Empar Moliner

Jordi Galves

Tot va començar amb uns llibres. Uns llibres gruixuts i del color de la sang que l'avi d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966) anava regalant-li el dia del seu aniversari; a mesura que creixia i afermava la personalitat, va anar rebent cada any un nou volum fins, al capdavall, poder completar tot un prestatge amb la col·lecció del setmanari infantil i juvenil En Patufet (1904-1938). A cals Moliner mai no hi va haver gaire avinentesa per a dispendis ni requisits i, si en aquests casos els fills menuts solen heretar els vestits dels més grans, l'escriptora, en ser l'única noia i la primogènita de sis germans, va iniciar-se en la lectura -de manera gairebé exclusiva- a través d'uns volums de segona mà procedents directament de la llunyana època dels pares dels seus pares. Va ser un luxe insòlit i determinant en la seva formació personal i de dona de lletres. No només perquè aquella publicació havia estat pensada per a uns altres infants i per a un altre país, durant l'època més esplendorosa de la cultura catalana contemporània -la que s'estén des de les acaballes de la Renaixença fins a la derrota del catalanisme polític durant la Guerra Civil Espanyola. Sobretot va ser determinant perquè, ben aviat, Empar Moliner va sentir una forta curiositat per aquella única i desbordant herència familiar, milers i milers de pàgines per a joves i infants que no s'assemblava gens al seu món però encara menys al dels seus pares. El temps dels avis, representat per aquells llibres vells i fascinants com la sang, plens de contes, de relats, de dibuixos i acudits, de facècies i d'endevinalles, de jocs de llenguatge i d'enginy van ser un primer i determinant aprenentatge gràcies a la lectura. Moliner, com tants d'altres, s'entusiasma per la història tradicional d'en Patufet, les aventures d'un nen diminut atrapat, com en el mite de Jonàs, en una digestió monstruosa. No és una casualitat que la literatura de Moliner estigui protagonitzada pels conflictes domèstics i familiars, quotidians i cruels, reiterats i coneguts com el palmell de la mà. Com en el món dels infants, la llar és el territori de les pors salvatges, del canibalisme incestuós, de les frustracions àcides, de les tragèdies sordes de l'individu que es busca a ell mateix confrontat -precisament- amb els éssers estimats, els de casa, els de l'entorn proper. "Patufet, ¿on ets?".

La importància del setmanari En Patufet és clara perquè, per una banda, vincula la literatura de Moliner amb els grans contes tradicionals europeus i amb alguns dels seus adaptadors o nous narradors com els germans Grimm o Hans Christian Andersen i també perquè, per l'altra, ben aviat, li farà conèixer figures de gran categoria de la cultura catalana del primer terç del segle XX com ara Josep Mª Folch i Torres, Cosme Vidal, Joan Llaverias, Gaietà Cornet, Joan Junceda o Josep Carner. El català que utilitza Moliner en la seva escriptura, actual i vivíssim, enormement dúctil -audaç fins i tot- és, naturalment, una creació intuïtiva i personal de l'escriptora, però té les seves fondes arrels en la curiositat pel català del carrer, i alhora, de manera inconfusible, en l'estil, en el català literari -el líric però també l'humorístic- del Patufet, un català molt proper al que utilitzaria el grup de Sabadell, el de Joan Oliver o Francesc Trabal. Un català i una literatura, en definitiva, molt arrapades a la vida i a l'observació atenta de la vida -en cert sentit com passa amb el model de les Pàgines viscudes de Folch i Torres, hereu de la millor escola del costumisme, la que prové de Charles Dickens. Els orígens literaris de Moliner procedeixen de la cultura popular en majúscules, del món menestral de Barcelona, una cultura que també està feta dels valors que fomenten l'esforç, el treball i la superació personals, més enllà de les mancances familiars i les greus situacions, de la duresa de l'entorn. Àgil, nerviosa, amb un gran instint i intel·ligència, Empar Moliner es fa ben aviat càrrec d'ella mateixa, buscarà una dedicació "sense mirar endarrere -com afirma Joan Junceda que ha de ser el treball-, de por de no haver de tornar-me estàtua de sal, com la dona de Lot."

L'escriptora abandona els estudis a tercer de batxillerat i, segons pròpia confessió, "als dinou anys em vaig fer d'un grup de teatre assembleari i fumeta que tenia la seu social en una casa ocupada a Gallecs. Com que érem hippies, la nostra activitat principal era passejar-nos despullats...". Es tracta, naturalment d'una mitja veritat; durant aquells anys la jove Moliner es dedica a treballar en la seva formació d'una manera tan decidida que recorda la famosa declaració d'Irina a Tres germanes d'Anton P. Txèkhov -un dels seus personatges favorits, amb qui té notables similituds i diferències: "Tinc tanta necessitat de treballar com de beure aigua quan fa calor. Si no començo a aixecar-me aviat i a treballar retireu-me la vostra amistat..." Moliner s'independitza ben aviat i intenta professionalitzar-se com a actriu de teatre i cabaret -amb el vist-i-plau de Joan Brossa- però serà amb el periodisme, primer als serveis informatius de COM Ràdio i més tard a les pàgines d'opinió de l'edició barcelonina del diari El País on es farà un nom, una excel·lent reputació. Aviat esdevindrà una escriptora molt popular i aconseguirà fer-se un públic fidel com no s'havia esdevingut des dels temps de Mercè Rodoreda. L'any 1999 publica el recull de contes L'ensenyador de pisos que odiava els mims i al 2000 guanya el premi Josep Pla amb la novel·la Feli, esthéticienne. Però serà amb el llibre de contes T'estimo si he begut (2004) i l'aplec de cròniques periodístiques Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005), tots dos publicats a l'editorial Quaderns Crema de Jaume Vallcorba, que Moliner esdevindrà una autora d'èxit indiscutible i una de les principals protagonistes de la literatura catalana d'avui. Una protagonista que ha contribuït de manera decisiva en el prestigi de la qualitat i la creativitat de les nostres lletres.

Empar Moliner és sinònim d'entusiasme, de nervi, de força literària. La crítica ha assenyalat l'ímpetu, la poderosa personalitat i l'enginy amb què els seus textos retraten frenèticament el món contemporani i les seves contradiccions. És una literatura trepidant, amb ritme, sense concessions ni temps morts, que retrata amb intel·ligència la desorganització de la societat, entre divertida i angoixada per l'absurd, la manca de sentit i la crueltat que ens administrem nosaltres mateixos. Empar Moliner és el món modern en tota la seva plenitud, amb les seves contradiccions, inquietuds i beneficis, amb tota la complexitat i llibertat escassa. En els seus escrits no hi ha distincions entre narrativa, cròniques periodístiques, articles d'opinió o fins i tot crítiques de televisió de la mateixa manera que la vida real no té compartiments estancs ni entendrà mai de consideracions teòriques. És el vivíssim retrat de la nostra època, atent als nous costums imposats per la publicitat i la moda, pels ambients i les tipologies humanes procedents del models de la televisió, de les sorolloses formes musicals, dels tòpics que colonitzen les nostres ments confiades des dels còmics, els diaris, els llibres més habituals. Un món autèntic perquè és on hi conviuen les situacions més quotidianes amb les extraordinàries i vulgars. L'esnobisme s'empelta amb el xaró, l'exquisit amb el rude. El pensament més profund, estructurat i argumentat, el més ben intencionat queda destruït per les inèrcies cegues, els instints més baixos, les caricaturitzacions més grolleres.

Ràpida, precisa, brillant, sensata, molt divertida i vital, la literatura de Moliner és una ressonant estampida que canta alegrament contra els jocs tramposos de les ideologies i de la precarietat emocional, les pors, les inhibicions que fomenten sense aturador. O viceversa. Ja sigui l'amor tendre o ingenu -vegi's L'evolució anual de la veu humana- les gelosies, els jocs sexuals o l'adopció responsable -Carta al meu fill no biològic-, ja siguin els valors de la vida tradicional -Els beneficis de la lactància materna- o les modes benintencionades com ara la de les bondats intrínseques del diàleg en el món de la parella -La interpretació dels somnis-, el feminisme o la cooperació amb països pobres -El dia de la dona. En Moliner perviu la sàtira hilarant -La baixa qualitat de la poesia contemporània- però sempre al costat de la tendresa com marca la bona tradició del costumisme, de Robert Robert als moderns dels anys vuitanta i noranta com Sergi Pàmies -segons la fórmula de Josep Pla "humor, candor".

L'humorisme de Moliner retrata amb preocupació i seriositat l'angoixa, la desgràcia que s'apodera dels éssers humans confrontats amb la pròpia estupidesa i amb la estultícia col·lectiva. Com en la literatura de Quim Monzó -un dels seus grans mestres-, Moliner utilitza sovint un prisma cínic, àcid, de vegades fins i tot "gamberro", que sotraga el lector, l'atabuixa de manera subversiva i l'obliga a anar més enllà de l'humorisme satisfet, de la connivència amb una situació determinada. De la convicció errònia que la ideologia alliberarà les persones alienades. El repte literari és el de penetrar l'ànima de les coses, de les persones, el de comprendre més enllà del que es veu, el de captenir-se més enllà de les fórmules màgiques de la inèrcia o del tòpic. Més enllà del mimetisme i de la mandra de pensar i de viure, el repte de viure amb imaginació la pròpia vida. De situar-se davant del mirall que mostra la gran distància entre el que som i el que diem ser, entre el discurs i la realitat del discurs. Entre el temps detingut de la reflexió i l'escriptura i la cultura ràpida vertiginosa que es resisteix a ser atrapada, retratada, analitzada.

Empar Moliner, el do per la vida, el do de l'escriptura.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra