Gemma Ruiz

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975). Treballa com a periodista especialitzada en cultura al servei d'informatius de Televisió de Catalunya. La seva primera novel·la, Argelagues, s’ha publicat a Proa l’any 2016 i ha rebut un notable èxit de crítica i públic.

Estil i emoció

Ponç Puigdevall

La gràcia literària d’aquesta novel·la prové justament de l’alta capacitat de Ruiz per dominar amb solvència l’estil i per equilibrar amb versemblança les argúcies necessàries per implicar el lector en el teixit argumental. El primer que sobta, doncs, és que a Argelagues es treballi tan convincentment amb la materialitat de la llengua, que sigui una aposta tan forta a favor de la capacitat de la literatura per produir una significació potenciada per la manera en què es trama el text: aquí la creació i la recreació d’un món i la creació i la recreació d’un llenguatge es troben íntimament units. Ruiz s’inventa una veu narradora que es confon amb la veu de les protagonistes —com si, per comprendre el sentit del viscut, exposés a un oient culte i urbà el saber acumulat durant una dilatada experiència—, i la parla oral, les expressions recòndites de la vida rural i la desfiguració pertinaç del català culte es converteixen en una festa verbal organitzada amb un gran ordre rítmic. Les formes simples, els refranys, les frases fetes, una manera elemental de dir les coses amb aquell aire de “ruïnes de narratives antigues” que Walter Benjamin considerava pròpies dels narradors sedentaris, es combinen amb una multitud de casos i anècdotes, de fils secundaris, que reclamarien per si mateixos un protagonisme similar als avatars de la Remei, la Rosa i la Nina, les tres heroïnes de la novel·la.

Plena d’audàcies verbals, lingüísticament densa, amb un exercici mil·limètric de la prosòdia, la intrepidesa i la perseverança poètica de l’autora anul·la qualsevol temptació de lectura regionalista, i si Víctor Català o Raimon Casellas poden venir a la memòria és perquè a Argelagues no s’estalvia cap brutalitat, o perquè per fi hi ha algú que agafa la prosa rural i la transforma en una altra cosa que no té res a veure amb la recuperació arqueològica d’un moment determinat de la història de la llengua.

D’altra banda, el lector insensible a la música de les paraules i entusiasta dels fets no s’ha d’amoïnar gens: Argelagues també pot ser la seva novel·la perquè Ruiz és simple i directa, fluïda i àgil, franca i natural en el desenrotllament narratiu, intensa a l’hora de captivar l’atenció (després de cada episodi és normal preguntar-se què més passarà), i prou sàvia per commoure amb cautela i no cansar mai el lector.

Ponç Puigdevall. "Estil i emoció", El País. Quadern (01/12/2016).

—Les protagonistes fan front a episodis de violència masclista molt durs. Com a dona, com ha estat relatar aquestes situacions?

—M’ho he pres amb l’obligació d’explicar-les cruament i versemblantment, sense edulcorar la història. L’època en què les dones se suposava que havien d’escriure sense esquitxar-se amb la sang ja està més que passada. I si encara cou, doncs que cogui, però les nostres proses ja no seran indolores i faran mal, si aquesta és la seva funció i si així ho volem.

—La narració té una oralitat molt marcada, un estil que s’allunya del català estàndard.

—Argelagues és el meu humil homenatge a un català acolorit, ric, burleta i brillant que, tot i que per mi encara és viu, cada dia perdem una mica més. Sempre m’agrada dir que si l’Svetlana Aleksiévitx els hagués preguntat a totes aquestes dones com la meva besàvia i les meves àvies com van ser les seves vides, el català amb què li haurien respost seria aquest, i no l’estàndard dels mitjans de comunicació. També ho vaig fer per això, perquè creia que havia de ser explicat en la llengua d’elles.

—Quina és la transcendència de relats com Argelagues per fer crònica del país del segle XX?

—Sense la microhistòria, com s’aguanta la macrohistòria? Falta molt relat de l’altra cara de les dates històriques, dels tractats i de la tirallonga de presidents. I en aquesta altra cara la gent hi descobriria moltes dones com a subjectes de la seva pròpia vida, malgrat totes les dificultats. És crucial que s’expliqui, sí. I una novel·la no pot fer-hi massa, la història que s’ensenya als instituts és la que hauria de recollir tot aquest llegat que continua invisibilitzat però sense el qual nosaltres no seríem aquí.

Entrevista a Gemma Ruiz, per Andrea Casas. El Temps, n. 1697 (20/12/2016).