Els tres porquets va ser el primer llibre que vaig llegir tot sencer, als sis anys. Recordo com si fos ara la sensació excitant d’introduir-me, paraula per paraula, en una història que se m’enduia, com la casa que, bufant bufant, també s’endú el llop. Vaig acabar de llegir amb el cor a la boca.

El següent pas va ser llegir tant, tant, que ara ho titllo de malaltís. Si jo tingués un/a fill/a que llegís tant com ho feia jo, em penso que m’espantaria. Fos com fos, als nou anys, ja tenia molt clar que volia ser escriptora. Als dotze, plena d’emoció i gairebé tremolant, vaig posar fil a l’agulla al meu primer conte. Recordo que vaig pensar: “Això es màgia!”. I, més que màgia, era simplement que ja no en tenia prou només amb la lectura: havia de crear jo. Des del primer moment ho vaig fer en la meva llengua, senzillament perquè no em sortia en cap altra, que és el exactament el mateix que em passa ara.

Barcelona, 1961. Escriptora i periodista

Durant la joventut, vaig escriure també algun poema i diaris. Però on jo em sentia realment bé era en la ficció, escrivint contes, narracions més curtes o més llargues... Vivia de crear personatges i fer-los fer coses impensables i embolicar la troca amb un argument més o menys reeixit. Això sí, el que inventava era delicat i m’hauria fet molt de mal si algú ho hagués intentat trencar. Així que escrivia en silenci, a casa, i gairebé cada dia perquè no em podia contenir, perquè ho necessitava. En uns anys que van ser difícils, escriure em tranquil·litzava i em feia trobar-me bé durant una estona. Em vaig presentar a premis menors i en vaig guanyar alguns. Però la major part de les persones del meu entorn no tenia ni idea que em dedicava a escriure. Jo em movia entre el món de dintre i el món de fora, en què, mentrestant, vaig estudiar, vaig fer ràdio, vaig fer música, vaig viure.

No va ser fins als 42 anys que vaig aconseguir publicar. Em penso que, més enllà de factors externs, va ser perquè vaig començar a creure en mi mateixa i en el que escrivia. Deu ser allò de la maduresa. I des d’aleshores, escric de cara a fora. Però aquesta és l’única diferència amb les meves lletres d’abans. La resta, és ben igual: ho faig perquè ho necessito, com a teràpia per no relliscar mentalment, com a bàlsam quan tinc mal a l’ànima. M’ho passo bé sempre que escric, però intento fer-ho tant com puc amb ofici perquè els lectors també s’ho passin bé llegint-me.

La felicitat arriba quan t’adones que t’acostes a més i més lectors. És el que havia somiat en secret durant tants anys... I, tanmateix, tinc molt clar que el millor d’escriure és, simplement, escriure. I que ho faré passi el que passi. Encara que no em llegeixi ningú, com a la meva joventut.

Escric de pressa i des del sector editorial sovint em volen frenar per allò de crear expectatives. De vegades, també, el que he escrit no els ha semblat prou vendible. Ho he desat i hi he tornat. És veritat que em sap una mica de greu quan passa, però això té de bo que pots començar una història nova. I renéixer, que no es paga amb res.

Copyright © 2016 Blanca Busquets