Ha dit...

Barcelona, 1970. Escriptora, periodista i activista per la pau



M’agrada narrar i, quan escrius, el que intentes és acostar-te al màxim a un altre ésser humà i fer que el temps d’aquesta persona passi d’una manera més lenta i tu tinguis la capacitat d’observar-lo amb molta més precisió que si estiguessis lluny i el temps anés a una velocitat normal. I així pots conèixer més la naturalesa humana. Conèixer algú que no ets tu és una oportunitat al·lucinant que et dóna l’art. M’interessa molt la lectura en què el lector pot tenir la sensació d’escriure. M’al·lucina i m’interessa que el lector i l’escriptor siguin capaços de posar-se d’acord. I com que la literatura no és quieta, aquests recursos serveixen perquè de cop i volta et diguin ‘para’, i el lector s’atura. I això també ho possibilita la puntuació, com per exemple acabar una frase sense un punt, que té una intenció narrativa, o començar una frase en minúscula.

No hi crec gaire, en la inspiració. M’interessen temes: les ciutats grosses, com Mèxic DF o Istambul, la paternitat, la violència, la història de Mèxic, la història dels grans transports –com el tren, l’avió o el vaixell–, i les grans infraestructures, les construccions bèsties, que m’al·lucinen, però molt i molt. Sóc capaç d’anar-me’n a l’altra punta del país si sé que estan construint una autopista, només per veure-la. Si no fos escriptora hagués estat enginyera de ponts i camins!



N'han dit...


Si el que diferencia la literatura de la mecanografia és la sotragada que sentim a la boca de l’estómac, llavors hem de constatar que Elisa Kiseljak, de Lolita Bosch (Barcelona, 1970), és literatura. També és possible llegir el llibre com un prodigi de gestió i d’estructura. Al primer capítol, un narrador extern, suau i fred com un mocador de seda, ens descriu els fets. Al segon capítol és substituït per un protagonista que s’expressa des d’un estat de xoc. Aquí Lolita Bosch excel·leix a descriure l’indescriptible, és a dir, assumeix amb versemblança l’alteració de consciència: el problema es resol amb frases de tres pàgines, inundades de conjuncions, a mig camí entre el deliri i l’experiment. El tercer capítol ens porta a un terreny familiar: les interioritats contemplades des de l’exterior, la raó que pretén erigir-se en intèrpret a posteriori. Elisa Kiseljak acaba amb una redacció on la innocència escriu sobre la valentia.

El dolor és un dels grans temes del nostre temps, omnipresent i tabú. La temptació és tractar-lo des de la còmoda elegància de l’el·lipsi. El que sobta de Lolita Bosch és que s’hi ha encarat amb audàcia, des d’un calculat equilibri de detalls i abstraccions, de ficció i de biografisme, i sobretot que ha encertat a trobar l’espectre de registres que la història exigia. Ha escrit, em sembla, sobre l’oblit, sobre l’abjecció, sobre el silenci, sobre les maneres de morir. Al seu llibre hi ha dolor, però també hi ha estratègia narrativa, que no és una combinació gaire freqüent.


Amb títols com Elisa Kiseljak o Insòlit somni, insòlita veritat, Lolita Bosch (Barcelona, 1970) ja segellava la seva capacitat d’explorar noves línies estètiques de la literatura sense que, per assolir aquesta conquesta, hagués de caure en els forats negres que han engolit tantes i tantes malaurades temptatives rupturistes: abusar dels privilegis formals de l’autor i disfressar de literatura experimental allò que no era res més que un desguitarrament majúscul.

La família del meu pare assaja inusuals modes d’accés narratiu a la vella substància d’uns materials prototípicament biogràfics. [...] Nascut d’una íntima ordre vital, La família del meu pare significa una reconstrucció del jo. És per això que l’autora repeteix: “Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història”, perquè el camp d’evocació del passat sempre remet al marc canviant d’una realitat que només es pot atènyer a través de la fabulació. [...] Bosch dota la novel·la d’una estructura com de rizoma, trencant la clàssica subordinació jeràrquica del desplegament cronològic i optant per una narració amb múltiples punts de fuga, on la recerca de les respostes als interrogants sobre el passat de la seva família serà molt superior a les respostes efectives a aquests interrogants. Així s’inicia una imponent dissolució de la realitat. Totes les arboritzacions de la novel·la suggereixen epicentres sobre alguna veritat.


Si alguna cosa la caracteritza, però, és un domini del llenguatge, del ritme, del tempo, i un estil asèptic, despullat, reduït a la mínima expressió perquè el lector no es despisti i no s’allunyi del que ella li vol explicar. Un estil que beu directament de l’oralitat en el vocabulari, la barreja de temps narratius i l’eliminació de recursos gràfics que potencien la sensació torrencial del seu discurs i demostren que hi ha moltes maneres d’explicar sense haver de recórrer als models establerts. [...] Es presenta com una narradora àvida de temes universals. Només cal mirar el que enfronta a Qui vam ser: una fracassada història d’amor li permet explorar què n’ha quedat, d’aquells que érem. Bosch hi desenvolupa una madura i desacomplexada reflexió sobre el buit existencial amb una veu innovadora i original que fa venir ganes de més.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra