Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) de moment és autor de dues novel·les, encara que es podria dir que és autor de tres, quatre o cinc novel·les. No és que hi hagi dubtes d'atribució en els llibres que ha escrit. Els dubtes són d'una altra mena. La seva novel·la Rodalies (2004), guardonada amb el Premi Sant Joan i amb el Premi Nacional de Literatura, se sol presentar com la "segona novel·la" de l'autor. Es podria dir amb més raó que és la cinquena (o almenys la quarta).

Un dels llibres de Sala que ha passat més desapercebut és Un relat de la nova immigració africana (2003) una nouvelle que pot servir per aclarir-nos tots. S'hi explica un dia de la vida d'un immigrant negre al Maresme: va a treballar al camp, passa per un locutori per parlar amb la dona (que viu a Gàmbia), li roben la paga, demana feina en jardins particulars, surt a la nit amb uns amics, etc. El robatori de la paga és el que fa avançar la història i és el que permet donar-li un final que la tanqui argumentalment. Però si aquest fos l'únic fil que manté la coherència del llibre, seria ben poca cosa. La petita història quotidiana que se'ns narra té una localització precisa (les restes d'explotació agrícola del Maresme i la seva zona turística, a tocar del mar), i és aquesta localització el que compta. Sala no escriu una història i la col·loca sobre un fons que té a mà, sinó que d'un paisatge que coneix bé en fa sorgir el protagonista. Això no seria possible sense una capacitat descriptiva extraordinària. Les descripcions no són mai exercicis de virtuosisme que s'esgoten en ells mateixos, ni es fan mai feixugues; són escrits que volen descobrir les possibilitats d'un determinat ambient, incloent-hi els personatges i els fets narrats, que així no tenen mai l'aire de clixés "universals" que podrien estar "ambientats" en qualsevol altre lloc del planeta.

El primer llibre de Sala, Entomologia (1997, Premi Documenta) és un llibre de contes que l'estableix com un narrador amb una veu totalment personal. No és estrany que el llibre rebés els elogis de Quim Monzó, el "pare" de l'actual literatura catalana. Entomologia es compon de relats breus, que se sostenen sobre un estil de frases curtes, depurat i eficaç, que serveix perfectament als seus propòsits: tractar amb una fredor i una precisió màxima els insectes humans que protagonitzen les seves històries. Històries desolades, de vegades truculentes, que sovint tenen un element simbòlic clar; Entomologia comença amb una descripció d'un femer i els animalons que el poblen: els escarbats piloters que s'hi belluguen per sobre ("però aquests no els admirem, els veiem per poc que aturem la vista al femer") i "els cucs de la mida d'un fideu, blancs, nets, suaus com la pell d'un nadó" que viuen sota la pila, on els fems han fermentat i cremen ("Els que admirem són els de sota de tot quan els descobrim"); els insectes de què s'ocupa el llibre són els escarbats ("viuen, com nosaltres, sota la capa del sol"), incapaços d'imaginar que "tants quilos sota seu puguin existir-hi aquells blancs cucs sinuosos, ni aquells blaus fems cremants". El que no hi ha mai en Sala és la construcció d'un artefacte simbòlic muntat només perquè el lector senti la satisfacció de desxifrar-lo; un conte com "L'avenç cultural", una faula metaliterària -per dir-ho lletjament-, no té gràcia perquè s'hagi de descobrir què és en realitat la pudor que apareix a la biblioteca i que no hi ha manera d'eliminar, sinó perquè ens "creiem" realment tota la peripècia investigadora, perquè està seriosament articulada i no és una mera volta per arribar a un final.

En el mateix punt de canvi (o de crisi) moral que ja havia explorat en alguns contes, potser els més bons, d'Entomologia (n'hi ha un que justament es titula "L'avenç moral") se situa el segon llibre, Pere Marín (1998). Al marge de l'interès que té la història d'adolescents que explica -com que d'adolescent tothom ho ha estat, no és estrany que sigui un dels llibres de Sala més valorats per la crítica-, és una novel·la en què es manifesta clarament un dels punts forts de l'autor: la creació d'ambients. El bar, la furgoneta del repartiment, els descampats per on es mouen els protagonistes són elements d'un medi suburbà en descomposició que queden en la memòria no perquè estiguin sotmesos a una descripció "directa", sinó perquè formen part de la construcció dels personatges. Aquesta presència del paisatge la trobem també a Un relat de la nova immigració africana i a Rodalies (2004).

Si Pere Marín era una història d'adolescents, al voltant de la constitució de la identitat personal, a Bones notícies (2001) ens trobem amb un llibre d'adults, que ja han triat entre els dos termes d'una alternativa que tanca un dels contes ("Els implicats"); la diu una terrorista al terrorista que acaba de matar per primer cop: "La solitud. La solitud o la destrucció." Aquesta frase torna a aparèixer, literalment, en el següent llibre que escriu Sala Petita crònica d'un professor a secundària (2001) quan es descriu l'equilibri incert en què viuen els que per edat ja són adults però que van allargant la seva adolescència: "Caminen entre els morts i és un dilema terrible haver de triar bàndol. La solitud o la mort. La solitud o la destrucció. Aquests arriben a patir molt, i viuen anys i anys sense decidir-se a fer el pas que la vida s'ha estalviat de donar per ells; aquests caminen quilòmetres i quilòmetres arran del precipici, sense decidir-se mai a saltar, esperant que una ventada, un mal pas, una distracció..."

La prosa literària medieval té les que es coneixen per "les quatre grans cròniques": gestes de reis. Sala escriurà una petita crònica. La Petita crònica d'un professor a secundària conté efectivament el que se li presenta a un professor al llarg d'un any fent classes a secundària, està estructurat en els tres trimestres del curs i, publicat en una col·lecció de no ficció, va tenir una alta incidència social, fins al punt de desencadenar una sonada polèmica sobre l'estat de l'ensenyament a Catalunya. És el llibre que va fer de Sala un autor conegut. Però convé remarcar que aquest llibre no comporta un canvi d'estil ni tan sols de gènere respecte a l'obra anterior de Sala. No hi ha cap discontinuïtat, tant pel que fa als recursos expressius com pel que fa a l'interès de l'autor per les crisis morals dels personatges, entre Petita crònica... i Pere Marín. Dit d'una altra manera: Petita crònica... té tot el dret de ser considerada la segona novel·la de Toni Sala. La diferència és que el material narratiu de què Sala se serveix ara és innegablement real -d'aquí la polèmica. No és que en els llibres anteriors i posteriors ho sigui menys. Sala projecta la seva mirada sobre alguna cosa que coneix i en fa una novel·la o un conte. Però per iniciar l'elaboració narrativa d'un determinat pretext literari ha de tenir un coneixement de primera mà d'aquest pretext. En el cas de la Petita crònica... es va donar el cas que el tema no havia estat prou ben tractat pel periodisme que es feia en el país (els mateixos periodistes van recórrer a la Petita crònica... per documentar-se sobre la realitat de l'ensenyament). El llibre s'emmarca en una preocupació contemporània sobre els valors occidentals i la transmissió d'aquests valors que podem trobar, per exemple, en els últims llibres de George Steiner o Philip Roth.

De Goril·la blanc (2002) es pot dir el mateix que de la Petita crònica... No és que sigui un llibre que "es llegeix com una novel·la"; és que és una novel·la, i és com a tal que reclama ser llegida. S'afegeix al fet que el protagonista del llibre i, evidentment, el que s'explica de la seva vida sigui real, la "peculiaritat" que es tracta d'un goril·la. Goril·la blanc és l'autobiografia del goril·la més conegut del món: Floquet de Neu, el goril·la blanc que va tenir el Zoo de Barcelona, és a dir, un cas claríssim de català universal. Sala escriu en primera persona la vida del goril·la; n'hi ha prou amb això per adonar-se que es tracta d'una novel·la. Com Bones notícies, Goril·la blanc és un llibre d'adults: la vida del goril·la blanc entre reixes, les seves "relacions de parella", els fills que té i que se li van morint... La primera part està dedicada a la infància: des del moment que li maten la mare, l'allunyen de la selva i, després d'un temps d'adaptació amb una mare adoptiva (humana), va a parar al Zoo. Per escriure aquesta primera part, a Sala li faltava alguna cosa que no podia extreure de l'experiència personal: havia de veure la selva d'on van treure el goril·la. Se n'hi va anar. Quatre dies a l'Àfrica (2005), que de moment és el seu últim llibre, relata el viatge que Sala va fer a Guinea Equatorial per veure aquella selva. No és un making off de Goril·la blanc sinó estrictament el viatge que l'autor va fer a l'Àfrica per poder escriure la seva novel·la "autobiogràfica". El llibre es converteix en un treball de camp sobre les diferències interculturals i les dificultats de comprensió i comunicació entre dues cultures tan diferents com l'europea i l'africana, en un moment que, degut a la immigració que Catalunya està rebent, els tòpics sobre el multiculturalisme han envaït la vida política i mediàtica del país.

Per la seva arrencada, Rodalies (2004) recorda al Wakefield de Hawthorne i L'home que mirava passar els trens de Simenon. Aquesta novel·la comença amb un home sense nom ("aquest home") que se'n va de casa, abandona la feina i la dona sense saber gaire on va (només té un mapa en un tovalló de paper), perquè el que compta no es on va sinó que fuig, i amb el que es troba és amb el territori devastat i deixadíssim del hinterland català -el que apareix de seguida que se surt de Barcelona- que es constitueix en una exteriorització del paisatge interior del protagonista. Com ha dit Joan Triadú, "A Rodalies Toni Sala presenta l'alternativa entre submissió i llibertat. Més ben dit: entre la llibertat i la mort (a l'ànima)." Guardonada amb un dels pocs premis prestigiosos del país, el Premi Sant Joan, la novel·la acaba d'obtenir el Premi Nacional de Literatura.

Copyright text © 2005 Carles Miró