Trobem, encara, les paraules

Fa pocs dies vaig acabar una conferència fent una declaració de confiança crítica i poètica en la paraula, en la possibilitat de trobar una paraula vertadera. Era una conferència on començava parlant del canvi climàtic, del perill d’extinció de l’espècie humana, de la degradació ambiental i del malestar social i personal que produeix el capitalisme actual. Hi descrivia les diferents maneres com se’ns planteja avui l’esgotament del temps vivible, és a dir, del temps en què encara podem intervenir sobre les nostres condicions de vida. I de la nova experiència de l’irreparable, que és un tomb en l’experiència històrica de l’irreversible. El temps irreparable de la catàstrofe és avui, com explica Svetlana Aleksiévitx al seu llibre Voces de Chernóbil. Crónica del futuro, la catàstrofe del temps.

Davant d’això, acabar invocant la poesia pot sonar ridícul. I jo mateixa me’n vaig sentir, de ridícula, fent servir una paraula aparentment tan innòcua i tan gastada. La poesia. Què pot la poesia davant de la fi del món? Els experts i els tecnòcrates esclaten a riure. Que riguin. Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta situació anomenada crisi, és a dir, aquesta etapa de degradació, descomposició i destrucció de les promeses de benestar i de progrés per al conjunt de la humanitat, és que allò que sabíem no serveix per relacionar-nos amb el nostre futur. O el que és pitjor: que ens amaguem en categories i esquemes del passat per justificar que aquestes promeses només alimentaran el benefici d’uns quants. “Nos hallamos ante una nueva historia. Ha empezado la historia de las catástrofes. Pero el hombre no quiere pensar en esto [...], se esconde tras aquello que le resulta conocido. Tras el pasado”, diu Aleksiévitx en aquest mateix llibre.

La poesia no és lletra escrita en vers. No és ofici, només, de poetes. És la capacitat que tenim de confiar en la possibilitat de trobar una paraula vertadera que trenqui la confusió entre el morir i el matar i obri i desplaci, així, el sentit del que estem vivint. La poesia com a ornament és la neutralització de la poesia, com la filosofia com a teoria és la neutralització de la filosofia. Filosofia i poesia, si és que aquesta i separa alguna cosa més que moments i modes de l’expressió, són la combinació necessària de la insubmissió radical al sentit únic del món i d’una ampliació dels contorns de l’ànima humana. Ànima: una altra paraula ridícula de pronunciar avui, si no fos perquè la podem acostar a altres paraules com l’ànim, l’animació, l’animat, l’animal... No és res de superior: és la condició de tot ésser viu. Quins són doncs els contorns de la nostra vida vivible? La poesia anima tota filosofia, tot ofici, tota mirada sincera, tota ciència necessària i tota política valenta que els assalta i els obre, que els diu i els comparteix.

Marina Garcés. ‘Trobem, encara, les paraules’, Ara (06/03/2016)

N’han dit...

“No diu aquesta frase ningú / que no signa”, conclou Ingeborg Bachmann en un poema. Aquest vers és el nucli més intern entorn del qual gira la reflexió de Ciutat Princesa. Garcés escriu sobre els esdeveniments als carrers de Barcelona entre l’octubre del 1996 i l’octubre del 2017. Qui parla aquí és un subjecte conscient de ser-ho. És a dir, que estem davant d’un jo que sosté tot el que diu sense cap més necessitat que articular-se en una veu conscient, capaç d’observar críticament el seu voltant.

Tots aquests esdeveniments, del desallotjament del Cine Princesa al referèndum de l’1 d’octubre, han estat prou viscuts i documentats perquè l’atenció segurament no vagi dirigida als fets com a tals, sinó a la manera com l’autora s’enfronta amb les seves pròpies vivències i com les situa dins l’experiència col·lectiva de l’espai compartit d’una ciutat.

Marina Garcés cita un filòsof antic, el taoista Zhuang Zi. Amb una petita paràbola ens ve a dir que atrapem els peixos amb xarxes i els conills amb trampes, però un cop hem caçat la presa les trampes ja no les necessitem més. La filosofia representa el pol oposat de la poesia perquè no creu que les paraules importin. Per a la filosofia clàssica, les paraules són trampes que serveixen només per caçar una idea –l’única cosa que té pes i que cal saber veure. Ciutat Princesa oscil·la entre aquests dos principis, que no fa pas gaire encara els hauríem considerat excloents. Però el món s’ha tornat més complex i necessitem el bisturí analític de la filosofia, que penetra rere les aparences, i la responsabilitat d’un jo poètic que s’erigeix com un testimoni posant en joc, si cal, la seva pròpia integritat.

Marina Garcés malda per construir-se una subjectivitat poètica ferma, intenta l’art de construir amb allò més immediat la profunditat obscura de les veritats més humanes. No és tan senzill com dir “jo” i ja es pot firmar un poema. Cal poder “aguantar el ding-dong de les paraules”, és a dir, l’abisme inesquivable del propi jo.

Però el camí sí que es pot intuir, i és un camí vertiginosament atractiu. L’autora parla d’una necessitat compartida de trobar una altra manera de vincular-nos amb l’entorn. Articula el desig de pertinença, de definir i de redefinir-nos, de viure amb plenes facultats intel·lectuals, d’engrescar-nos els uns als altres, de potenciar-nos, de viure la tensió i la crisi segurs que les podrem utilitzar com un trampolí cap a una convivència més trenada i rica. És una manera de vida incòmoda per al poder i per al món antic, que s’ha fet definitivament caduc. Ciutat Princesa no és un llibre sobre una ciutat, sinó un llibre sobre una època que s’esquerda. Sense dibuixar encara un horitzó, la filòsofa n’aconsegueix assenyalar la direcció.

Simona Škrabec . ‘Lliurement i sense por’, Ara Llegim (16/06/2018) [fragment]