Maria Dolors Orriols

Vic, 1914 - Barcelona, 2008. Escriptora



Nascuda el 1914 a Vic (Osona). Des de molt jove s'ha interessat per l'escriptura i les arts plàstiques, per arribar a convertir-se en una especialista en pintura contemporània. És autora d'una extensa i interessant obra narrativa iniciada el 1949 i que no dóna per conclosa. Les seves obres són: Cavalcades (Aymà, 1949. Premi Concepció Rabell, 1949, Montevideo, 1986); Retorn a la Vall (Juris, 1950); Reflexos (Club de Divulgació Literària, 1951. Premi Josep Trueta a Londres, 1964); Cop de porta (Pòrtic 1980); Contradansa (Pòrtic 1982); Petjades sota l'aigua (Eumo-La Tralla, 1984), Molts dies i una sola nit (una altra sonata a Kreutzer) (Llar del Llibre, 1985); El riu i els inconscients (Columna, 1990. Premi Extraodinari de Novel·la Ramon Turró, 1969, París), i Una por submergida (Columna, 1992). L'abril del 2003 publicà Escampar la boira (Ed. Absis).


Qui sóc i per què escric

Maria Dolors Orriols

La gran escriptora Simone de Beauvoir es pregunta: "Per què escriure? Més enllà del plaer de l'anècdota i les xafarderies, són molts aquells que voldrien comprendre quina forma de vida representa escriure. L'estudi d'un cas particular ens ho mostra millor que unes respostes amb tracte generals. Aquest cas és el meu. Un llibre no pren el seu veritable sentit fins que no sap en quina situació, quina perspectiva, i per qui ha estat escrit. De què serviria el que intento explicar en aquestes pàgines."

La necessitat d'escriure és una forma de dialogar amb un mateix, de reflexionar, d'intentar comprendre. Aparentment ningú no diria que jo sóc de temperament reservat, que em sento cohibida madurant un projecte, fins a aïllar-me per formar una vida gairebé no compartida. I dic gairebé, perquè la veritat és que el meu millor goig és trobar algú amb qui pugui tenir la confiança de parlar, discutir, opinar.

Si he de creure el que afirmava Proust, que la felicitat és absència de neguit, puc assegurar que jo he conegut ben poca felicitat i, malgrat això, afirmo que sóc una dona feliç. Comprenc que aquestes contradiccions són difícils d'entendre, però, qui és capaç d'entendre la vida íntima dels altres? Tots intentem protegir-nos, i superar una situació darrera l'altra. Per a mi, les hores que he passat escrivint han estat el meu salvavides en la tempesta. Els escriptors no viuen una sola vida, sinó moltes. Les reals i les imaginàries, i això enriqueix. El temps passat escrivint no ha estat solament viure un món imaginari, sinó també donar-lo, lliurar-lo, compartir-lo.

Carta d'Agustí Bartra a l'autora

Benvolguda amiga:

Com queda ben palès tot al llarg i ample de la nostra novel·la El riu i els inconscients, és un transsumpte de la tragèdia del nostre poble. Hem estat, i som, un poble sense vocació tràgica; una gent que marxa a conquistar se una consciència apol·línia. Sense deliris ni eixuteses místiques, ni nostre prefer històric no s'afuava, sinó que era un oscil·lant de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta: un girar en vària companyia com la nostra sardana o com el cor antic.

I, tanmateix en la vostra novel·la, aquest girar i cantar són, al meu entendre, els dos anells entorn dels quals es crea tot: la narració i la lírica, l'anècdota humana temporal i la gran veu del riu antropomorfitzat.

Amb el vostre llibre heu fet més que escriure una bona novel·la: heu aconseguit una estremidora unitat de lírica i d'acció. I en dir acció no em refereixo, és clar, a una acció supeditada a finalitats immediates en què l'esperit es rendeix a tèrboles circumstàncies de propaganda, on la literatura i la lògica tenen molt sovint la bellesa de l'esquelet. Establir un judici de validesa general sobre la literatura o, concretament, sobre la novel·la, és arriscat, però jo crec que la confusió prové del fet d'exigir funcions rígides i concretes a una proteica forma creadora que, a fi de comptes, juga a favor del destí de l'home, és a dir: que creu. Allò que preval, no cal dir-ho, és la qualitat de la captura superior del món, per mitjà del verb i de la imaginació: però quan es tracta d'encarnacions, cadascú les voldria a la seva imatge i semblança, a la seva mesura temporal. El tràgic modern sap que l'esperit està en rebel·lia constant mentre té consciència dels monstres de la realitat, i no resigna ni al joc ni al folklore, dues coses que l'enemic li perdonarà sempre. La tragèdia ens fou imposada, des de fora de nosaltres; però, ara, si volem salvarnos, sabem que ens cal guanyar-la, arribar a posseir-la com una major consciència del nostre ésser, com una incanviable riquesa d'existència.

La vostra novel·la és, per definició, un gran diàleg amb vós mateixa, cara amiga, això abans de res, encara que pugui semblar altrat, vós sou el riu, en la mateixa proporció que Flaubert fou Madame Bovary i els personatges, els llocs i les accions us contesten amb la seva efímera transcendència, amb un dolor que no és a prop de vós, absorbit, arrencat com a material per a bastir una obra, sinó que forma part de vós mateixa. O més encara, vós mateixa no seríeu el que sou, si aquest dolor no visqués en vós, fet ànima i naturalesa, batec i ímpetu que només podeu transcendir en funció d'humanitat en obra de vida donada. Segurament és per això que us és una impossibilitat, tant la desesperació dostoiewskiana, com el nihilisme metafísic existencialista. En la vostra novel·la no hi ha ningú que visqui estigmatitzat per aquella solitud centrada en la consciència que "l'infern és de l'altre", és a dir: en una solitud com a paràlisi total de l'amor. Crec que allò que fa pregonament del vostre temps El riu i els inconscients, és que tots els seus personatges han de viure a la defensiva. Una realitat sòrdida i vexant els assetja: la d'un temps de menyspreu pels valors espirituals de l'home, de la fallida de l'ànima. I això, tant és vàlid per la Xandra com pel jove patriota que mor amb l'arma a la mà, segur que la seva acció serà represa, infinitament, car l'heroi culmina en l'exemple de la seva caiguda: neix del seu últim gest.

Quelcom que fa única la vostra novel·la dintre de la literatura catalana actual és que, malgrat que es tracta d'una obra de crisi, hi és possible l'esperança, i que la passió amb què ha estat escrita hagi pogut ésser acarrerada cap a un humanisme central que es resol en harmonia. Quan algunes veus semblen altes, només perquè d'altres ho són més, no tenen la possibilitat de fer-se escoltar, per la seva extraterritorialitat forçada, o perofegament. El vostre riu, i tants déus vius, han de córrer subterràniament. Serà excessiu dir que la vostra novel·la se'ns imposa, sobretot pel destí que desplaça? Del que no hi ha dubte, per a mi, és que el vostre esmerç literari va cara al futur. Sí, tràgicament i sempre de cara, podem arribar a estimar, com Sísif, allò que ens aclofa i ens anihila, i confirma, però girats cap als morts i les naixences de la terra, el crit de l'home i els astres...

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra