no, col·locaria a continuació Amor clandestí [...]. En aquest llibre es nota un més gran domini de l’ofici d’escriure en Teresa Pàmies, més habilitat narrativa i una estructura més calculada, més reeixida, dins la qual s’alternen les escenes de la narració en primera i en tercera persona, la qual cosa li dona tanta vivacitat que el lector no troba el moment de deixar el llibre, enllaçades com estan unes seqüències amb les altres.
Fins ací ens trobem amb sis llibres de memòries –o memòries novel·lades– que, llegits per l’ordre en què els col·loco, són la història d’unes vides –la columna ascendent– per ordre cronològic. Testament a Praga s’interfereix en diversos moments a la narració lineal que tenim de Crònica de la vetlla a Amor clandestí [...]. Un altre llibre que és una interferència dins la línia de la crònica parmesiana és Gent del meu exili, en el qual l’autora ens presenta, a base d’anècdotes o fent-ne retrats literaris, una sèrie de personatges que s’han encreuat en la seva vida [...]. Els llibres Si vas a París, papà i Maig de les dones són impressions periodístiques del maig de 1968 a París [...].
Una característica de Teresa Pàmies és l’espontaneïtat; una altra, l’autenticitat, el to de verisme en les seves narracions, també l’absència d’enfarfec de la seva escriptura i encara l’aportació d’un gran nombre de mots dialectals procedents de la seva comarca, característiques positives, que són al mateix temps qualitats.
Vicenç Riera Llorca. ‘La crònica novel·lesca de Teresa Pàmies’, Serra d’Or, 212, maig 1977.