Rubert de Ventós, pensador polifacètic

Mariona Sanfeliu Salvà

Francesc Xavier Rubert de Ventós va néixer a Barcelona l'any del final de la guerra civil, el 1939. Filòsof, polític, assagista i professor, es va llicenciar en dret el 1961 i es va doctorar en filosofia el 1965 per la Universitat de Barcelona, amb una tesi d'estètica, titulada La estética de la abstracción. Fou deixeble dels catedràtics José Luis Aranguren, a la Universidad Complutense de Madrid (al seu torn deixeble d'Eugeni d'Ors), i de José María Valverde i Manuel Sacristán a la Universitat de Barcelona. Ha estat Visiting Professor a la Universitat de Cincinnati, Ohio (1964), Santayana Fellow de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Harvard (1972) i Visiting Scholar de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1973). Ensenyà a les dues universitats de Barcelona i a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya), d'on és catedràtic d'Estètica i Composició des de 1973. També ha fet cursos a les Universitats de Mèxic i Caracas.

Autor d'una extensa producció assagística i filosòfica d'estètica, teoria de la cultura, filosofia pràctica (ètica i filosofia política) i de filosofia general, la seva obra ha pres formes diverses: assaig, reculls d'aforismes, dietaris personals o anàlisis històrics. En paraules de Pere Lluís Font, Rubert de Ventós inaugurà, en la dècada dels seixanta, "una trajectòria brillant com a teòric de l'estètica i com a crític de la cultura" (Les idees i els dies), publicant diversos títols sobre estètica i temes afins. El arte ensimismado (1963, premi Ciutat de Barcelona), era un anàlisi de l'art de vanguardia, una crítica del que anomenà el "fanatisme" de la novetat, i més recentment, "l'eufòria avantguardista". A Teoria de la sensibilitat (1968, premi Lletra d'Or de la literatura catalana) s'apunta el trencament de les conseqüències de l'art renaixentista, patents encara en l'avantguarda convencional, per arribar a l'ampliació del concepte d'art amb el que ell anomena "disseny científic", com a síntesi d'art, ciència i tècnica. Sobre temes d'estètica ha publicat també Utopías de la sensualidad y métodos del sentido (1973), i La estética y sus herejías (1974, premi Anagrama d'assaig).
Es podria considerar que la seva obra cabdal fou De la Modernidad. Ensayos de filosofía crítica (1980) perquè en ella Rubert explica la seva posició filosòfica. Sobre temes de filosofia moral té publicats Moral y nueva cultura (1971), on presenta un declarat propòsit d'una nova valoració de l'ètica basada en la revisió permanent dels valors propis i l'experimentalisme; Ética sin atributos (1996), un manifest moral on es proposa definir la virtut depurant-la dels seus atributs, i Dios, entre otros inconvenientes (2000), on Rubert pren, davant la creença en Déu i en altres llocs comuns com la Naturalesa, la Història, la Cultura (aquells "recursos amb que hem intentat evacuar l'enigma de la nostra existència") una actitud intel·lectual que caracteritza la major part de la seva obra: un distanciament tant de la "opinió líquida que s'amotlla a tots els mitjans i temps que la vehiculen, com de la sòlida estupidesa que mai es deixarà agafar a contrapeu per res", en paraules de la seva introducció. Pretén denunciar els excessos que s'amaguen darrera de les opinions excessivament unànimes.

Part de la seva obra ha estat traduïda a l'italià, l'anglès i l'alemany: La scienza e l'arte (1972); Self-Defeated man. Personal Identity and Beyond (1975); Heresies of Modern Art (1980); The Hispanic Labyrinth: Tradition and Modernity in the Colonization of the Americas (1991); Medien - Welten, Wirklichkeiten (1998) i Philosophie ohne Eigenschaften (1999). El pròleg d'aquest darrer llibre ha estat traduït al català i publicat dins el llibre Pensament i Filosofia a Catalunya III, 1940-1975, Barcelona, INEHCA - Institut d'Estudis Catalans, 2004.
A banda d'escriure i dedicar-se al món de l'ensenyament universitari, Rubert de Ventós ha estat i és una personalitat destacada en el món de la cultura i la política de Catalunya, com a membre d'institucions culturals i polítiques de renom. L'any 1976 participà com a fundador del Col·legi de Filosofia de Barcelona, cercle filosòfic engegat per un grup de professors universitaris que impartien conferències de lliure accés sobre temes de filosofia. El seu antecedent llunyà -àdhuc pel nom- era el Collège de Sociologie de George Bataille a la França dels anys 30. En paraules de Pere Lluís Font "(...) [el Col·legi] va assajar la pràctica d'una filosofia pública en diversos espais de la ciutat durant una dotzena d'anys, fins que va quedar absorbit de facto per l'Institut d'Humanitats" (Les idees i els dies). Entre els membres que n'han format part cal destacar Eugenio Trias, Jordi Llovet, Antoni Vicens i Josep Ramoneda. Com a recull de les lliçons impartides en els seus cursos generals ordinaris, Rubert de Ventós, conjuntament amb altres membres del Col·legi, ha col·laborat en diversos llibres que són una miscel·lània dels temes tractats: Col·legi de Filosofia. Maneras de hacer filosofía (1978), Col·legi de Filosofia. Frontera i perill (1987).

És creador de la Càtedra Barcelona - Nova York de llengua i cultura catalanes (1979-1982), membre fundador del New York Institute for Humanities (Institut d'Humanitats de Nova York) i de l'Institut d'Humanitats de Barcelona (hereu del Col·legi de Filosofia), del qual n'és president, i en els cursos del qual col·labora amb assiduïtat. En el mes de febrer del present any 2006 Rubert de Ventós fou nomenat membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'Institut d'Estudis Catalans. El discurs de recepció es va titular La Taca Cultural, i en ell Rubert assaja un estudi de la realitat intercultural dels nostres dies, i de les variacions en el contingut dels codis ètics. La superposició d'unes àrees culturals booleanes definides per les activitats regulades pel codi cultural permetrien veure com sovint es superposen en una mateixa persona diferents codis culturals. Rubert es va mostrar molt satisfet d'aquesta incorporació a la vida institucional del país, perquè -segons va afirmar- li permetria connectar amb la "tradició noucentista" i institucionalitzar-se en el context d'una certa "formalitat".

Xavier Rubert de Ventós participà activament en la política del país com a diputat al Congrés pel Partit dels Socialistes de Catalunya entre els anys 1982 i 1986, i dedicà uns nou anys a la política parlamentària europea (període 1985-94). D'aquestes experiències en resultà el conjunt de reflexions sobre el món de la política recollides a El cortesà i el seu fantasma (1991, premi Josep Pla). Un altre llibre de reflexió crítica sobre temes polítics li havia suposat l'any 1987 el premi Espejo de España: El Laberinto de la Hispanidad, esbós d'un nou marc de relacions entre els diferents pobles de la Península Ibèrica. D'àmbit més general, Nacionalismos. El laberinto de la identidad (1994) situava l'explosió d'aquest fenomen a finals del s. XX des d'una perspectiva original. Teoria de la sensibilitat nacionalista. Fonamentalismes, minories, migracions (2006), el seu darrer llibre sobre la qüestió, "analitza amb el cap allò que sovint ens ve de les vísceres", i ens aporta una important reflexió sobre el concepte d'identitat i pertinença.

En els darrers 20 anys va formar part de la Comissió per la Dignitat, entitat que reivindicava la devolució dels documents requisats al final de la Guerra Civil Espanyola, conservats al Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca fins el 2005, anys en què van ser retornats a Catalunya.

En reconeixement a la seva carrera i a les seves aportacions com a personalitat de l'alta cultura de Catalunya, el juliol del 1999 Rubert de Ventós va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Han dit de Rubert de Ventós que és un iconoclasta, que escriu amb aspror, però una aspror no exempta d'humor. La lucidesa i la ironia dels seus escrits no resten musicalitat a la seva escriptura. Diu, parlant de l'ofici dels filòsofs, o els "filosofants", en l'expressió que empra en algun dels seus textos: "És comprensible, doncs, que l'existència acadèmica del gremi no asseguri la del geni" (Filosofia d'estar per casa). La prosa de Rubert de Ventós és contundent però lleugera. Rica en metàfores, jocs de paraules i imatges suggeridores, empra sovint com a recurs estilístic el gran poder descriptiu de les comparacions metafòriques, els símils i les contraposicions sorprenents, que resulten molt il·luminadores d'allò que vol comunicar. Topem sovint en la seva lectura amb detalls de fina ironia, amb la broma intel·ligent, amb un joc de sinònims juganer i descarat: "(...) l'alternativa a la bona educació és l'adoctrinament ideològic, com la de l'esport és la marxa militar" (Filosofia d'estar per casa). En alguns casos podríem dir que utilitza tòpics, frases fetes o "llocs comuns", però donant-los-hi un gir curiós i suggeridor. A tall d'exemple:
"Com és que els fenòmens físics -la caiguda d'una pedra o les òrbites del cel- semblen regides per la raó, mentre que les coses humanes -la història o la borsa, la guerra o l'amor- semblen regides per forces irracionals o aleatòries?" (Manies i afrodismes).

En els seus textos sobre moral, sobre ètica, filosofia, política, però també en aquells en què tracta afers generals, aquells en què fa filosofia de les coses petites, en aquells textos en què desgrana reflexions i pensaments, Rubert aprofita per denunciar, per exercir una mica d'atiador de consciències. Denuncia la hipocresia d'un món "(...) moralment inacceptable a la vegada que políticament estable", un món en què "l'abisme encara creix entre els que s'alineen per rebre galetes amb proteïna de les Nacions Unides i els que prenen llet descremada o begudes light per mantenir la línia". (Filosofia d'estar per casa).

Percebem en l'obra de Rubert de Ventós un vast coneixement del món, pel gran ventall d'exemples que dóna, per les agudes anàlisis de la situació política passada i actual. Les seves anàlisis són fines, precises, afilades, sostingudes per dades; els seus raonaments van sovint acompanyats d'exemples, de dades contrastables; tot plegat d'una erudició formada per cites dels clàssics, remarques històriques, coneixements filosòfics, mitològics, etnològics, i un llarg etcètera de referències, que, lluny de semblar afectació intel·lectual ratllant la vanitat del qui sap que sap, ajuden el lector a comprendre el text, a fer-ne una lectura profunda i acurada.

Pel que fa a la seva contribució a la filosofia, cal destacar la influència que va rebre d'Aranguren i de la petja que en la seva obra ha deixat la lectura de Kant, Schopenhauer i Hegel, també Kierkegaard (estadi estètic) i de Simmel (la seva atracció per la moda, la mirada sociològica i culturalista). Sense aquests autors Rubert de Ventós és incomprensible.

La postura intel·lectual que es manifesta en la seva obra podria resumir-se amb dues metàfores relacionades amb ocells, que trobem en la seva lectura: Rubert de Ventós tracta de fer com aquell ocellet de la faula d'Esop que per a poder beure de l'aigua d'un recipient al qual no li arriba el bec, es dedica a omplir-lo de pedretes perquè el nivell de l'aigua pugi i poder saciar la set. Davant d'un problema, d'una qüestió, Rubert prova sempre de sortir de les coordenades donades, de situar-se "à l'autre bout de la chaîne", de reconèixer l'ambigüitat de les coses pensant el seu revers, buscant el matís desapercebut. I pel que fa al tractament que dóna a les qüestions sobre les que escriu, sobre les que parla, Rubert de Ventós tracta de respectar la distància que les coses mateixes reclamen, d'exercir les pressions que requereixen (perquè no sempre allò òptim és equivalent a el màxim), en un equilibri de força i pressió com el que demanava en la seva mà un ocell caigut d'un niu, al qual massa pressió esclafaria, però massa poca el faria engegar a volar malferit i moribund.

Semblantment, Rubert de Ventós procura buscar sempre l'altre vessant de les coses (actitud que ell mateix celebra en el seu admirat filòsof català Joan Crexells), prefereix els fenòmens híbrids als ens d'una sola peça. Parla de "la importància de veure-hi fosc". Valora el fet de poder "Trobar la força, la seguretat, la maduresa de no tenir un criteri fet sobre cada cosa" (Manies i afrodismes); dit altrament, i en les seves pròpies paraules: "Crec que molt sovint eliminar un vell prejudici és tant o més important que encertar en un nou judici" (Filosofia d'estar per casa; "Entendre una cosa no és sinó el graó per a sorprendre's de la següent" (Manies i afrodismes). Actitud aquesta, plenament filosòfica.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA