N'han dit...

El seu primer llibre, Laia, va arribar el 2008 gràcies al premi Miquel de Palol de poesia. Des de llavors ha publicat nou llibres més, entre els quals hi ha Poemes d’una embarassada (Pagès, 2012) i Animals d’hivern (Edicions 62, 2015). “Sempre he dit que faig poesia, no que l’escric”, diu l’autora a la llibre- ria Calders de Sant Antoni. A punt de fer 40 anys, Baltasar presenta la seva primera novel·la, Permagel, publicada a Club Editor. El primer que sorprèn del llibre és el títol, que apel·la a la geologia: “El permagel és una capa de terra que està per sota del punt de congelació de l’aigua i que aïlla, una protecció de l’exterior massa càlid. La protagonista d’aquesta història és com un mur de gel”. Dit així pot semblar que el lector es trobarà amb un bloc de text fred, asèptic i sense vida, i és just el contrari: el debut de Baltasar en la prosa combina amb encert un sentit de l’humor aspre i inclement amb detalls pertorbadors que, a poc a poc, es van apoderant de la trama.

Sigui biogràfic o no que Baltasar estudiés història de l’art, fes d’au pair a Escòcia o s’intentés suïcidar en una banyera –en una de les escenes més còmiques i també inquietants de la novel·la–, hi ha un vincle estret entre la manera de veure el món de la narradora i la de l’autora. “No tenia cap objectiu concret mentre escrivia, he deixat anar la meva manera de sentir, que és molt tàctil i corporal”, explica.



Laia (2008) era un llibre d’amor i un llibre amatori, si és que els dos extrems es poden discriminar: “Jo sóc a tu com el nom a les coses, / de la mateixa manera que viu / l’indret cercat en l’extensió d’un / mapa”. Atàviques feres (2009) ens reservava una reflexió sobre la identitat personal —que és un dels assumptes preferits de l’obra poètica d’aquesta autora: el “viatge al centre de nosaltres mateixes”—, i hi havia, encara, uns quants versos il·luminadors sobre el temps.

Els llibres de Baltasar incorporen referències culturals — principalment literàries, i més concretament de la lírica anglosaxona i germànica del segle XX — i imposen una mirada molt personal sobre la realitat. “La poesia —com volia Auden, i com recorda Baltasar citant-lo— no fa que passi res”. Però, en canvi, “sobreviu”. Reclam (2010) donava algunes claus sobre l’exercici personal de l’escriptura: “La poesia, l’excavo en una mina que es diu com jo / i us la regalo”.

Dotze treballs (2011) és una obra molt diferent de les tres precedents. El realisme íntim de les primeres, aquí es desencaixa, o pren una volada diversa. Estructurat en dotze poemes llargs, cada un dels quals escrit amb dístics blancs, el llibre sembla que aposti pel surrealisme: “l’aixeta del televisor m’omple la sala / de peixos que encara cuegen. La moqueta és tan xopa // que se m’inflen les cames com les potes dels mobles”. Ingeborg Bachmann és cridada, en aquest cas, a encapçalar el llibre: “D’ençà que els noms ens pesen en les coses”, diu el vers inacabat de la poeta austríaca. I és que Dotze treballs, servint-se d’un teló d’imatges prodigioses, de vegades al·lucinants, altres veladament oníriques, aprofundeix un cop més en la qüestió de la identitat personal. “Som densos i magnífics”, llegim en el poema inicial, “Sotabosc”—la mirada arran de terra és pròpia d’aquests versos, i també l’objectivació d’allò minúscul, tan sovint—. No, el mot de passe de Bachmann no ens predisposa, com podríem pressuposar, a entrar en un llibre amarg. La identitat personal —nom i cognoms— es concreta en uns versos esplèndids: “Em dic com una dona, com un rei, com una illa”. Hi ha, però, la coda: “Tants territoris per batejar-me / i tanta distància per prendre’n consciència”. No és amarga, la poesia de Baltasar. Però encara menys és autocomplaent.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra