Silvana Vogt

Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969) va estudiar filosofia i va fer de periodista radiofònica abans d’emigrar a Catalunya, l’any 2002. A Barcelona, després de malviure amb diverses feines, es va vincular al món dels llibres treballant de lectora editorial, de columnista en diaris gratuïts i emissores de ràdio i, finalment, de llibretera, a Sant Just Desvern, on ha impulsat Cal Llibreter. La seva primera novel·la és La mecànica de l'aigua, publicada a Edicions de 1984 l’any 2016.

Els abismes del cor

J. A. Masoliver Ródenas

Nascuda el 1969 a Morteros, Argentina, Silvana Vogt decideix canviar d’aires per buscar noves oportunitats i s’instal·la a Barcelona, on fa de llibretera i professora de creació literària. La mecànica de l’aigua, escrita en català, és la seva primera novel·la. I parla, amb un to fortament autobiogràfic, d’aquestes experiències viscudes per ella. Tot i això, la intensitat narrativa és la pròpia de la ficció o, almenys, del que és purament narratiu. Una cosa que s’aguditza amb l’estructura, en què cada secció del llibre, significativament anomenades escull –d’aquí el títol del llibre–, se centra en els diferents personatges que van teixint el relat. La peculiar alternança entre paràgrafs relativament llargs amb altres que es limiten a una sola frase, breu i impactant, expressa molt més vivament la densitat emocional, un dels aspectes més poderosos del llibre.

En principi la novel·la està narrada en tercera persona: “La veig. Puc veure-la”, com un leitmotiv que es va repetint fins a la sorpresa final, que afegeix una nova dimensió més punxant. La protagonista, Vera, viu experiències molt semblants a les que ha viscut Silvana Vogt. La seva visió de l’Argentina està allunyada de qualsevol tòpic, i agraïm que eviti els “che, vos”, “macanudo” o “pibe”. El fet d’haver escrit en català li ha permès evitar tots aquests comodins. Tot just al principi del llibre entrem en l’aberració del corralito, veritable hecatombe. El país va a la deriva, optant per l’autodestrucció com a forma de vida i canviant de president com si fos un reality show, ens diu la narradora. Vera optarà, doncs, per viatjar a Barcelona. D’on ha tret els diners del viatge, quan tot està congelat, és un misteri per als que l’envolten, però no per al lector. Deixa el país amb una brúixola que li va regalar el Fierita “perquè no et perdis mai”, el gos, Kantiano (Kant és el filòsof més admirat i coherentment defensat per Vera), i un llibre de Federico Esperanto que li va regalar l’autor. Entre les moltes coses que només s’insinuen a la novel·la (valor afegit) hi ha el possible homenatge de Vogt a la primera novel·la de Rodrigo Fresán, Esperanto, entorn d’un turmentat jove músic.

J. A. Masoliver Ródenas. “Els abismes del cor” (fragment), La Vanguardia. Culturas (17/09/2016).

—La metaliteratura que hi apareix és la seva part argentina?

—Una de les meves obsessions era com estructurar una novel·la, fer dues veus, com explicar una història d'alguna manera més a la catalana que no pas a l'argentina. Allà la vida és tan salvatge que necessitem moltes més metàfores, més exageració que la que crec que es fa servir aquí. Aquí es narra molt a partir d'explicar-se una vegada i una altra les mateixes històries per mantenir la cultura i la tradició.

—Quina ha estat, doncs, la principal dificultat?

—La novel·la l'escric en català però té un to, una manera de dir argentina. Em preocupava que el lector no arribés al joc que jo faig entre la meva manera de dir i de llegir i la manera que tenen aquí. Volia que el llibre tingués una musicalitat, que es pogués llegir com si fos una partitura.

—La qüestió musical es fa evident en molts moments...

—He trobat la música del llibre llegint El mar de Blai Bonet. Em sentia incapaç de fer sonar la llengua com jo volia fins que no vaig llegir tres pàgines d'El mar de Blai Bonet. I Eduard Màrquez és un dels meus escriptors de capçalera. O Lucia Pietrelli, que és aquesta noia italiana que escriu en català i que també fa sonar la llengua d'una altra manera... He llegit molta poesia d'aquí abans de posar-me amb La mecànica de l'aigua. Buscava una mena de carta d'amor a la literatura d'aquí. Em preocupava molt no trobar el ritme, la música. Blai Bonet em va donar la clau, que no vol dir que vulgui fer sonar la llengua com ell. Llegint-lo a ell i llegint poetes d'aquí vaig veure que sí que puc.

Entrevista a Silvana Vogt, per Anna Ballbona. El Temps (01/11/2016)