M’adono que m’és més fàcil dir per què escric que explicar qui soc. M’ha costat molts anys dir que soc escriptora sense tenir la sensació que expresso un desig més que no pas una realitat —i no és falsa modèstia. Per dins no soc gens modesta, crec en el que faig, en el que escric, però després toca defensar-ho per fora, i tot es complica. Si escric és perquè m’agrada explicar històries; després vindran molts matisos, però tot neix de les ganes d’explicar històries.

Ara ja fa un temps que puc dir que soc escriptora en qualsevol context, des del més solemne fins al més trivial, i m’ho crec. Crec en el que escric. M’agrada escriure, no escriuria si no m’ho passés bé fent-ho, sempre cito Calders quan dic això, que es disculpava perquè ell no patia quan escrivia. Jo tampoc he patit mai escrivint, però he patit després, he patit inseguretat, vulnerabilitat, incertesa, por del ridícul, i un llarg etcètera que suposo que compartim tots els que creem, tots els que vivim creant —anava a dir «tots els que necessitem crear per viure» i m’he frenat.

Escric perquè m’agrada explicar històries, o sigui que sempre he pensat que hi havia algú a l’altra banda. No he escrit mai per a mi. No he sigut mai d’escriure dietaris. Sempre he escrit per a algú. El primer que vaig publicar va ser un blog, l’any 2002, i em vaig anar guanyant els lectors d’un en un des de llavors. Divuit anys després encara escric per a algú. Tinc al cap un lector actiu, que no solament escolta o llegeix, sinó que treballa amb mi —potser el verb treballar és exagerat, però crec que és el més gràfic.

Per què escric ara? Perquè escriure encara és un repte. Cada nova història que necessito explicar vol dir tornar a buscar com i des d’on la vull escriure, i això és el millor, aquesta recerca, que cada cop és diferent però que té punts en comú amb les recerques anteriors, punts que cada cop domino una mica més, i aquest domini m’empeny a buscar nous reptes, a complicar-me perquè escriure sempre sigui un camí que fa pujada però que, encomanada a Calders, sempre pujo entusiasmada. Sense aquest entusiasme pel repte no escriuria. Empaito escriure el que encara no sé escriure, i busco un lector que m’hi vulgui acompanyar, que llegint acabi d’escriure amb mi. Quan trobo aquest lector, que el trobo, i sovint, la felicitat és absoluta.

O sigui que escric sempre per a algú. Soc una narradora, això és el que soc, però també trobo que hi ha una feina darrere de cada narració, tota una bastida de preguntes i respostes, que fa que no sigui només narrar això que faig, diria que passo més hores pensant el que escric que no pas escrivint, i d’això me n’he adonat fa poc. Ara mateix he acabat d’escriure una novel·la infantil a partir d’una idea que vaig anotar fa un parell d’anys, una idea que des de llavors m’ha anat rondant pel cap de manera intermitent fins que he vist que ja havia rumiat prou i podia llançar-me a escriure-la.

Quan començo a teclejar, sento que bona part de la feina més complicada està feta, que ara toca sortir a jugar, a escriure, a passar-m’ho bé. Escric perquè és el que més m’agrada fer després de llegir, de llegir de forma activa, amb tots els sentits en guàrdia i esperant que qui escriu confiï en mi. Perquè jo escric confiant en un lector que sap llegir més enllà de les paraules que deixo escrites al paper.

Soc algú que vol explicar històries a algú que no es limitarà només a escoltar-les. Els meus llibres no estan acabats si no es llegeixen. Si vull explicar històries, necessito comptar sempre amb algú a l’altra banda. Si hagués d’escriure només per a mi, llegiria el que han escrit els altres.

Tina Vallès, 2020