Antònia Vicens

Maria Muntaner González

Antònia Vicens (Santanyí, 1941) és una escriptora autodidacta. Com ha explicat ella mateixa en diverses ocasions, al seu poble no hi havia llibreries, ni biblioteques, no hi havia "res on agafar-se". Per tant, la seva infantesa i adolescència varen transcórrer amb aquesta manca de possibilitats d'accedir al món dels llibres i les poques lectures que tenia a l'abast eren de tipus místic i espiritual: Teresa de Lisieux, Teresa de Jesús, Clara d'Assís, Hadewijch d'Anvers o Margarida Porète. Tanmateix, rebé l'ajuda inestimable de Bernat Vidal i Tomàs, apotecari i escriptor de Santanyí, que tenia una biblioteca a les golfes de l'apotecaria. A través d'aquest escriptor començà a llegir llibres d'autors estrangers (aleshores prohibits) i conegué alguns dels cappares de les lletres a Mallorca, com Josep M. Llompart, que li obriren les portes dels cercles literaris.

Antònia Vicens ha compaginat l'escriptura amb feines molt diverses: va treballar, en el sector turístic, en alguns hotels de l'illa; va fer de venedora de llibres a domicili i de secretària en un despatx d'advocats. Finalment, va obrir una botiga d'artesania a Palma, fins que l'any 2000 es va retirar per dedicar-se de ple a l'escriptura. Així mateix, ha col·laborat puntualment en premsa als diaris Avui, Diario de Mallorca i Diari de Balears. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN Català des de la fundació d'aquestes dues associacions. Ha estat vicepresidenta de la delegació de les illes Balears de l'AELC durant vuit anys (1997-2005) i presidenta en funcions de l'AELC durant un any (1999).

El primer llibre que publicà l'escriptora santanyinera fou Banc de fusta (1966), un recull de relats que obtingué el Premi Cantonigrós l'any 1965. Tanmateix, l'obra que la va donar a conèixer entre els lectors catalans és 39º a l'ombra (1968), novel·la guanyadora del Premi Sant Jordi el 1967. A aquesta novel·la en seguiren d'altres: Material de fulletó (1971), una obra que inclou també tres narracions, i La festa de tots els morts (1974). Aquesta darrera obra no passà inicialment la censura. L'autora, però, convençuda que no la llegirien per segona vegada, tornà a presentar-la sense modificar res. I, efectivament, no la tornaren a mirar i es pogué editar. L'any 1980 publicà el volum de contes Primera comunió i la novel·la La santa. Un any després obtingué el Premi Ciutat de Palma amb la novel·la Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982). Amb relació a aquesta obra, l'escriptora explica que l'any 1979 l'editorial Plaza&Janés s'hi interessà, tot i que al final no l'editaren. Quan li retornaren l'original Vicens hi trobà a dins l'informe de lectura que algú es devia haver descuidat: la novel·la era considerada perillosa, principalment perquè, deien, atemptava contra les institucions. Així doncs, l'anhelada democràcia encara arrossegava el llast de la manca de llibertat d'expressió. Anècdotes a banda, Vicens continuà la seva trajectòria com a novel·lista amb l'obra Gelat de maduixa (1984), que obtingué el Premi Ciutat de València de 1984 i Terra seca (1987). Ja a la dècada dels noranta, l'escriptora tastà altres gèneres, com les memòries, en el volum conjunt amb Josep M. Llompart que duu per títol Vocabulari privat (1993), i la literatura infantil i juvenil amb les obres L'àngel de la lluna (1997) i Massa tímid per lligar (1998), respectivament. Així mateix, signa amb el pseudònim Julita d'Airerosa Quan un home s'enamora (1998), una obra que li encarregaren per fer part d'una col·lecció de novel·la rosa. La segueixen les novel·les Febre alta (1998) i Lluny del tren(2002), així com el volum Tots els contes (2005), que recull tota l'obra de narrativa breu de l'escriptora. La seva darrera novel·la duu per títol Ungles perfectes (2007).

Les novel·les 39º a l'ombra i Terra seca han estat traduïdes al castellà i a l'alemany. Així mateix, l'antologia Willkomen in Katalonien. Eine literarische Entdeckungsreise (2007) inclou la traducció alemanya del conte "Clar com un mirall". Actualment (2008) l'escriptora té previst que es tradueixin a l'italià alguns dels seus contes.

Antònia Vicens ha rebut dos premis en reconeixement d'aquesta llarga i sòlida trajectòria. En primer lloc, l'any 1999, rebé la Creu de Sant Jordi, que atorga la Generalitat de Catalunya. Cinc anys després, el 2004, li fou concedit el Premi Ramon Llull, que es negà a recollir com a protesta davant la política lingüística i les agressions a la llengua catalana perpetuades des del Govern de les Illes Balears -el mateix que li concedeix el premi-, aleshores presidit per Jaume Matas.

L'obra que donà a conèixer a Antònia Vicens, 39º a l'ombra, és la història de dues cosines d'un poble de l'illa de Mallorca que viu de sembrar la terra i de la pesca. S'emmarca en un període de fam i misèria, la postguerra, en què molts d'habitants, per poder subsistir, es veuen obligats a dedicar-se al contraban. L'esclat del turisme de masses, però, obre una escletxa d'esperança per poder reeixir econòmicament. Aquestes dues cosines, que creixen en una mateixa atmosfera, opten per dues vides completament diferents. Una, és una clara perpetuadora de la doctrina de l'Església catòlica, hereva també de la societat patriarcal; l'altra, fuig de tot això, enlluernada pel canvi de món que li ofereix el turisme. Una resta al poble, l'altra en fuig per anar a treballar a un souvenir de la costa. Aquesta primera novel·la mostra, doncs, dos espais (la vila i la cala), que condensen en realitat diversos binomis que conformaran tota la narrativa d'Antònia Vicens: allò reclòs versus allò obert, el passat en oposició al present... Sempre allò tancat enfrontat a l'obertura i la llibertat. Tot i que l'obertura, com descobrirà la protagonista de 39º a l'ombra quan veu de prop el món del turisme, amaga sovint tot un seguit de misèries que són les que Vicens contempla. L'escriptora no sol mirar la part brillant, gojosa, sinó que deixa parlar els ambients i personatges foscos, solitaris... O el passat mateix, que vertebra i alimenta un present de mancança, tragèdia o desgràcia. A 39º a l'ombra, ho veiem en els personatges dels immigrants, que són explotats en els hotels; en els mallorquins, que deixen de ser amos de la pròpia terra per convertir-se en cambrers, recepcionistes, etc., dels negocis que aquesta terra dóna. A Terra seca, ho veiem en el personatge del polític fracassat. O, a Ungles perfectes, en personatges que fan part del món de la droga i de la delinqüència.

Sovint s'ha parlat d'Antònia Vicens com a membre de l'anomenada "generació dels setanta" o del "boom de la narrativa mallorquina". Això ha fet que la seva obra s'hagi encasellat sovint rere l'etiqueta de literatura sobre turisme, fins i tot de narrativa-crítica del turisme. Tanmateix, el turisme, si bé és present d'una manera o d'una altra en la majoria de les seves obres, n'és el rerefons. Per damunt el dibuix de la Mallorca del turisme de masses hi ha el gran quadre dels drames personals -el que interessa veritablement l'escriptora. Així, s'interessa per la condició de la dona (d'aquí que la majoria de protagonistes de les seves obres siguin personatges femenins), que amb l'educació rebuda no tenen altra perspectiva que ser a casa, brodar, cuinar i criar. Amb l'agreujant que, com fa palès en moltes de les seves obres l'escriptora, els valors patriarcals es perpetuen gairebé inconscientment, de mares a filles; és el que en alguna ocasió ella mateixa ha anomenat l'"emmirallament genètic". Així, la majoria de protagonistes de les seves obres volen fugir d'aquesta realitat, tot i que la fugida no els garanteix desfer-se de tota aquesta herència. Tanmateix, però, a partir de la publicació de La santa les protagonistes comencen a trencar amb la dinàmica establerta. En aquesta novel·la, per exemple, és la protagonista qui tria l'home que vol per tenir un fill. O a Febre alta, en què els tres personatges femenins són els que fan i desfan, enfront dels tres personatges masculins. Les protagonistes, que en l'obra primerenca de Vicens tenien barrada l'aspiració a un futur millor, qualsevol canvi, comencen a recobrar el poder de decisió, la valentia, la força, a mesura que l'obra de l'escriptora avança. Fins a arribar a Ungles perfectes, única entre tota l'obra vicentiana, perquè en el seu final s'albira, tot i que incert, un futur per a una de les protagonistes.

Els seus personatges, a més, reflecteixen sempre l'empremta de l'educació religiosa rebuda; la culpa, el pecat, el desconeixement de la sexualitat... El turisme suposa davant tot això un eixamplament de mires. Vicens no fa servir la paraula, doncs, per fer una crítica del turisme -com podria fer-ho si l'arribada del turisme suposà a Mallorca l'obertura en tots els aspectes (sexual, moral, econòmic...)?-, sinó que sovint allò que deixa entreveure és una crítica a la manera com els mallorquins hem gestionat (o no hem sabut gestionar) aquest turisme.

Tanmateix, allò que veritablement centra l'obra d'Antònia Vicens és, en molts casos, el dolor. En realitat, tots els personatges de les novel·les i dels contes són emparentables a partir del dolor. Vicens retrata personatges infeliços que tenen l'esperança de ser feliços. Són l'altra cara de l'èxit o la felicitat que se'ns ven cada dia gairebé com a obligatòria per fer part d'aquest món. L'escriptora ens acosta a personatges que són ben bé el contrari (i, a més, el narrador mai no els jutja per aquest fet). La complexitat psicològica dels personatges és cabdal en l'obra de Vicens, i es manifesta en la presència continuada dels monòlegs interiors, que es barregen entre ells i també amb el discurs del narrador. Però aquests personatges no només estan fets de les pròpies vivències, sinó també de somnis, pensaments, desvariejaments, que es transmeten en aquests monòlegs i que aporten a la trama una mescla de realitat i fantasia. Una mena de realisme màgic que, en paraules de l'escriptora, "no ens ve dels sud-americans, sinó de l'excés de religió, i una mica de les rondalles".

Aquest "material de fulletó" que contenen algunes de les trames mai no s'edulcora, com tampoc mai no esdevé hiperbòlic, sinó econòmic en la seva forma. La tragèdia sovint és tractada amb un deix d'ironia, però, sobretot, es mescla amb la vulgaritat quotidiana que destranscendentalitza i desensucra qualsevol situació.

La vitalitat de la narrativa d'Antònia Vicens ve donada, sobretot, per la llengua que empra l'escriptora. El català de Mallorca es desplega sense complexos ni floritures; la parla col·loquial i el dialectalisme enriqueixen la prosa. Vicens fa servir, a més, un estil sintètic, amb frases breus, que volen remarcar allò essencial. Una llengua poètica, que recull imatges de molta força i combinacions sorprenents. Alguns dels títols de les seves obres en són un exemple clar: Banc de fusta, Terra seca, Febre alta, Ungles perfectes... Una economia lingüística, una sequedat i un to punyent que li han valgut comparacions amb la prosa de Salvador Galmés o Víctor Català, amb els quals comparteix el fet d'haver viscut de ple l'aspror de la ruralia. Tot i això, ella continua fascinada per l'obra El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers, una de les primeres novel·les que la impactà.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra