N'han dit...

Des de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (2008) fins a Les possessions, premi Llibres Anagrama 2018 —passant per la immensa Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (2013)—, Llucia Ramis (Palma, 1977) circula per un dels camins més fèrtils de la creació autobiogràfica contemporània, el que articula el relat de la pròpia vida, que no exclou els elements de ficció presents en tota narrativa vivencial, amb la d’un altre protagonista molt proper a qui escriu. El resultat és un joc de miralls paradoxal on, a través de la mirada de l’autor/narrador/personatge que reconstrueix la seva vida es privilegia la reconstrucció biogràfica dels altres membres de la família: el resultat és que la vida de Ramis s’entreteixeix amb la dels avis i els pares en una mena d’autobiografia obliqua, a la recerca d’un estoc d’històries familiars per preservar-les de l’oblit, en un intent de trobar el sentit a l’herència genealògica, construir una mirada sobre les formes de relacionar-se amb les altres generacions, i fer-se un lloc en l’espai familiar. L’escriptura de Ramis és sempre un viatge per encalçar el seu llinatge.

A Les possessions, l’elegia familiar es mescla amb la crònica moral de l’època, i totes dues línies es complementen amb una altra que sorgeix del passat —el soci madrileny del seu avi l’any 1993 va assassinar la seva família i després es va suïcidar— i que esclata en el present de la protagonista de la manera que sempre passa quan s’exhuma el cadàver d’un record, provocant la reaparició de vells fantasmes.

Però Les possessions no és de cap manera un thriller, tot i que hi ha moments que sembla que l’autora sigui una eficaç narradora de trames policíaques. No és tampoc —per sort— un tractat sociològic o generacional del moment, tot i que Ramis escampa per tot arreu assenyades indicacions sobre el caràcter i els vicis del món on viu. I tampoc és una novel·la sobre els lligams familiars o sentimentals amb les seves parelles, tot i que les pàgines que irradien compassió, enuig, melancolia o orgull cap als seus són plenes d’una esplendor commovedora. Les possessions és tot això, però no ben bé, gràcies el mètode compositiu que tria Ramis, com si establís un diàleg silenciós amb el lector, o com si escrivís més per callar que no pas per dir.

Ponç Puigdevall. ‘Pors i tempestes’, El País (05/04/2018) [fragment]

L’autora no es limita a anotar amb pretensió memorialística i lògica temporal una història familiar, a «indagar les meves arrels», com ens dirà a l’inici, sinó que opta per l’evocació acrònica, fragmentària i dispersa com a tècnica per il·lustrar el paisatge dinàmic de la seva vida passada: vivències, paisatges, llengües, pensaments, individus, objectes, olors o converses. Material d’enderroc, en definitiva, sota el qual hi intuïm l’edifici que fou però que ja no hi és. I és que Llucia Ramis, com a escriptora contemporània conscient del seu temps, sap que el passat és irrecuperable tal com s’esdevingué, perquè ni tan sols les reconstruccions mentals que ens proporciona la memòria són vàlides: «Cada pic que recordam una cosa [...] en realitat estam recordant el darrer pic que vàrem recordar-la. No tornam al moment en què la vàrem viure, sinó en aquell altre que ja era una revisitació. Recordam allò que inventàrem o que ens varen fer inventar» (p. 177). Assumida la premissa, l’única via possible de canalitzar l’aiguabarreig de vivències del passat és la literatura, la ficció ordenadora que atorga l’escreix de versemblança necessari a la història contada i que, a més, n’embelleix els caires perquè «la imaginació arriba molt més enllà» (p. 172). Per això l’autèntic element articulador d’aquesta novel·la és la veu narrativa, el tènue fil daurat que relliga subtilment el seguit d’escenes que en conformen el relat. Així, aquesta veu ordena el bagatge vital de la narradora i el fa comprensible; però, a més, en l’acte de crear el discurs narratiu de la pròpia experiència a través del llenguatge, genera una nova imatge de la protagonista, la «reinventa a partir de noves dades que desconeixia per descobrir aquelles altres que no sabia que sabia, com passa sempre que contam una història» (p. 13). No és producte de l’atzar que les pàgines de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes siguin plenes de reflexions sobre la capacitat creadora de la ficció inserides entremig de les reflexions de la narradora. Es tracta, en definitiva, d’allò que Lluís Muntada qualificava amb encert com «el jo demiúrgic del narrador» (L’Avenç, núm. 393, setembre del 2013).

Llucia Ramis sap jugar amb la força evocadora dels detalls, conscient que el nucli compositiu de l’obra és, precisament, l’acumulació d’escenes que donen profunditat significativa a moments de la infantesa i l’adolescència revestits sovint d’un caràcter gairebé epifànic: l’explosió televisada del Challenger, la grotesca descoberta de qui eren els Reis d’Orient, la presa de consciència de les febleses dels adults, la primera experiència sexual, les baralles amb els germans, etc. En aquests passatges hi trobem, sens dubte, els punts forts del llibre, fins a l’extrem que la història de la dona jove que s’ha quedat sense feina i torna a casa dels pares es va diluint en favor de la recreació de moments de la vida anterior a la seva marxa de l’illa.

Antoni Isarch. Ressenya de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, Els Marges, 102 (hivern 2014) [fragment]