Em dic Rocio Bonilla i vaig néixer amb un llapis a la mà. Bé, si més no, això explicava la meva mare. Sempre em van apassionar la literatura i el dibuix, en qualsevol de les seves vessants, per això vaig triar la carrera de Belles Arts. La meva trajectòria professional em va fer passar per diverses disciplines com la fotografia, la pedagogia, la pintura o la publicitat. Però l’art –això deia el meu primer mestre– és com un virus, capaç de despertar amb virulència després d’haver estat endormiscat durant anys.

I això és exactament el que va succeir, després de 12 anys de no tocar un llapis. No va ser per atzar que vaig abandonar la publicitat per endinsar-me en el món editorial. Vaig començar il·lustrant llibres infantils, però la necessitat vital d’explicar les meves pròpies històries va anar creixent fins que es va fer massa evident per no escoltar- la. I en aquell moment, va començar tot. Ara sé que estic exactament on he de ser.

Per a mi, el d’escriptora és un ofici molt seriós, per això no m’hi considero pas. Prefereixo el mot “autora”. Soc una autora que explica històries i que, per a fer-ho, utilitza paraules i il·lustracions, sovint a parts iguals.

El meu format preferit és l’àlbum il·lustrat, per la seva versatilitat i possibilitats narratives, perquè les paraules i les imatges ballen juntes, tenen la mateixa importància i s’enriqueixen mútuament. La brevetat del text obliga a un exercici de concreció absoluta, a buscar les paraules precises i necessàries, ni en defecte ni en excés, per explicar només allò que la imatge no podrà.

Molta gent opina que la literatura infantil és un gènere menor, la germana petita de la literatura generalista, però puc assegurar que l’infantil és el públic més exigent i despietat!

Explico històries de nens i per a nens, perquè em fascina el seu univers. Intento parlar el seu llenguatge, reflectir el món tal com ells el veuen, sempre amb una dosi generosa d’humor, per a mi imprescindible. Intento fer-los còmplices dels valors i conceptes immersos en les meves històries, però sempre des de la naturalitat i la fluïdesa de la mateixa narració o personatge, mai des de la moralitat. No oblidem que, pel fet de ser petits, no són pas ximples. Sempre intento, a més, que hi hagi picades d’ullet als adults, per implicar-los també dins del procés de lectura compartida.

El meu entorn, la meva quotidianitat, són la meva principal font d’inspiració. També els meus records, les meves experiències, el meu bagatge. Necessito escriure sobre coses que conec per sentir que la història és honesta. I la realitat m’ho posa fàcil, perquè, com se sol dir, habitualment supera la ficció!

Definiria el meu estil com a tendre, dolç, proper, empàtic, però alhora dinàmic, expressiu, amb un punt de gamberrisme i informalitat, influència del còmic clàssic i el cinema d’animació, que em van acompanyar des de molt jove i durant la meva formació i van deixar una empremta molt visible en la meva manera de crear, moure i fer expressar els personatges. Els meus grans mestres han estat tota aquella literatura que he devorat al llarg de la meva vida i, sobretot, els àlbums il·lustrats de moltíssims altres autors, clàssics i actuals.

Quan creo una història busco que m’emocioni i intento cercar la millor manera de transmetre-la perquè també emocioni el lector. No penso en un missatge concret, persegueixo que es pugui convertir en una història universal amb què tothom es pugui sentir identificat, que transmeti el que jo pretenia explicar. La interpretació i l’ús que en faci cada lector, a partir d’aquí, ja és cosa seva.

Ara per ara, no em plantejo canviar de rumb. Em sento afortunada que la meva vocació sigui la meva professió. Orgullosa que la meva obra sigui present a tants països. Emocionada de rebre tants missatges meravellosos dels meus lectors d’arreu del món. I el més important: segueixo sentint cada nou projecte com un gran repte.

Rocio Bonilla, 2020