Una vegada un crític va dir que jo era partidària de la «ficció pura». Mai tan ben dit. En narrativa, m’incline per la ficció pura, excepte en aquells treballs en què he fet biografies novel·lades o, fins i tot, un pèl d’autobiografia. Encara més: pel que fa als personatges, preferisc que siguen inventats que no copiats, i he procurat no sortir mai jo mateixa en les narracions. De fet tinc mala opinió de l’autobiografia; un autor esplèndid com Julian Barnes ho diu d’una manera incontestable a la seua magnífica novel·la The sense of an ending: «The things Literature was all about: love, sex, morality, friendship, happiness, suffering, betrayal, adultery, good and evil, heroes and villains, guilt and innocence, ambition, power, justice, revolution, war, fathers and sons, mothers and daughters, the individual against the society, success and failure, murder, suicide, death, God. And barn owls. Of course, there were other sorts of literature –theoretical, self-referential, lachrymosely autobiographical– but they were just dry wanks». Per suposat, la referència a les òlibes rau en el context.

Considere que el conte és literatura de primera, més difícil de conrear i tot que la novel·la. El conte ve a ser una forma d’expressionisme en pintura, i no n’hi ha prou en tenir els elements narratius –enunciació, punt de vista, discurs, actants, narrataris, focalització, etc.– perfectament estructurats. El conte sempre és una mena de trompe-l’oeil amb el lector. Tanmateix jo em trobe més còmoda en la novel·la, en la qual supedite l’argument a l’estructura. Em fascina l’arquitectura literària de determinats autors i intente trobar les formes estructurals que s’avenen a l’objectiu del joc narratiu.

Sempre em sorprenc quan hom diu que sóc sobretot una narradora de l’univers femení. Si ho sóc, no és intencionadament. La veritat és que tinc força protagonistes homes i em fascina transvestir-me en ancians, homes joves, infants, gent d’una altra època o qualsevol personatge aliè a mi mateixa. I, encara més, em preocupa què és el que vull dir. No accepte que una novel·la siga un argument, i deteste que hom parle de novel·les que «enganxen», o que no te les pots deixar, o, encara pitjor, que han tingut èxit perquè se n’han venut molts exemplars.

I tanmateix, si tantes persones creuen que escric des d’uns ulls de dona, alguna cosa deuen veure en els meus llibres que els ho fa pensar. Crec en el lector. Crec que és l’intèrpret final de qualsevol narració, i crec que la seua opinió és fins i tot tan vàlida com la de l’autor. A més, feminista de pedra picada com sóc, fins i tot m’afalaga que em diguen «autora de dones». En secret, sempre he pensat que es tracta d’una confusió entre l’autor i la seua obra, de la mateixa manera que hom confon el parer de l’autor amb la dels seus personatges. En aquest sentit m’han passat sucoses i divertides anècdotes.

El que considere més important de la meua novel·lística és que continua essent un tempteig, una agònica manera de trobar la forma, l’estructura, la distància, la veu narrativa, la presència dinàmica dels personatges. M’afanye molt davant del meu ordinador. I intente obtenir-hi resultats. Cada obra, doncs, l’acabe com una aprenent que ha avançat uns centímetres.

La literatura és una de les coses més serioses de la creativitat humana –i també és un joc. I és extremadament difícil encertar-la. L’experiència dóna ofici, com en totes les altres coses, però no és la clau de res. La literatura s’ha de saber respirar. I s’ha de saber gaudir-la i patir-la. És frondosa i fragant, profunda i divertida, enginyosa i reflexiva. Una novel·la és el text dels textos.

Isabel-Clara Simó. 'Una novel·la és el text dels textos', Caràcters, 71 (primavera 2015).