Ha dit...

"M'interessa molt reflexionar sobre la idea de la narrativa –explica–. De com es construeixen les històries, a qui les robes, d'on surten, m'apassiona l'storytelling". Just quan començava a escriure Els dics, que va tenir aquest títol des de l'inici, es va adonar que necessitava afrontar el projecte en un format de novel·la experimental. "Em vaig posar a escriure, sense tenir mai clar què acabaria sent. Els dics està treballat com es treballen els processos artístics: des de les palpentes, submergint-se i gaudint molt del procés, produint molt de material i llençant-ne molt. Deixar que una idea et porti a una altra". [...]

L'ofici narratiu entès com un esforç de construcció, d'anar-hi anant i tornant, de no deixar res per vàlid a la primera, de jugar amb la fina línia del que és realitat o ficció. "Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot. I res no podria ser una realitat absoluta, encara que ho volguessis", subratlla. [...]

"Vull seguir deixant que els meus projectes i idees agafin formes diverses".

Esteve Plantada. “Irene Solà: ‘Res és absolutament veritat, ni res és mentida del tot’”, Nació digital (20/04/2018).

Res del que escric seria com és si no ho escrivís avui, en aquest segle, amb un ordinador al davant que, com un oracle, com una bola màgica, com un mirall d’aigua, m’ensenya tot el que vull veure, i em sacia la primera set amb una resposta, una imatge, un so, un vídeo, la capacitat momentània de ser ocell, déu, núvol, de, per un moment, veure, entendre, saber el que no sé, el que no he après, el que he oblidat, el que no he vist ni viscut encara. I m’adono que, si fes servir mètodes no digitals, trigaria dies, setmanes a recopilar tot el que vull saber ara, mentre escric, a anar i tornar de la biblioteca o la llibreria, a conèixer certes persones, a fer preguntes en veu alta, a veure amb els propis ulls com es fa formatge o com neixen nens (encara que, de tota manera, seria bo que les fes i veiés i preguntés, totes aquestes coses, eventualment). Però que, sense cap mena de dubte, escric com escric per les possibilitats d’accés a la informació desbordant, instantània i desmanegada que ofereix Internet.

Irene Solà. 'Ocell, déu, núvol', a Fora de línia, CCCB (2019).

N'han dit...

Més enllà de la suau vocació experimental sobre l’origen de les històries i la construcció de les ficcions, Els dics és una novel·la d’una vitalitat extrema sobre les ganes de viure i sobre la il·lusió de l’amor, sobre la complexitat de fer-se grans i haver de prendre decisions i fer plans de futur, sobre la necessitat de ser el que es vol ser encara que no se sàpiga amb exactitud què significa això. Més enllà del caràcter intimista que plana arreu, Els dics és també un exemple de com la matèria rural i la seva supervivència poden adaptar-se sense obstacles a les formes creatives de la contemporaneïtat. I, en fi, més enllà dels elements de crònica documental o reportatge que puntegen el text, Els dics és també, especialment, una novel·la que aconsegueix transmetre les virtuts de l’idil·li amb la família i la terra que han forjat el caràcter de la protagonista; però un resultat tan efectiu i rotund prové de la sensibilitat amb què l’autora esquiva qualsevol vel·leïtat sentimental, com si dugués a terme la lliçó de J. D. Salinger a El vigilant en el camp de sègol [...]. O com si hagués après i interioritzat que el món rural que l’ha vist néixer és dur i feroç i poc procliu a acceptar que les coses que passen puguin ser d’una altra manera.

Ponç Puigdevall. 'L’alegria de narrar', El País (07/06/2018).

Guanyadora de l’últim Premi Llibres Anagrama de novel·la, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la formalment valenta, intel·ligent i orgànica protagonitzada en certa manera per una muntanya. Transfronterera i remota, la muntanya és alhora escenari i personatge clau del relat.

Apareix com un ens amb vida pròpia, que no parla directament en cap moment (sí que ho fan les plaques tectòniques) però que guarda la memòria de tot el que ha passat entre les seves carenes: les bruixes que van matar-hi en el passat, els camins pels quals els republicans fugien a França, els llamps que et calcinen un dia qualsevol o la lluita per la supervivència dels cabirols i les trompetes de la mort.

Un cúmul de passats i presents que s’amunteguen en aquest perímetre geogràfic, un poble de quatre cases al Pirineu, per la zona de Ripoll i Camprodon.

Irene Pujadas. 'El millor de tot és pedregar', Ara Llegim (08/06/2019).

És jove, talentosa, bona escoltadora, inquieta. La vam descobrir amb un debut en forma de poemari, Bèstia (Galerada, 2012), llibre magnífic amb el qual va guanyar el premi Amadeu Oller. Pensàvem que hi hauria poeta per estona, però va tornar a sorprendre amb Els dics (L’altra editorial, 2018), novel·la guanyadora del premi Documenta, a la qual sumà Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), premi Llibres Anagrama.

La irrupció d’Irene Solà (Malla, 1990) és una de les més esclatants en el panorama de la literatura catalana recent. Juganera, precisa i exigent, la seva llengua literària gaudeix de la subversió i de transportar-nos a èpoques i inquietuds diverses, amb una admirable devoció per mirar on són capaces d’arribar les paraules.

A Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) l’autora ens endinsa en una natura ensalvatjada, amb humor, amb violència, amb una delicadesa robusta. On no sobra res, sempre amb veu pròpia.

Esteve Plantada. "Irene Solà: 'He escrit amb un punt d’irreverència i de bogeria'", El Temps (01/07/2019).