Rafel Nadal
“El periodisme és un ofici: si en domines les eines te'n surts, tens bastant clar per on et mous. En canvi quan escrius un llibre estàs molt sol, dubtes molt, necessites arribar al final per poder-ho ensenyar a algú. Però ser escriptor és molt més apassionant. A mi m'estimularia tenir una relació intensa amb l'editor, a l'estil saxó. Vull que s'acabi imposant el meu criteri, però m'agrada que em diguin què funciona i què no.”
“En els meus llibres hi ha molta memòria, els fets i els personatges són reals. Però no he volgut fer ni autobiografia ni la història de la meva família. He fet retrats d'època utilitzant les eines que tenia a mà, perquè hauria sigut una mica idiota no utilitzar-les. Una família de dotze germans de la petita burgesia gironina dóna molt joc literari: d'aquí va sortir Quan érem feliços. I tenir dues branques familiars distanciades geogràficament, una a Catalunya i una a la Xampanya francesa, amb uns emprenedors disposats a arriscar-se una vegada i una altra, es presta també a un joc molt potent: el de Quan en dèiem xampany. Les filles del meu besavi van sacrificar la felicitat personal per abocar-se al negoci familiar, però alhora tenien una personalitat molt forta i eren capaces de fer cops de puny importants, de sacrificar-ho tot menys la llibertat. En els llibres hi ha la meva visió personal passada pel sedàs d'hores de conversa en una família tan gran, amb molts dinars i moltes tertúlies. Durant les converses distorsiones la realitat, però en vas recreant una de nova que d'alguna manera ja es va fent literària, la reconstrueixes a mesura que l'expliques. Veus en quin moment els nebots s'aixequen de taula i marxen avorrits, i en quin moment vénen a escoltar. Tot això t'ajuda a trobar el ritme necessari perquè la memòria real s'acabi transformant en una mena de ficció capaç d'universalitzar unes sensacions i unes passions.”
“Passa a Itàlia entre les dues guerres mundials. Neix d'una història que vaig trobar en un viatge que em va impactar molt. Hi treballo l'atmosfera pròpia d'una família pagesa i d'una família burgesa al sud d'Itàlia. [...] La novel·la [La maledicció dels Palmisano] parla de la dificultat de prendre partit en un moment de conflicte. Tinc la sensació que tu no tries el bàndol, el bàndol et tria prèviament a tu. Sí que pots escollir les actituds ètiques i morals amb les quals afrontes el conflicte. Tens una gran llibertat per fer el bé o el mal, però has de fer el bé o el mal des d'una trinxera que et ve donada. Canviar de bàndol comporta una decisió massa transcendent, de traïció dels teus. M'interessava reflexionar sobre aquest tema però allunyant-lo del context català actual, perquè em semblava que si no tothom se'l llegiria en funció dels seus interessos polítics, i preferia fer una reflexió més objectiva i distanciada.”
Eva Piquer. "Rafel Nadal: 'Tu no tries el bàndol, el bàndol et tria a tu'", Catorze (novembre 2014).
Vaig escriure una trilogia sobre guerra, bàndols i llibertat individual que comença amb Quan en dèiem xampany, en què m'endinso en la primera guerra mundial, vaig continuar amb La maledicció dels Palmisano –centrada en la segona– i finalment vaig tancar-la amb La senyora Stendhal, ambientada a Catalunya i en què el tema de la fidelitat als bàndols és fonamental. [...] El fill de l'italià és un llibre amb una mica de Palmisano i Stendhal. Així com allà anava a explorar figures col·lectives, en aquesta novel·la hi ha exploracions més aviat individuals.
Jordi Nopca. 'Rafel Nadal guanya el premi Ramon Llull 2019', Ara Llegim (25/01/2019).
