El de Lluïsa Forrellad és un dels calaixos més gratificants de la literatura catalana recent, del qual estan emergint novel·les destil·lades amb molta paciència i anys de dedicació. Potser per aquest dilatat procés d'elaboració resulten unes obres tan particulars, d'alguna manera contradictòries: respiren classicisme però inclouen trets bastant personals; són accessibles i semblen remetre a la tradició del realisme romàntic, però mostren particularitats com un ús exhaustiu dels diàlegs reminiscent de la dramatúrgia. Aquests senyals potser han desorientat la crítica: és Lluïsa Forrellad només una sòlida escriptora d'obres per al gran públic, amb capacitat per governar històries narrades amb una naturalitat que les apropa a l'oralitat, o també una ploma a incloure en el cànon català? La seva història personal, ja força coneguda, és tan particular que també interfereix en l'anàlisi crítica: l'autora va ser una joveníssima guanyadora del premi Nadal en els anys de més esplendor del premi, quan era una fita gairebé única en un món de les lletres cohibit per la dictadura. Amb Siempre en capilla va imposar- se al debut narratiu de Juan Goytisolo, i es va convertir en una figura mediàticament atractiva per la seva precocitat. A poc a poc, però, va allunyar-se de la vida pública, i el resultat final va ser un llarg silenci personal i literari que no va trencar-se fins a l'any 2006, quan Angle Editorial va anunciar la contractació de diversos inèdits d'una autora que havia deixat de publicar però no d'escriure. El primer a arribar a les llibreries va ser Foc latent, molt ben rebut comercialment. El va seguir la traducció catalana del seu debut, Sempre en capella. Amb Retorn amarg ha arribat el torn d'una altra obra que ha d'ajudar que Forrellad trobi el seu lloc dins les lletres nacionals.

Conrad Vallverdú, "El calaix de Lluïsa Forrellad", El triangle, núm. 872 (28/04/2008).

La impressió general que deixa Foc latent per a un lector més o menys al dia de les coses que s'estan escrivint a casa nostra és la d'una notable sorpresa perquè, per dir-ho d'una manera ràpida, tot i que potser no gaire precisa, ara no se solen escriure novel·les així. En aquest sentit, els anys de repòs que sembla haver tingut el manuscrit en el calaix de l'autora li confereixen una pàtina de singularitat que no passa gens desapercebuda i que valoro de manera sum-mament positiva.

M'apresso a demanar disculpes per la incursió que faré en la meva memòria personal però llegint Foc latent he tingut contínuament en la memòria aquell concepte de cosa "d'abans de la guerra" que la gent que ara estem en la cinquantena hem escoltat tantes vegades en boca dels pares i dels avis. "Abans de la guerra" era el territori d'allò perdut i enyorat; però també el del manteniment d'unes certes essències i costums que el que va venir "després de la guerra" va arrabassar. No estic dient -suposo que queda clar que aquesta novel·la sigui el paradigma de cap manera de fer o de pensar però sí que crec que una bona part de l'impacte que provoca en qui la llegeix prové d'aquesta peculiaritat. Entre la Renaixença i el Modernisme aquesta història d'amor pur, de nissagues secretes, de servents fidels fins a la mort i plena de personatges secundaris que van i vénen ens arriba neta i transparent gràcies a uns diàlegs i unes descripcions molt notables en les quals es percep el vessant d'autora de textos teatrals que també té Lluïsa Forrellad.

No m'expressaria, però, amb el mateix entusiasme pel que fa al registre lingüístic de Foc latent. Un registre en el qual alguns crítics han vist -i han lloat- uns arcaismes molt propers a l'època en què es desenvolupa l'acció i que a mi m'han semblat més aviat els rastres d'una traducció al català que no ha camuflat completament la versió original feta segurament en castellà. M'apresso a puntualitzar, però, que això que acabo de dir es una especulació que jo em faig. A cadascú, doncs, el que li pertoqui.

Joan Josep Isern, "Una novel·la de les d'abans", Caràcters, València, núm. 36 (juny 2006).

Copyright text © els autors