Paraula de poeta

Vaig néixer l'any 1942 a Barcelona i visc a Menorca des de fa deu anys. De fet he tornat als meus orígens illencs, ja que la família paterna és de Mallorca, la meva mare procedeix de Reus, al Camp de Tarragona. Sóc, per tant, una mescla de cultures, illenca i peninsular, en tot cas, sempre de llum mediterrània.

Barcelona, 1942. Poeta i professora d'història


Seguint l'esquema que se solia emprar de "vida i obra" puc dir que la vida, fins ara, ha estat llarga i l'obra més aviat curta; he començat a escriure amb intenció de publicar a partir dels quaranta anys i sóc de producció lenta, deixo reposar les coses temps i temps, sempre em fa por equivocar-me, no quedo satisfeta de les primeres impressions i vaig rellegint i corregint amb insistència.

La infantesa l'he compartida amb altres tres germans, un d'ells és mort, i els pares ens van transmetre un cor bondadós i gran passió pels llibres, amor per les paraules i el coneixement. Amb aquesta iniciació a la vida podeu imaginar que la meva professió no sigui altra que dedicar-me a professar en un Institut, on faig classes d'Història.

El primer llibre que vaig publicar, gràcies al "Premi Rosa Leveroni" (L'infant i la mort. Barcelona, Columna, 1989) va caure bé a la crítica, que sol ser molt dura amb les dones que s'inicien tard. Moltes vegades es té el prejudici que escriure poesia és una alternativa a fer labors, amb tot el respecte per les labors... ¿Quin panorama hauria trobat Ulisses si Penèlope no hagués pogut teixir de dia per desteixir de nit?

El segon llibre (Els ulls. Barcelona, Columna, "Àuria", 1995) té un to molt diferent, no tan elegíac com el primer, encara que manté les constants temàtiques de relació amb un món que considero propi, però potser amorosit per la distància. Si el comparem amb el còmic es pot dir que és de línia més clara, com si el primer vòmit hagués estat més intens; cosa que sol passar entre un primer impuls creatiu on sembla que has d'expressar-ho tot, i una segona fase on et permets utilitzar un filtre. Els títols i l'estructuració dels llibres, en certa manera, resumeixen bé el que vull expressar en aquests comentaris.

De tota manera, en cap moment no pretenc renunciar a la recreació que fa el lector del que jo puc escriure. Sóc molt conscient, quan el llibre és a les mans d'un altre, que és l'altre i no jo qui disposa de la seva construcció/deconstrucció i l'interpreta. A vegades volem ser massa fidels a l'autor en la lectura o en la interpretació de l'obra d'art, confonem l'academicisme amb el gaudi. El llibre i concretament la poesia permeten una relació amb la pròpia soledat que paradoxalment ens mostra la nostra pròpia companyia, la que ens fem nosaltres mateixos quan llegim, tot i estant desemparats (que diria el gran poeta Rilke). Encara que no llegíssiu poesia llegiu les seves Cartes a un jove poeta.

Tornem a la història de Penèlope. ¿Quan significa més el seu teixit, quan el fa o quan el desfà? ¿Quan té més entitat un llibre, quan l'escriu l'autor i quan el llegeix el lector? En tot cas, després d'haver-lo escrit, és el lector qui té la paraula.

Margarita Ballester

Tres poemes de l'autora


"És el pes mort que no puc dir..."

És el pes mort que no puc dir,

com els germans que moren de petits

sense deixar la veu de la infantesa,

que em té lligada al temps del meu deliri.

I d'això escric, per desvetllar

l'ofensa de l'innocent: aquell recurs

de veure-hi clar. Mentre viatjo paral·lela al fons

d'arenes abissals, i no tinc ulls

només senyals en la tinta extrema dels teus llavis.

De L'infant i la mort (1989)

La dimensió vegetal del temps

La mort s'atura sobre meu;

no m'esparvera, cau més aviat

dins l'àmbit de la nosa.

I s'escola la vida sobrant

de moltes hores, marge avall,

i creix la mort als arbres

que sobreviuen a casa pròpia.

Ressona, en el meu cap, la dimensió

vegetal del temps que no viuré

ni escriuran per nosaltres:

el temps de les tortugues

i els bibliòfils.

De L'infant i la mort (1989)

Oració d'un agnòstic

Llepa'm com una flama

sobre el foc viu de tants amors

no retrobats en Tu sinó en ferides.

Deixa que parli el cor.

Fes-me silenci.

D'Els ulls (1995)
  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA