Ada Castells (Barcelona, 1968) és periodista literària i escriptora. Als 27 anys va publicar la seva primera novel·la, El dit de l'àngel, una ficció realista i estripada sobre els seus avantpassats protestants.

Després va venir Mirada (2001), novel·la en contra de la dictadura de la imatge i, quatre anys més tard, Tota la vida (2005), biografia descaradament novel·lada del pintor C. D. Friedrich. Pura Sang (2012), ambientada a Menorca i Barcelona, és la història d'una dona que lluita per no tenir por de res. La seva novel·la Mare (2019) narra la confrontació entre els records de dos dones, mare i filla.

Ha dit...


X. X.: I vostè per què escriu?

A. C.: Per a mi.

Jo no vull agradar: una mica de sexe, una mica d’aventura, una mica d’intriga…, que bonic que t’ha quedat el salonet. Tampoc vull un munt de paraules en desús, jocs malabars amb les frases, alguna referència literària… Oh, la gran promesa de les Lletres Catalanes! Pedrolo deia que escrivia amb vocació de servei. Per salvar una llengua, posem per cas, però a mi se me’n fot, del català. Hi escric perquè m’ha tocat per geografia, però ja m’agradaria tenir una eina més poderosa per arribar a més gent. No puc triar, com no puc triar el paisatge ni la família ni la infantesa. Salvar el català? Jo el que vull és que el català em salvi a mi.

No et vull agradar, lector; no vull que m’admiris. Vull més que tot això. Vull que m’estimis per estimar-me a mi mateixa, per acceptar-me, per reconciliar-me amb l’univers, perquè tot plegat tingui algun sentit. Philip Roth diu que “escriure no serveix de res, però és tremendament necessari”. Els caçadors tornen amb un antílop i expliquen la gesta a les dones que han restat a la cova. Cal dir que la bèstia era molt grossa i els homes molt valents, i que les dones s’esglaïn per començar a inocular-los el cuquet d’inferiors o, simplement, per enamorar-les. La fatxenderia del guerrer és de la mateixa naturalesa que el crit de ma filla quan reclama “mira’m, mama” el primer dia que es llença a la piscina de cap i el segon i el tercer i al llarg de tot l’estiu. És un orgull, una necessitat de comunicar, un sentir-se reconegut, estimat. Tot això és escriure.

No puc dormir. Busco el llapis a les palpentes. A la matinada. Sembla un detall, però ho és tot. La tècnica sempre ho és tot. Ho diuen els pintors. M’asseguro que m’he buidat de paraules abans de tornar al llit, però sé que si els mals em tornen a despertar, tornaré a alçar-me. El dia que ja no ho faci potser encara respiro però s’haurà acabat la festa. L’insomni també és escriure.

Paro l’orella al bar. Al costat hi tinc dos homes. Diuen: “Hemos tenido un desencuentro con nuestro socio”. Diuen: “Yo, personalmente…” Diuen “Si me permites…” També hi ha lloc per a les subtileses: “A mí que una máquina tenga cuatro años me interesa muy poco, me interesa más quién ha trabajado con ella.” I per als afalacs: “Estas máquinas, más que más caras, cuestan más dinero. No estoy diciendo nada que no conozcas.” Són venedors. És una seducció viril, molt apamada, poc fresca. Varón Dandy. El codi està fixat, però ha de semblar que s’ho diuen per primer cop. Això també és escriure.

Dovlàtov diu que en una carrera de cavalls és més fàcil guanyar que deixar-se guanyar. És més fàcil dir sí que replegar-se. Dir sí a aquell encàrrec per fer una exposició sobre la lectura o muntar una taula rodona o fer una secció nova per al diari. Acceptes. Deixes l’essencial –escriure, fer de mare– per concentrar-te en l’anècdota. Puc dir moltes coses a favor dels meus sís desertors: bé m’he de guanyar la vida, aprens, coneixes gent, si dius que no, ja no tornaran a comptar amb tu. I el que importa per a la teva vanitat és que en un miserable despatx d’home de confiança del partit, d’un miserable edifici de disseny, d’un miserable Departament de Cultura, ara en vies d’extinció, un col·lega digui que l’Ada Castells ho podria fer bé i els altres –fins i tot els qui no tenen ni idea de qui és aquesta tia– assenteixin. Han pensat en mi, gràcies, gràcies. No han descobert encara que sóc una impostora, que tinc bigoti, que no em depilo les cames, que tinc una por terrible que amb tantes infidelitats a la literatura, un dia arribi davant l’ordinador i ja no tingui paraules. Defensar-se d’un mateix també és escriure.


Si per a alguna cosa serveix la literatura és per explicar-nos que som complexos. La mare sempre serà el meu personatge. El retrat del llibre [es refereix a Mare] és el contrari a idealitzar una mare. Quan prens distància, deixes de ser la criatura que la idealitzava. Una cosa és que vulguis viure un altre tipus d’emoció, com la del fan, però això només ho pots fer puntualment. Les mares són persones, tenen les seves arestes: defectes, qualitats, contradiccions..., com tothom. És la forma d’aproximació més honesta i amorosa, en el fons. És com en les relacions amoroses: al principi l’altre és ideal. El més fotut és superar aquest moment i veure’l com un company de vida. Jo no ho vaig aconseguir. En el llibre imagino que la mare va viure tres anys més i que vaig poder-ho fer. La mort serveix per prendre distància. Ja no tindràs l’oportunitat de tenir l’abraçada que volies, la conversa pendent... És un llibre sobre una reconciliació que no va poder ser. I per fer-nos pensar que arriba un moment que ja no hi són. Tot el que puguis fer ara després ja no ho podràs fer. I ho arrossegaràs tota la vida.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA