Marta Orriols

Marta Orriols (Sabadell, 1975) és historiadora de l’art de formació. En el camp de l’escriptura ha estudiat guió cinematogràfic a l’escola de cinema Bande à Part i escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Escriu habitualment al seu blog, No puc dormir, i col·labora ocasionalment a la premsa digital. La seva primera novel·la és Anatomia de les distàncies curtes, publicada a Periscopi l’any 2016.

Gent sola, petons al front

Jenn Díaz

Els homes i les dones d’aquest recull de contes són personatges de veritat, i amb això vull dir que no és gens difícil trobar-se a gust amb algun d’ells. Tots tenen aquella cosa de la vida quotidiana i també dels moments extraordinaris de la vida quotidiana. I quan parlo de moments extraordinaris no parlo de moments plens de bellesa i felicitat, sinó d’allò més mesquí o més excepcional –poc usual. I tot i així, diria que la mesquinesa i l’excepcionalitat més quotidiana no ens agafa per sorpresa, a ningú.

Les distàncies curtes de les quals parla aquest llibre són ben clares: tots els personatges es miren de cara algun problema, algun conflicte, alguna persona. Tots busquen alguna resposta, perquè d’això va una mica la vida i també la literatura. Però no només és aquesta la distància curta, la de mirar-se de ben a prop la tremolor. Aquesta distància curta també parla de l’extensió dels relats: no, no són gaire llargs. I penso que si fossin més llargs, ens explicarien el que no volem saber per innecessari.

Les històries queden trencades, com si per una escletxa de les cases poguéssim veure una mica de les vides d’aquests personatges, i tot el que podem veure des d’aquesta escletxa és més que suficient, i és també l’única cosa que val. Podríem saber més de tots ells, i fins i tot en més d’un cas sents curiositat, però no cal: aquí hi ha l’essencial de la vida, les grans preguntes que ens hem fet tots, les grans respostes que no trobem, i tot explicat a partir d’una anècdota senzilla però que amaga molt. Aquesta és la segona distància curta: la del relat breu, molt breu, que tanca en un pot petit les grans qüestions que ens obsessionen com a persones i probablement com a escriptors. [...]

Dit això, penso que sempre hi ha dues maneres d’entendre l’escriptura i la lectura. Aquest llibre em fa pensar en dues cares de la mateixa moneda. Els personatges –que són més a prop de ser persones que personatges, de tan propers– actuen i resolen les seves petites lluites de dues maneres, perquè hi ha dues maneres de fer literatura. La primera sembla fàcil, però no ho és. L’autor voldria, a partir de les escenes més quotidianes, crear un ambient extraordinari. Per exemple, que portar les sabates brutes i trencades sigui un símbol de distinció gràcies a la lògica i les explicacions que justificarien aquestes sabates brutes. Penso, per exemple, en les petites virtuts que tan bé va saber explicar Natalia Ginzburg. L’altra manera té a veure amb la majoria de personatges de Marta Orriols, però no tots: crear, d’allò més extraordinari, una situació de quotidianitat. Els dinou relats d’aquest recull ballen entre aquestes dues modalitats de crear literatura. [...]

Marta Orriols ha sabut com explicar la vida quotidiana amb gran qualitat literària. Sovint la vida quotidiana no mereix la mirada dels escriptors d’avui en dia, que necessiten grans històries que sorprenguin per poder estar a l’altura dels temps d’ara, d’avui, tan pendents de l’actualitat –fugaços. L’autora, doncs, ha parlat de la vida quotidiana a partir d’escenes particulars, genuïnes, i ho ha fet amb la normalitat que demana una narració així. Hi ha qui es passa tota la vida intentant que la seva literatura sigui elevada, tot i que el més difícil és que la normalitat no passi per normal. Aquests relats semblen fàcils de fer, semblen normals: aquest és, per als amants dels detalls, l’encert.

Jenn Díaz. “Gent sola, petons al front” (fragment), pròleg a Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016).