N'han dit...

De la mateixa manera que en una època no gaire llunyana les ficcions eren habitades per uns personatges solipsistes, per uns individus una mica catatònics, per uns fugitius de la vida real que vivien en un món fals com si a les ciutats no hi hagués ni bancs ni supermercats i les minúcies quotidianes no els afectessin, últimament sembla imposar-se la voluntat de fer que la realitat entri de nou en el mirall i esdevingui una novel·la que absorbeixi les formes presents de relacionar-se, comunicar-se i sobreviure. Com si la crònica avisés la novel·la encantada en si mateixa que anés amb compte a l’hora de jugar les seves cartes, hi ha l’embranzida d’una nova ficció capficada a atrapar el sentiment d’una societat que no apareix només com un simple suport convencional de les peripècies sinó com una creadora activa —i com una activa destructora— dels valors i dels vincles entre els personatges —com si es volgués actualitzar les tesis de Raymond Williams al seu estudi sobre les tensions socials reflectides a la narrativa anglesa de Dickens a Lawrence.

La Palma d'Ebre, 1975. Arquitecta i escriptora

També és veritat que hi ha molts lectors que estan d’acord amb John Irving quan deia que els novel·listes contemporanis que més admirava eren els que no menyspreaven les estratègies vuitcentistes, a qui plaïa l’argument, que s’inventaven personatges ben perfilats, que relacionaven les històries secundàries i que tenien en compte el pas del temps i els seus efectes.

Això és el que passava amb Primavera, estiu, etcètera (2011) i això és el que passa també amb L’altra. (…) Rojals sap treure or i diamants verbals de les deixalles irrecuperables de la vida quotidiana: sap utilitzar una llum esbiaixada per donar a un gest vulgar un halo de seguretat perenne, i d’això, de fet, sempre se n’ha dit literatura.

Ponç Puigdevall. “El mèrit de l’oportunitat”, El País. Quadern (20/10/2014)

Hi ha més gruix en el buit de l’Anna que en el buit dels altres. Aquesta complexitat està construïda a base de talent literari. Les transicions entre els fets i els pensaments, entre la realitat i els seus fantasmes, estan fetes amb una subtilesa admirable. Una xarxa psicològica amb moltes capil·laritats amplia i matisa les relacions de causa i efecte que expliquen la personalitat de la noia. I això es tradueix en una superposició d’imatges i escenes com en un parquet flotant. Passes d’un nivell a l’altre sense adonar-te’n, el text t’embolcalla i et fa anar allà on vol. Els diàlegs s’integren en aquest sistema multicapa. No es pot demanar més: són versemblants i tenen funció estructural. La història d’amor-passió és un dels punts forts del llibre, com ja passava a Primavera, estiu, etcètera amb l’escena final de sexe embogit. Rojals té la capacitat de construir un univers al voltant de la sexualitat de la protagonista: no hi ha remordiment, però els altres sentiments hi són tots: sentir-se desplaçat, pensar que l’altre s’aprofita de tu, que et sotmet, que et traeix. (…) Aquests tres elements (complexitat psicològica, diàlegs realistes, versemblança emocional) van ser claus en l’èxit de la primera novel·la de Marta Rojals i en el gota a gota de lectors que s’ho han dit l’un a l’altre des del moment que va sortir. Hi ha un altre aspecte que personalment m’interessa molt: la capacitat de veure i anomenar. “Un grup de quedadors”, “el tombant d’un got de cervesa” o “el primer no petó”, símptoma inequívoc de la crisi dels quaranta.

Julià Guillamon. “El primer no petó dels quaranta anys”, La Vanguardia. Culturas (22/01/2014)

Una novel·la pot ser bona per raons molt diverses. Aquesta ho és per la gràcia amb què s’explica la protagonista, pel món descrit (tant l’interior com el físic), pel tremp narratiu de l’autora. Això es té o no es té, i Marta Rojals demostra una gran frescor estilística en convertir la sinceritat en literatura. De costumisme, ruralisme, crònica generacional i autobiografia, n’hi ha cent grams de cada a Primavera, estiu, etcètera, i tots aquests ingredients hi aporten virtuts.

Ramon Solsona. “L’Eliete es fa estimar”, Avui (20/03/2011)

He deixat per ara l’ús del dialecte nord-occidental (i més concretament de la Palma d’Ebre, el poble natal de l’autora), sense que això impliqui atribuir-li poca importància. Al contrari, és cabdal. D’una banda per facilitar la construcció d’un parlar col·loquial creïble; però també, m’atreviria a dir, és innovador en l’ús que se li dóna per caracteritzar l’evolució mental de la protagonista: segons si és més estàndard —mode de visita— o més dialectal —mode sentir-se part del poble—. En el camp de la proximitat, encara, hi trobaran un extra d’interès generacional —per les referències que s’hi donen, la música, les sèries, vivències concretes, etcètera— els lectors nascuts a la dècada dels setanta i, especialment, els que hagin viscut en un poble d’activitat agrícola.

Jordi Rourera. “Mudar la Pell”, Diari de Balears (25/06/2011)

L’autora, a més, ha tingut l’habilitat i l’encert de fer parlar la protagonista amb la varietat dialectal que li és pròpia i, per defecte professional, no puc evitar que me’n caigui la bava. El reflex del parlar és exacte, no només en els traços fonètics que intenta reproduir ortogràficament (Eliete, amb “e” final, per simular la vocal semioberta que a la canalla d’avui els fa vergonya de pronunciar tan bon punt posen els peus a l’institut de Flix), i en els trets morfosintàctics o lèxics, sinó també en els girs, la fraseologia i tots els matisos de l’oralitat. I l’ús volgut d’aquest català no estàndard el justifica a través de l’Èlia, prèvia reflexió sobre la barreja de trets que comporta el fet de ser un “desplaçat”. (…) Mitjançant la varietat dialectal (català nord-occidental) i del registre (col·loquial), l’autora cus l’obra de diàlegs, tant directes com indirectes, i alguns monòlegs, que serveixen per caracteritzar perfectament els personatges. Aquest anar i vindre de l’estàndard al dialecte són, de fet, les dues parts de l’Èlia: el poble, que la va veure néixer, i la gran ciutat, que la va acollir en començar els estudis universitaris.

Olga Cubells Bartolomé. Ressenya de Primavera, estiu, etcètera, beCEroLes, V (2012)