Valentí Almirall i Llozer

Josep M. Figueres (Universitat Autònoma de Barcelona)

Barcelona, 1841-1904. Polític i periodista. Advocat, tot i que no exercí, amb una molt sòlida cultura cosmopolita i oberta a les influències de les grans transformacions de la segona meitat del segle XIX, de les quals fou propulsor i divulgador. La seva labor pública es mogué pel terreny de les idees amb una notable acció d'articulisme, amb gairebé vuit-cents densos articles periodístics i amb la voluntat de vertebració de Catalunya dins Espanya basada en el respecte absolut i el pla d'igualtat entre Catalunya i la resta d'estats a federar: l'estat compost o federal és la seva aspiració de caràcter polític assumint la representació del republicanisme federal i del catalanisme fins al 1887, que es retirà de la vida pública tot i alguna petita presència esporàdica. Ajudà al desenvolupament del teatre català, amic d'Anselm Clavé, de Frederic Soler..., i tingué una cura especial en la dignitat de la presència de la llengua a l'ensenyament, la vida pública i oficial, etc., maldant per fer sortir el català de la discriminació que l'estat centralista borbònic havia dut. La seva labor pública comença amb la revolució de Setembre del 1868, en la qual participà activament. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del Club dels Federalistes. Director d'El Federalista, del Diari Català, de La Veu del Centre Català..., col·laborà a la premsa progressista com La Imprenta, Revista Republicano-Federal, L'Avens... Prengué part en el pacte de Tortosa (1869). Fou pres, quan intentava mediar, en la revolta federal barcelonina durant el Sexenni i empresonat a les Illes, d'on s'escapà i pogué tornar essent nomenat per Clavé, president aleshores de la Diputació, director de la Casa de Caritat de Barcelona. Dirigí també l'Escola Industrial i Mercantil de Sabadell per ensenyaments obrers. Portà el diari El Estado Catalán a Madrid, però no hi reeixí.

Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona. La seva ascendència fou rellevant especialment a través del seus textos i direcció política. Publicà diverses obres de temàtica federalista i catalanista: Idea exacta de la Federación. Datos para la organización de la República federal Española (1869), les novel·les polítiques, El alma al diablo i Una autoridad modelo(1878). Les seves recopilacions d'articles i els discursos polítics configuren el gruix de l'obra, malauradament no recopilada encara: Escritos catalanistas. El Renacimiento catalán, las leyes forales y el carlismo en Cataluña (1878), La Confederación Suiza y la Unión Americana (1881), El tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883 (1883); Los Estados Unidos de América. Estudio Político (1884); Poesia del regionalisme (1886) i España tal cual es (1886), etc. La seva obra més coneguda, Lo catalanisme (1886), ha tingut diverses reedicions. Es recolliren part dels seus articles literaris, polítics i culturals en edicions en vida i pòstumes.

Públicament, tot i la seva posició sempre independent oposant-se per exemple a l'Exposició Universal del 1888, fou membre de diverses comissions i entitats representatives o crítiques com l'Ateneu Lliure de Barcelona, l'Ateneu Barcelonès, dels Jocs Florals, etc. En la dècada del 1879 va aparèixer el Diari Català (fins al 1887), publicà els seus darrers treballs, i idea i organitzà diverses accions de promoció i organització del catalanisme polític, des d'una perspectiva federal i republicana i, des del 1885, amb aliança amb altres sectors fins l'etapa final d'ostracisme d'ençà el 1888. Així, destaquem els dos congressos catalanistes (1880 i 1883), la campanya de defensà del dret català en el Congrés de Jurisconsults Catalans (1881), el Centre Català (1882), etc. Va redactar la Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya (1885). Polemitza amb Núñez de Arce en un famós text, la "Contestación al discurso leído por...", arran dels atacs del poeta i ministre de prestigi a la llengua catalana. La seva obra, tant la de d'articulista o publicista com Poesia del regionalisme (1886), fins la d'analista del federalisme d'Estats Units o Suïssa, configura un fonament comú per al catalanisme polític que justament ha fet que se'l considerés el forjador del catalanisme polític per la importància i repercussió de la seva aportació. La vigència del federalisme i el catalanisme renovador amb la gran aportació de la maçoneria i el liberalisme de què impregnà la seva ideologia, el configuren com un dels antecedents essencials del republicanisme catalanista de tanta importància en el decurs del segle següent.


President dels Jocs Florals

Josep M. Figueres


Per a Almirall, els Jocs Florals són un element dinàmic. No en pensa el mateix el 1881, quan els critica ferotgement, que el 1886, que n'accepta la presidència i en canta les belleses, i que el 1888, quan s'oposa radicalment a la presidència de Maria Cristina i col·labora a fer-ne uns altres. Si bé és clara l'oposició darrera, simple fet col·lateral d'oposar-se a l'Exposició del 1888, cal fixar-se en la profunda evolució que té del 1881 al 1886, en només cinc anys. Són anys de replegament interior, quan Almirall trenca amb Pi i Margall i, per tant, amb qualsevol dependència central. Aleshores, valora diferentment tots els elements de què disposa el catalanisme cultural, del qual els Jocs Florals són peça clau, d'ençà de la seva instauració a Barcelona el 1859. Afegim, però, que la crítica d'Almirall és més, en el fons, vers la burgesia idealitzada dels Jocs que no envers aquests. (...)

En el discurs dels Jocs Florals d'Almirall ens trobem amb Lo Catalanisme esclatant, amb èxit de lectors i crítics. El discurs es fa, també, ressò de la vigoria d'aquest text, adaptat, però, a la festa, per a la qual cosa, amb un to molt diferenciat d'altres discursos més despullats de retòrica, hi trobem, com uncas una mica excepcional, un cant d'exaltació a la poesia però, som sempre, amb una finalitat política: "Sé bé que els temps que corren no són pas per animar als que aspiren a la regeneració de tot lo nostre. Sé bé que els enemics més terribles de Catalunya, no són pas els que obertament l'ataquen des de fora, sinó que més que d'ells, ha de témer de la decadència en què han caigut molts dels seus fills. Sé bé que el caràcter català està, en general, degenerat i que sols una fortíssima sacsejada pot regenerar-lo. Mes, precisament per això, em dirigeixo a vosaltres poetes de la terra. Enlaireu-vos, i ens enlairarem. L'excés de vida material ens ofega; la intel·lectual i moral és la que ens manca. Jo vos conjuro a que treballeu amb totes les vostres forces per retornar-nos-la. ¡Vos hi conjuro en nom de l'esdevenidor de Catalunya!".

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra