Aurora Bertrana, un nou model de la intel·lectual catalana moderna

Neus Real

Un dels aspectes clau en la trajectòria d’Aurora Bertrana, des del principi, fou la construcció d’una determinada imatge, la configuració d’una “marca de la casa”, perfectament definida i diferenciada, que li va proporcionar un lloc específic i destacat com a individualitat intel·lectual. Diversos elements van concórrer en aquesta individualització. Les possibilitats d’una modernitat redefinida després de la Primera Guerra Mundial, tant pel que feia a la cultura catalana del moment com al fet de ser dona, i l’impuls literariocultural dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, van generar i viabilitzar noves formes de socialització i activitat en tots els àmbits de la vida pública. Aquestes noves formes van confluir amb el tarannà concret de Bertrana, els atzars personals que se li van anar presentant, la seva vocació d’escriptora, el seu talent artístic, una necessitat simultània d’arrecerament i desmarcament literaris amb relació al seu pare i, molt especialment, una consciència perfectament clara dels horitzons inèdits que se li obrien davant. A partir de les experiències particulars i aprofitant les favorables circumstàncies contextuals, en articles, entrevistes, llibres i activitats públiques, l’autora va articular i articular-se una personalitat literària (i l’èmfasi no és pas gratuït, com tampoc no ho és l’adjectiu, que cal entendre en un sentit ampli) que la va dotar d’un espai propi i li va traçar els camins de la professionalització en la cultura catalana. (...)

Bertrana es va estrenar com a escriptora amb una sèrie de set col·laboracions a La Veu de Catalunya: “Impressions d’una estudianta”, aparegudes entre el 2 de març i el 2 de novembre de 1923. El títol general indicava el caràcter subjectiu dels articles (eren “impressions”, i per tant visions filtrades per un jo), i posava en relleu, així, d’entrada, una identitat desmarcada, que es reafirmava en el complement del nom: eren visions escrites, específicament, per una dona en curs de formació; per una “estudianta”, en femení. (...) Els textos, a més, s’enviaven des de Ginebra, cosa que la situava a l’estranger. Des d’un punt de vista extern, doncs, Bertrana es presentava com una escriptora, una escriptora jove, que s’estava formant a Suïssa i que aportava a una tribuna periodística la seva percepció individual, crítica i autoafirmativa, d’aquesta experiència. El contingut i l’estil de les col·laboracions completaven aquest retrat afegint-hi una costant que es mantindria en endavant: el caràcter rebel i extraordinari –en el sentit de fora del corrent– de qui signava. (...) El contrast del comportament de Bertrana amb la seriositat i la civilitat suïsses i el relat d’episodis còmics viscuts (...) reforçaven la particularitat de la seva vida, de la seva personalitat i de la seva manera de fer-les arribar al públic. La selecció d’elements i el to emprat, per la seva constància i continuïtat al llarg de tota la sèrie, evidencien ja una articulació ben conscient d’una imatge de noia independent (...). La imatge d’una dona, en definitiva, moderna –és a dir, i seguint els paràmetres de l’època, jove, emancipada, lliure, amb formació i criteri propi, irònica i desimbolta. Una dona darrer de la qual –o potser seria més encertat dir davant de la qual– es descobria una escriptora divertida i fresca que, mitjançant l’ús de l’anècdota personal i d’un tractament mancat de transcendentalismes –modern, una vegada més–, tocava temes prou rellevants des d’un posicionament compromès.

(...) Les vicissituds de la persona Aurora Bertrana, el seu caràcter i manera de fer, resultaven indestriables, naixien, d’allò que escrivia l’Aurora Bertrana autora, que feia de pont entre el món extern als textos i el món que s’hi representava (...). Vida i producció apareixien estretament lligades perquè bevien l’una de l’altra: la vida servia per fer literatura, i la literatura, al seu torn, recreava la vida (la creava des d’una determinada perspectiva, d’una determinada manera). La figura pública de l’autora es construïa –i es va anar construint– a cavall entre les dues, i en trajectes constants de l’una a l’altra, tot i que de formes diferents. (...) De fet, un dels trets principals de l’obra de Bertrana (la de preguerra i la posterior) és la imbricació d’experiència vital i creació artística. Però també n’és un altre que, posant més èmfasi en la vida o en la ficció segons el cas, i optant per un gènere concret en conseqüència –article periodístic, conte, novel·la, prosa de viatges o prosa autobiogràfica–, l’escriptora no va deixar mai de crear-se a si mateixa en una única línia: la que inauguraven aquests primers articles, i que es va matisar i completar al llarg del temps, en la seva producció i en la seva activitat política, social i cultural. (...)

L’estada a la Polinèsia entre 1926 i 1929 (...) va significar, d’una banda, el refermament de la construcció iniciada amb les “Impressions d’una estudianta” i, de l’altra, va assentar decisivament aquesta construcció en la cultura catalana. L’experiència no només va confirmar el caràcter aventurer amb què Bertrana s’havia presentat des del principi, sinó que el va consolidar i particularitzar per la via de l’exotisme oceànic. Les seves següents col·laboracions a la premsa, les de tema polinesi que va publicar a D’ací i d’allà el 1928 i a Mirador entre 1929 i 1930, contenien el mateix filtre personal d’humor, subjectivitat, desvergonyiment i crítica que els escrits des de Ginebra, tot i que eren literàriament més elaborats, destil·laven una fascinació abans inexistent i sobretot, pel que aquí interessa, situaven l’escriptora en un món llunyà i completament diferent del seu, molt menys accessible que qualsevol país europeu. L’estudianta circumstancial es convertia així en viatgera autèntica, en una autoritat en la matèria; una autoritat que demostrava, a més, innegables qualitats literàries.

La crítica, fins aleshores, no havia parat atenció a l’autora (...); ara, però, no van trigar gaire a adonar-se (...) del potencial del que podríem anomenar el fenomen Bertrana, en el qual aventura, originalitat, força, crítica, descaradura i diversió –és a dir, modernitat– s’agermanaven amb el talent artístic i el conreu d’un gènere, el de la literatura de viatges, en voga a tot Europa i en vies de desenvolupament al nostre país. Per si això fos poc, l’autora era, a més, una dona (cosa que es va subratllar, no pas per casualitat, en tot moment), i aquest fet la convertia en una novetat absoluta a Catalunya. (...)

Bertrana, doncs, representava un salt a la modernitat –a una determinada modernitat, la de l’època– en el panorama de la cultura i de la literatura femenina catalanes. L’explicitació del fet en el mateix moment en què s’estava produint (...) fa impossible suposar cap tipus d’inconsciència per part de l’autora. Tot al contrari. Aurora Bertrana va saber calibrar perfectament la importància de la seva aportació, i va potenciar molt bé les possibilitats que li oferien. Que sovint prengués una actitud innocent al respecte, d’aparent distracció, no ens ha d’enganyar en absolut. Aquest capteniment formava part de la seva imatge de despreocupació i extravagància aventurera –en el bon sentit de l’expressió–; però al darrere hi havia una clara consciència sociopolítica, literariocultural i de gènere que, amb una mica d’atenció, sempre s’acaba descobrint. (...)

Autopresentada i acollida en la societat literariocultural com a dona moderna, especialista pràcticament exclusiva en la Polinèsia i escriptora de qualitat, doncs, Aurora Bertrana es va convertir en un punt de referència ineludible per als seus mateixos contemporanis i contemporànies. La publicació de Paradisos oceànics el 1930 va constituir el seu bateig definitiu com a autora, la primera materialització important de la seva figura pública, que quedava així plenament assentada en el panorama de les nostres lletres. A partir d’aquí es va disparar la seva projecció social. La consciència literariocultural de Bertrana; el fet de ser dona i d’escriure; la seva voluntat d’incidir en la societat catalana i de participar en l’entramat intel·lectual, i de fer-ho des del seu gènere –cosa que li obria moltes més portes–; la seva singularització en el camp dels viatges i Oceania, i el moment de gran activitat literària, cultural i política –tant en general com pel que fa a l’esfera específicament femenina–, van coincidir en una intersecció d’interessos (en positiu) que explica la seva omnipresència en plataformes periodístiques, associacions i entitats, actes culturals i espais editorials al llarg dels anys trenta. Una omnipresència que es va concentrar, amb ben poques excepcions, entorn de dos eixos temàtics (...): l’experiència viatgera i el feminisme.

(...) Aquesta activitat pluridimensional, per les seves característiques, va consolidar i va acabar de refermar la imatge d’Aurora Bertrana com a dona moderna, escriptora original i compromesa amb la seva realitat política, social i cultural, i, en darrer terme, autoritat pública en els camps del feminisme i de la literatura de viatges. (...) Bertrana esdevenia una de les manifestacions paradigmàtiques d’un nou model d’intel·lectualitat femenina. Per la seva obra i activitat general i, molt especialment, per la combinació d’aquestes amb la seva personalitat pública. (...) Es va autoconstruir en un exemple perfecte d’intel·lectual femenina moderna per la simbiosi absoluta entre la seva vida, la seva personalitat i la seva literatura. Si la seva producció significava una contribució rellevant a les lletres catalanes en termes de gènere (...), la seva vida i el seu capteniment la convertien en un prototipus de la dona del segle XX.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra