Sóc una dona que ha viscut molts anys i en èpoques crucials de la història; la proclamació de la República, l'aixecament militar, la Guerra Civil i l'exili, que vaig compartir amb el meu pare, enginyer naval, primer a França, després a Anglaterra i finalment a Xile.

Tarragona, 1918 - Barcelona, 2014. Poeta i traductora

Conec el meu marit, també exiliat, i hi neixen la nostra filla i els nostres dos fills, el més petit dels quals afectat de la síndrome de Down.

Tot i que vaig néixer a Tarragona -com també les meves tres germanes i el meu germà-, i és una ciutat que estimo i considero meva, hi he viscut poquíssim; només quan, de molt jove, hi anàvem amb els pares els estius i, per Nadal, a casa els avis. Gairebé la meitat de la vida l'he passada fora de Catalunya, però puc dir que sóc catalana fins al moll de l'os i que tota la família sempre hem parlat català.

Sóc una persona més aviat tímida, però apassionada, i cada etapa de la vida l'he viscuda intensament i les seves vicissituds m'han proporcionat vivències i experiències, doloroses a vegades, però sempre enriquidores. Per què escric? Diria que, primordialment, pel meu amor a les paraules. Des de sempre m'ha fascinat el seu so. La meva mare em deia que de petita jugava a recitar poemes, que m'inventava, sols repetint les noves paraules que anava aprenent. També quan l'estudiar se'm feia pesat, buscava poesies i les aprenia de memòria. Una altra cosa que segurament ha influït en aquest meu amor pel ritme de les paraules és el meu coneixement de l'anglès, molt musical i, fonèticament, amb molts sons similars al català i que, des dels sis anys, després de la nostra estada a Londres, ha estat la meva segona llengua. Ja de petita en coneixia els Nursery Rhymes (poemes per a infants), i després, és clar, molta poesia: Shakespeare, Keats, Shelley, Rossetti. Llegir era la meva passió.

Tanmateix, el tumult de la meva adolescència i el cúmul d'esdeveniments van fer que no pensés realment a escriure fins que no s'estabilitzà nostra vida a Xile i vaig entrar en contacte amb amics i escriptors exiliats com Joan Oliver, Domènec Guansé, Xavier Benguerel, i amb altres de xilens com González Vera i Pablo Neruda. Va ser aleshores que, amb Rafaela de Buen, també escriptora, vam començar a assistir a un taller literari i vaig escriure algun conte en castellà. Poc després va néixer el nostre tercer fill, i l'impacte produït en conèixer el seu diagnòstic en un temps en què no hi havia els estudis ni les facilitats que, sortosament, hi ha ara, em van provocar la necessitat imperiosa d'expressar tot allò que, com a dona, feia temps que duia a dins. I vaig tornar a la poesia, però no tractant de seguir cànons establerts com havia fet esporàdicament fins aleshores -cosa que no m'acabava de satisfer-, sinó seguint el meu propi impuls interior, basant-me en el ritme de les paraules. I en català! Des d'aleshores no he deixat d'escriure poesia, i sé que aquesta és la meva forma d'expressió. Crec que en això m'ajudà molt l'admiració que sentia per l'obra de la meva amiga i pintora Roser Bru. Així, quan et sobta un fet, una imatge, un sentiment i ho plasmes en una pintura o en un poema, hi és fixat per una necessitat vital d'expressar-ho, però també obert perquè s'ho miri i ho llegeixi algú i s'ho faci seu.

En retornar a Catalunya vaig publicar Vida diària gràcies a l'entusiasme del bon amic i poeta Joan Oliver (Pere Quart). Des de llavors no he deixat d'escriure i de traduir, una altra de les meves passions. Podria afegir-hi moltes coses: una, que encara que no publiqués continuaria escrivint, i que seguiria fent-ho a la meva manera, sense concessions. Però aconseguir publicar és una fita important. I això no hauria estat possible sense el suport de la família, d'amigues i amics i, sobretot, de les dones que he conegut a través del feminisme, de les poetes i els poetes que estimo i de les actrius que han participat en la lectura dels meus poemes i traduccions. Resumint podria dir, com dic en un dels poemes, que escric perqué estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades.

Copyright © 1998 Institució de les Lletres Catalanes, amb el permís de l'autora