Maria Aurèlia Capmany, heterodòxia i rebel·lió

Montserrat Palau (Universitat Rovira i Virgili)

Formada en uns anys de "normalitat" i amb els ideals republicans, Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) no ho va tenir gens fàcil per esdevenir escriptora en la Catalunya de postguerra. Els seus inicis literaris van estar marcats per les traves de la censura i la migradesa del món cultural català sota la repressió franquista, fet comú a tota la seva generació. Per això, diversos autors –Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, Josep M. Espinàs i la mateixa Maria Aurèlia Capmany–, tot i que ja havien començat a publicar algunes obres, van optar per donar-se a conèixer mitjançant un llibre conjunt, Cita de narradors (Selecta, 1958), que va guanyar el premi d'assaig Josep Yxart, en què analitzaven, de forma encadenada, cadascuna de les seves trajectòries literàries.

A partir de la dècada de 1960, Maria Aurèlia Capmany es dedicà exclusivament al món de la cultura i la literatura, conreant diversos gèneres, fins a esdevenir un referent intel·lectual indiscutible en la segona meitat del segle XX català. Va trencar models i es va rebel·lar contra el destí que, segons les normes, tenia marcat, fins a arribar ser un personatge públic i, en concret, en una època en què aquest terme en femení pràcticament només tenia l'accepció negativa de meuca, una dona pública, com ella mateixa reivindicava. Compromesa amb la lluita per les llibertats, va participar i militar en l'antifranquisme, el socialisme i el catalanisme, primer en la clandestinitat i després fins i tot exercint càrrecs oficials. No va acceptar, tampoc, el paper que el franquisme atorgava a les dones i fou la pionera a Catalunya, a través dels seus assaigs, en la introducció del feminisme modern, del qual en fou una activa defensora.

Hereva del realisme i influenciada per l'existencialisme, Maria Aurèlia Capmany no va voler seguir mandarinismes literaris en les seves obres de creació. Heterodoxa i lletraferida, amb una gran vitalitat i passió, enlloc de callar, tal com se suposava que havien de fer les dones del seu temps, s'expressava, alt i clar, amb una lucidesa impertinent que, evidentment, molestava molts sectors de la cultura catalana. I això també explica que, fins i tot, quan el 2011 ja farà 20 anys de la seva mort, Maria Aurèlia Capmany encara resulti, per a aquests sectors, una figura "incòmoda", cosa que genera amnèsies i potencia l'oblit. Guillem-Jordi Graells, el seu principal estudiós i editor de l'Obra completa de Capmany, ha denunciat sempre sense embuts aquest oblit i fa un resum ben precís del seu llegat: la diversitat dels esforços literaris, el tarannà polèmic, la seva personalitat pública en diversos fronts de lluita, l'adaptació a tot tipus de canals de transmissió d'idees i la seva importància com a intel·lectual en la cultura catalana de postguerra, després de la victòria franquista, que tant la marcà.

Les primeres obres, existencialisme i crisis identitàries

Maria Aurèlia Capmany va néixer el 3 d'agost de 1918 a Barcelona. Néta de l'advocat i escriptor federalista Sebastià Farnés (1854-1934) i filla del folklorista i també escriptor Aureli Capmany (1868-1954), va créixer en una família liberal, intel·lectual, catalanista i d'esquerres, formació a la qual hem de sumar l'ensenyament secundari rebut a l'Institut Escola, un centre de renovació pedagògica creat per la Generalitat republicana que la va marcar per sempre més. Aquell esperit de llibertat en què fou educada, però, s'acabà amb la derrota del 1939. Llicenciada en Filosofia, als anys 40 va començar, de manera paral·lela a la seva feina a l'ensenyament com a professora de filosofia i llengües, la seva carrera literària.

L'any 1947, Maria Aurèlia Capmany quedava finalista de la primera convocatòria del premi Joanot Martorell amb la novel·la Necessitem morir, que no es va publicar fins al 1952. El va guanyar, en la següent convocatòria, amb una altra novel·la que també va tenir problemes amb la censura. No va sortir a la llum fins anys més tard, revisada i refeta sota el mestratge de Salvador Espriu, i amb un títol diferent a l'original, La pluja als vidres (1963). Tot i els entrebancs amb la censura, Maria Aurèlia Capmany, des d'aleshores, no va deixar de publicar, sobretot novel·les. Aquestes primeres obres, la majoria centrades en protagonistes femenines i ubicades fora de Barcelona, se centren en plantejaments existencialistes alhora que presenten un enfocament formal des d'una òptica psicològica fragmentada, allunyada del tractament lineal, cosa que accentua el sentiment d'estranyesa dels seus personatges en el món i, a la vegada, la seva relativitat. Amb aquests paràmetres, les primeres novel·les de Capmany, servint-se de diferents tècniques, com, per exemple, el gènere gòtic, desgranen diverses crisis d'identitat en un context hostil, paral·lel al de la situació de Catalunya sota la dictadura.

La narrativa de Capmany copsa aquella època de crisi social i, per tant, defuig la generalització i es conforma amb els petits instants, amb un to de plàstica impressionista. Per fer evident aquesta crisi, abandona el caràcter convencional de la descripció psicològica, alhora que troba el mitjà en les noves tècniques. Com Jean Paul Sartre o Alberto Moravia, que plantegen en les seves obres que les actituds coherents no són més que una comèdia, Capmany ens presenta unes individualitats en conflicte amb la societat hipòcrita en la qual viuen. Així, l'existència de les seves protagonistes es desplega sobre un fons de comèdia de falsos sentiments i topa sempre amb les convencions, de la mateixa manera que hi ha una dissonància entre la vida imposada per la societat i la vida desitjada. És el divorci entre el desig personal i les imposicions socials.

La plenitud intel·lectual

Als anys 60, quan ja ha publicat unes quantes novel·les, les activitats en el camp literari i teatral la determinen a deixar el món de l'ensenyament. Aleshores, la tasca polifacètica de Capmany es multiplica. En primer lloc cal esmentar la narrativa, amb tot un seguit d'obres en plena maduresa literària: les novel·les, els llibres de narrativa curta i la prosa memorialística. En segon lloc, la seva tasca en el món del teatre. Cofundadora, amb Ricard Salvat, de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (1959), directora, professora, dramaturga i actriu (també de cinema), va estrenar i publicar diverses obres pròpies i, amb la seva parella sentimental des de 1969, l'escriptor mallorquí Jaume Vidal Alcover, van desenvolupar el teatre de cabaret a Catalunya, amb diverses obres que es van estrenar al local La Cova del Drac de Barcelona. A aquestes activitats, cal sumar-hi els llibres d'assaig, les traduccions, les cançons, les col·laboracions en els mitjans de comunicació –guions per a còmics, ràdio i televisió i articles continuats a la premsa–, cursos, conferències, presentacions, pregons, jurat en certàmens i concursos. Una tasca intensa que fou també reconeguda amb diversos premis.

I, encara, hauríem de fer referència a les activitats polítiques. Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, va ser regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona des del 1983 fins a la seva mort, el 2 d'octubre de 1991. Aquesta constant contribució al món de la cultura –que la malaltia final a penes va interrompre– serà característica en la seva trajectòria vital de persona compromesa amb la seva realitat i, sobretot, amb ella mateixa.

En la dècada dels seixanta, l'obra de Maria Aurèlia Capmany, en plena maduresa literària, evoluciona cap a un relat més social, tot passant d'uns tractaments centrats en individualitats cap a d'altres més col·lectius amb implicacions i motivacions històriques. A diferència, també, de la primera etapa, Barcelona esdevindrà l'escenari de la majoria de les seves ficcions i, fins i tot, en serà un personatge destacat. La Història li permet situar i entendre el present. Des de diferents vessants, la recerca històrica li serveix, amb afany pedagògic, per recrear altres èpoques nacionals, tant per explicar-les des de noves mirades, com per reconstruir, amb temes i motius diversos, episodis i situacions amb una característica comuna: una visió reivindicativa de la història nacional des del catalanisme d'esquerres que comporta, també (i això en tota la seva producció narrativa, teatral, assagística i de prosa memorialística), una crítica irònica i persistent contra la burgesia. La memòria i el pas del temps són un dels seus mòbils literaris i una constant.

Des del realisme, i amb la utilització de diverses tècniques, fins i tot la novel·la negra o el teatre document, la seva escriptura, molt vital, es recrea en l'evocació sensorial. La literatura de Capmany és una literatura realista. Honoré de Balzac –la seva mare, Maria Farnés, n'era una assídua lectora–, Henry James i la novel·lística del XIX l'apassionaven, però el seu realisme és propi del segle XX i, en aquesta línia, cal esmentar el nom de Virginia Woolf i el seu estil impressionista, els moments de l'ésser que creava l'escriptora anglesa. Capmany, a qui li agradava fer comèdia i interpretar o imaginar altres
existències, troba en la creació literària, que per a ella fou una diversió, el mitjà per aconseguir-ho. La història del seu país, de la seva ciutat, del seu gènere, amb un estil clar, didàctic i directe, li permeten, amb una gran dosi d'ironia i un gran bagatge de recursos, imaginar altres possibilitats, plantejar dubtes i problemes.

El feminisme

Maria Aurèlia Capmany, a més del seu paper cabdal en la cultura i intel·lectualitat catalanes de la segona meitat del segle XX, fou també una de les pioneres en tractar el tema de la condició de les dones i en elaborar, en diversos assaigs, articles i conferències, tot un seguit de teories feministes. Fou una dona que va lluitar per les llibertats individuals i col·lectives i, entre aquestes, per la igualtat de les dones. Condemnada, pel context històric i social, a tenir només com a objectius vitals els del matrimoni i la maternitat, Capmany va refusar aquest destí i es va construir com a persona, com a dona lliure i independent.

El feminisme de Capmany se situa en el moviment internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial, amb les teories de Simone de Beauvoir com a punt de partida. És un feminisme híbrid, basat en anàlisis culturals i literàries de textos i mites en què les dones hi són representades, descrites i definides, tot comparant-los amb la condició femenina de la seva època, i centrant aquestes anàlisis en el procés i resultat de la fabricació, per part del patriarcat, dels estereotips femenins i en com aquests persisteixen en els comportaments i valors socials. Capmany defensa el feminisme de la igualtat, critica els biaixos sexistes del projecte il·lustrat de la modernitat i l'exclusió de les dones dels àmbits socials i polítics, alhora que defensa una política d'igualtat i d'integració de les dones. Aquestes tesis són sostingudes i ampliades en tot un seguit d'assaigs que seguiran el camí que obre el 1966 La dona a Catalunya.

Si la seva tasca cultural i literària va tenir una gran influència en les generacions dels anys setanta, les seves teories feministes també han deixat petjada en les generacions posteriors, com seria el cas, pel que fa a ambdós llegats, de Montserrat Roig. Les teories i els plantejaments de Maria Aurèlia Capmany, malgrat la distància, encara són totalment vàlids per entendre l'evolució històrica i la situació actual de la condició de les dones, les seves identitats o les anàlisis del subjecte femení.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra