Rosa Leveroni

Luisa Cotoner Cerdó (Universitat de Vic)

Barcelona, 1910-1985. Poeta i bibliotecària



Rosa Leveroni i Valls va néixer a Barcelona l'1 d'abril de 1910, "filla d'aquella, encara, feliç burgesia barcelonina", per dir-ho amb les seves paraules. Estudià al col·legi Príncep d'Astúries i a les Dames Negres del Passeig de Gràcia, música, idiomes i llegí tots el llibres que li queien a les mans, però el que exercí una influència decisiva en la seva formació va ser l'entrada el 1930 a l'Escola de Bibliotecàries, acabada de reinstaurar per la Diputació de Barcelona, i aleshores sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. Allà va aprendre llengües clàssiques, història de les civilitzacions, literatura, història del llibre, nocions de paleografia, a més de les matèries pròpies de biblioteconomia, i fou alumna d'una nòmina professoral que aplegava personalitats tan rellevats com el mateix Jordi Rubió, Marçal Olivar, Pere Bohigas, Joan Petit, Lluís Nicolau d'Olwer, Rafael Campanals, o Carles Riba, que impartia classes de Literatura General, i Ferran Soldevila, que ensenyava Història de Catalunya.

L'intercanvi d'inquietuds entre professorat i estudiants, les activitats que es promovien fora de les aules i sobretot l'ambient d'amistat, que sovint afavoria que l'admiració intel·lectual esdevingués enamoriscament, van conformar la personalitat de Leveroni i van determinar la seva vocació literària. Així la fidelitat amical vers Carles Riba la va convertir durant l'exili del poeta en el seu nexe amb els nuclis resistents republicans del Principat i en la dipositària de les Elegies de Bierville. Al seu torn, Soldevila va ser la seva passió amorosa dominant i un dels seus interlocutors intel·lectuals, potser el principal, fins a la mort de l'historiador el 1971. En acabar els estudis el 1933, li van atorgar una beca per fer pràctiques a Madrid i escriure una tesina sobre literatura per a infants. El fatídic 1936 entrà a treballar com a bibliotecària a la primera Universitat Autònoma de Barcelona, i cursà dos anys de la carrera de Filosofia i Lletres durant la Guerra Civil.

Fou llavors quan el seu primer llibre de poesia, Epigrames i cançons (1938), va ser finalista del premi Joaquim Falguera 1937. Es publicà precedit d'una "carta-pròleg" del mestre Riba, en la qual trobem aquestes paraules: "Vós cerqueu de preservar l'expressió de la vostra intimitat en uns àmbits prefixats, breus i nets". Efectivament, al volum es pot detectar l'estètica dels noucentistes i dels postsimbolistes catalans, a més de bona part de la tradició poètica europea. També hi són presents els eixos fonamentals de la seva trajectòria poètica: l'amor, gairebé sempre dissortat, la solitud i el desig de copsar el misteri de la natura per fondre's amb ella. Aquest poema n'és un bon exemple:

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Passada la guerra, la purga de funcionaris de la Generalitat li va suposar no poder continuar exercint la seva professió de bibliotecària. Però, tot i la seva violència, la repressió no aconseguí trencar les seves conviccions; ben al contrari, Leveroni es va convertir en una de les principals activistes del grup que es va formar a l'entorn de Riba, aleshores capdavanter de la recuperació cultural. I, a més de col·laborar a les revistes clandestines Poesia (1940) i Ariel (1946), va servir de contacte amb els intel·lectuals de l'exili i, com ja hem apuntat, va ser ella qui s'encarregà de distribuir entre els resistents les Elegies de Bierville (1943) de Riba. Durant els anys quaranta, va participar diverses vegades al jocs florals que celebraven els exiliats: les "Dotze cançons" van guanyar els Jocs Florals de la Llengua Catalana de Londres (1947); i els "Tres poemes" guanyaren el Premi Editorial Lee, Jocs Florals de la Llengua Catalana de París (1948).

No va ser, però, fins a l'any 1952 quan va publicar el segon poemari, Presència i record, aquesta vegada prologat per Salvador Espriu, on aplega també els poemes del llibre anterior. Quatre anys després donà a conèixer una de les mostres de la millor lírica amorosa catalana: Cinc poemes desolats, escrits sota l'advocació d'Ausiàs March, que així mateix foren guardonats amb la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Cambridge (1956). En aquestes composicions Leveroni insisteix en els temes de la solitud, el desengany, la manca d'esperança, el pas del temps, i el desig de "retorn a la terra", que comporta la mort com l'única sortida per apaivagar el sofriment d'estar viva. Potser és aquesta falta de desig que va impulsar Leveroni a mantenir-se apartada del món literari durant dècades i a "estalviar el meu crit en la tenebra", segons expressen els seus versos.

Tot i així, el 1981 va compilar tota la seva obra a Poesia, que es publicà amb pròleg de Maria Aurèlia Capmany i dos epílegs que reprodueixen els escrits que Riba i Espriu havien posat, respectivament, al capdamunt dels volums de 1938 i 1952. L'aguda mirada de Capmany descriu la poeta "com si fos una viatgera inquieta, de Florència a Londres, indecisa, i que per atzar, entre viatge i viatge, s'hagués quedat aquí, a la Barcelona fosca del General", tot remarcant, al meu parer, el caràcter europeista que traspuen els seus versos, a més de la impressió d'"una solitud brillant dins un univers de tonalitats discretes, grises, sense estridències". Al volum s'inclouen també "Altres poemes", un recull de composicions de circumstàncies, entre les quals, l'"Homenatge a Anglaterra" i l'"Homenatge a Gabriel Ferrater".

Leveroni, membre, juntament amb Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Teixidor, Maria Perpinyà, Joan Triadú o Palmira Jaquetti, de la generació que ella anomenava "perduda", sempre va tenir clara la necessitat de "passar la torxa" dels grans poetes catalans a les generacions posteriors. La seva visió del món sorgeix, doncs, d'una veu poètica que se sent hereva d'una tradició, una cultura i una llengua, si bé sona amb una originalitat indubtable. El 1982 la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

L'obra de Rosa Leveroni no s'esgota, però, amb la poesia, de fet la seva obra en prosa és molt més extensa, malgrat que majoritàriament inèdita en vida de la poeta. De fet, només publicà alguns contes, com és ara "L'estranger" o "El retorn", respectivament, a la revista Ariel (juliol de 1947) i a l'Antologia de contistes catalans 1850-1950 (1950), i diversos assaigs: "Bibliografia de Josep Puig i Calafalch" (1947), juntament amb Maria Montserrat Martí; "Les imatges marines en la poesia d'Ausiàs March" al Bulletin of Hispanic Studies (1951), i un epistolari de Carles Riba al volum d'homenatge In Memoriam Carles Riba (1959-1969), publicat el 1973. El traspàs de Leveroni l'agost de 1985 va esdevenir poc abans que veiés la llum el volum Contes (1985), preparat per Helena Valentí

Per fortuna, als darrers anys s'ha produït la recuperació de bona part de l'obra leveroniana que roman al llegat Leveroni de la Biblioteca de Catalunya. Aquest nodrit fons de manuscrits i mecanoscrits, que mica en mica els estudiosos van posant a l'abast del públic en general, ens permet descobrir altres facetes de la seva personalitat encisadora. Així, amb la publicació de Confessions i Quaderns íntims (1997), edició preparada per Enric Pujol i Abraham Mohino Balet, es desvetllen, respectivament, aspectes de les relacions de la poeta amb Ferran Soldevila i amb Carles Riba. L'Epistolari. Rosa Leveroni – Josep Palau i Fabre (1998), a cura de Natàlia Barenys, és una altra finestra de gran valor documental i literari. L'any següent, la revista Reduccions (1999) va oferir una mostra de la seva activitat com a traductora publicant la seva versió catalana de The Wasteland de T.S. Eliot, amb esmenes de Carles Riba; un vessant que resta encara gairebé desconegut, segons el llistat de traduccions d'anglès i del francès de fragments, poemes i contes d'autors i autores molt diversos, com ara Mariana Alcoforado, Mary A. Coleridge, Aldous Huxley, Rudyard Kipling, Katherine Mansfield, Boris Pasternak, tankes japoneses, ressenyades per Pilar Godayol (Catalanes del XX, 2006). L'any 2000 Rosa Lentini va publicar una antologia poètica de Leveroni, en edició bilingüe catalana i castellana, La casa desierta y otros poemas, on aplega un bon grapat de poemes inèdits. Encara el mateix any, la Biblioteca de Catalunya va editar Llibres i papers de Rosa Leveroni: catàleg de l'arxiu literari (2000), una guia que permet seguir el fil de la creació leveroniana pel laberint de l'arxiu personal llegat per l'escriptora.

Tot plegat fa pensar que la recuperació de l'obra leveroniana està garantida, també gràcies a estudis monogràfics valuosos com és ara el que Abraham Mohino i Balet ens va fer a mans el 2004, La prosa de Rosa Leveroni: instantànies de l'ésser, o amb la recent publicació, així mateix a cura d'Abraham Mohino Balet, juntament amb Enric Pujol Casademont, de les Cartes d'amor i d'exili: Rosa Leveroni, Ferran Soldevila (2009). A hores d'ara, Rosa Leveroni és viva no tant sols a la memòria dels seus incondicionals, sinó als prestatges de les biblioteques i llibreries del nostre país, només cal acostar-s'hi. Paga la pena.

  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA