Salvador Sunyer: caminant amb la gent del poble

Josep M. Fonalleras

Salt, 1924. Escriptor i polític



Salvador Sunyer inicia la seva vocació literària, sense ell saber-ho, el dia que una veïna proposa als seus pares que el noi entri a treballar d’aprenent en una farmàcia de Girona. És l’any 1938 i Sunyer en té catorze. Treballarà com a auxiliar al llarg de quasi quaranta anys i aprendrà “el maneig dels morters, les espàtules, els cassons, les oblees, els diversos motlles, la casuística de l’elaboració de fórmules magistrals (...); infusions i decuits, gomoses i llimonades, pomades i ungüents”. Ho explica en el seu llibre de memòries, A la vora del camí, que és una excel·lent mostra de polida reconstrucció d’un passat perquè “els teus néts puguin entendre aquest món i et puguin entendre a tu”, com diu Modest Prats en el pròleg.

La poesia, en certa manera, es nodreix de la mateixa constància i de la mateixa exactitud en les combinacions que hi ha en la feina de l’apotecari d’abans, no pas del farmacèutic d’avui, que ven com si treballés en un supermercat i, de tant en tant, pren la pressió. Però no és pas en aquesta comparació on s’explica la dèria literària de Sunyer sinó en el fet que la Farmàcia Simon, la segona on treballa, s’acaba convertint en un cenacle intel·lectual en l’opaca i misèrrima Girona dels anys 50. La rebotiga és centre de reunió i de debat, d’intercanvi de lectures i d’idees, “un lloc de tertúlies literàries i cientifiques i un focus de resistència catalana”, com reconeix el periodista Narcís-Jordi Aragó. De la mà d’Isidre Turet, que era el director de la farmàcia, un exseminarista de saviesa i coneixements sòlids que li fa de pare espiritual, el jove Sunyer entra en un món d’inquietud que ja cobejava en les primeres lectures infantils i que aquí pren volada.

“Tot de cop a mi se’m va ocórrer escriure, sense pensar-m’hi gaire, un poema de circumstàncies”. Era l’any 1950 i, per a sorpresa de tothom, Sunyer guanya un premi en els Jocs Florals i comença el que hem de qualificar d’una breu trajectòria, perquè el 1956 es casa, augmenten les responsabilitats familiars i professionals i decideix plegar de fer versos. Ras i curt. Ell mateix ho explica així: “Ja no em quedava temps per a poesies i a més a més estava convençut que de poetes de tercera fila com jo a Catalunya n’hi devia haver pel cap baix un miler. Vaig decidir engegar els versos a fregir espàrrecs; no en vaig escriure més fins a jubilar-me, trenta-set anys després, el 1993”.

Aquest capítol de la història és fascinant. Potser el punt d’inflexió definitiu en la vida de Sunyer. Pel seu compte, deixant de banda l’instint creatiu, inicia “una llarga i profunda reflexió sobre la llengua i la cultura catalana”, amb una particular trajectòria que l’aboca a dos camins diferents i paral·lels: el de mestre i, amb els anys, ara sí, el de poeta. I no pas de “tercera fila”: “Vaig posar-me a estudiar, pel meu compte, històries de la literatura i manuals de gramàtica, i a llegir tants llibres catalans com en venien a les mans, totes les hores de lleure, com un beneit”.

És el Sunyer autodidacte que s’acabarà convertint, a partir de 1963, en l’home que ensenya la llengua a milers de gironins, en condicions precàries, en els llocs més inversemblants i amb una voluntat coriàcia: a casa seva, en locals parroquials, a la Cambra de Comerç, en ajuntaments i associacions. I és tanta la dedicació i la “fama” que es crea que fins i tot, un dia, algú entra a can Simon i demana: “¿És aquí la Farmàcia on ensenyen català?”

Però parlem de literatura. Sunyer, en la seva maduresa, entra (o retorna, per ser exactes) a la poesia i la prosa com un cavall desbocat. Es presenta a una munió de premis literaris i els guanya, publica els versos en diversos reculls (Sonets de sotavent, El mirall i les ombres, Les deixes del Reremús, L’altre llibre de les bèsties, per citar els més destacats) i també escriu una autobiografia exemplar –la ja citada A la vora del camí– en la qual passa revista a la seva vida amb una barreja dels esdeveniments històrics que l’envolten, de la crònica local de Salt i del seu recorregut personal, social i polític.

La prosa de Sunyer destaca, en paraules de Modest Prats, per la seva “dignitat literària, rigor lingüístic, naturalitat estilística, la mesura en les pinzellades líriques i l’eficàcia dels recursos retòrics”. Té raó. És un exemple de prosa estructurada i eficaç, destil·lada en els alambins d’anys i anys de lectures intenses –pensem-hi: “he llegit com un beneit”– que produeixen un licor sensible i sensual, en extrem lligat a la genuïnitat, amb un lèxic ric i precís i amb una gran capacitat narrativa. Endinsar-se en el món de Salvador Sunyer és percebre també la seva “delicadesa, humilitat, discreció i elegància espiritual”. Modest Prats resumeix així la seva percepció: “Tu camines amb la gent del teu poble, enmig de la gent del teu poble, poble tu mateix”. I aquí rau segurament un dels secrets de l’aportació literària de Sunyer: la voluntat d’esdevenir popular no pas com un procés amanerat d’arrel intel·lectual sinó com una expressió autèntica, arrelada en una tradició familiar de profundes conviccions cristianes que són, certament, el moll de l’os (juntament amb la militància cívica i patriòtica) de la vivència de Sunyer, reflectida tant en la prosa com en la poesia.

Pel que fa a l’obra poètica, Mariàngela Vilallonga destaca el “seu llenguatge clar” i la presència, arreu, de “l’optimisme i el vitalisme, en el sentit positiu d’encarar el viure”. És una poesia “portadora d’esperança en el futur” que pren com a pretextos el pas del temps; l’evolució dels dies i de les penes i les alegries que ens aporten; l’evocació d’uns indrets, d’uns monuments, de les coses i els detalls petits que ens acosten a una certa arcàdia en la qual no hi manca ni el sentit de l’humor (discret i quasi britànic) ni, tampoc, la desolació davant la inevitable presència del traspàs. Una desolació que no és nihilista ni vàcua, sinó carregada de sentit, assumida com a característica de l’ànima però contra la qual lluiten tant la pròpia poètica com la convicció de la transcendència escatològica del cristianisme.

Hi ha ressons de Maragall i de Verdaguer, per descomptat (una idea recurrent que té a veure amb el Cant espiritual i amb un dels dubtes morals més estesos en una determinada teologia: ¿per què Déu permet el mal?), però també hi ha, en la poesia de Sunyer, una fixació extrema per la forma, sobretot pel que fa al conreu dels sonets, un llegat que m’atreviria a dir que està relacionat amb el noucentisme, i amb un desfici que ens aboca a una major naturalitat, hereva d’aquella “paraula donada” de Maragall, “com a senyal de la voluntat divina”, però també del Valéry que entén el primer vers com “donat pels déus”. Diu Sunyer: “Em ve el primer vers i aleshores tota la resta flueix, sempre en decasíl·labs”, amb un domini extrem de les regles estrictes que té interioritzades i que no són un exercici d’imposició sinó un trampolí perquè el poema adquireixi consistència.

Al mateix temps, em penso que la poesia de Sunyer, lluminosa, reivindicativa, solar, a vegades festiva i enjogassada, té també un punt d’entotsolament que es reflecteix en una acumulació de reflexions de la veu poètica sobre la presència del poeta en el món que viu. Observat des de la solitud però no pas des de la torre d’ivori de qui només contempla sinó des de la plaça on tothom es troba.

Tothom qui parla de Salvador Sunyer recalca la seva condició de mestre. Per l’exercici continu de la docència, és clar, però també perquè ha sabut transmetre una actitud combativa, “a favor de”, solidària i compartida. En aquest sentit, últim apunt personal. Diuen que la màxima satisfacció de l’escriptor és rebre un missatge encoratjador del lector, percebre que allò que has escrit ha arribat a algú i l’ha impactat. No ho nego. Quan, de tant en tant, sempre a les nou en punt del matí, rebro la trucada de Salvador Sunyer per dir-me: “Fonalleras, m’ha ha agradat, el teu article d’avui. Endavant”, quan la rebo, quan és el mestre qui m’ho comunica, sé que això, tot plegat, val la pena.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra