Els inicis literaris i polítics de Rafael Tasis

Adriana Danés Sala


Periodista, crític, novel·lista, dramaturg, historiador i traductor

Rafael Tasis i Marca (Barcelona, 1906 - París, 1966) inicià el seu compromís amb el món de les lletres i la política autòctones a principis dels anys vint del segle passat i ja abans del conflicte esdevingué un dels nostres intel·lectuals de més notable repercussió. El 1921, en efecte, i amb tan sols 15 anys, inaugurà la seva trajectòria literària escrivint narracions breus -originals i traduïdes- i exaltats poemes patriòtics per a La Mainada, la revista infantil que sota els designis d'Avel·lí Artís i Balaguer volia ser un instrument de catalanització i una alternativa culta a En Patufet de Josep M. Folch i Torres. Un any després, començà a endinsar-se en la vida política catalana a través de les seves aportacions a L'Estevet, un setmanari humorístic dirigit per Manuel Carrasco i Formiguera i propagador d'un nacionalisme bastant radical que, malgrat les seves contínues declaracions d'apoliticisme, després de la Conferència Nacional Catalana (celebrada els dies 4 i 5 de juny de 1922) no va dissimular la seva predilecció vers un dels dos partits que en resultaren: Acció Catalana. Dues plataformes de to explícitament patriòtic, per tant, interessants perquè, gràcies a elles, un joveníssim Rafael Tasis pogué expressar per primera vegada les seves vel·leïtats literàries i les seves incipients idees polítiques i aprendre a concebre tant la literatura com l'activisme polític com a actes de servei al seu país.

Un vincle molt estret entre cultura i política, doncs, que, entre el 1923 i el 1930, Tasis acabà de soldar en veure que la dictadura de Primo de Rivera prohibia qualsevol manifestació de catalanisme polític i que això obligava tots els catalans a canalitzar la lluita en pro de la seva pàtria a través de la resistència cultural. Davant d'aquesta repressió, i veient com les seves dues úniques tribunes havien estat suprimides pel nou règim a causa del seu caràcter combativament patriòtic, Rafael Tasis no es va deixar vèncer ni pel pessimisme ni pel cofoisme, sinó que pugnà per mantenir encès el seu catalanisme i el dels seus companys de generació trametent les seves noves composicions literàries, especialment poètiques, a tot un enfilall de revistes de joventut que proliferaren espectacularment dins l'àmbit de la literatura popular i de consum en llengua catalana d'aquests anys vint i que, majoritàriament, estaven bastant influenciades pel patriotisme carca i pietós de marca folquitorriana. [...] Tasis, també trobà en les publicacions periòdiques l'oportunitat d'anar-se formant com a escriptor -es poden llegir peces seves a Art Novell i Joventut Catalana, dues revistes de joves d'una certa dignitat, a Lletres Catalanes i Xarleston Literari, unes publicacions que comptaren amb ell entre els seus fundadors, i a la col·lecció de novel·la breu La Novel·la d'Ara, on veié publicada una obra d'evident base fulletonesca intitulada El daltabaix [...].

Els sectors més populars de les lletres, condicionaren les seves obres escrites durant el directori militar i continuaren pesant, encara que de forma més matisada, en la seva producció posterior al 1929 -només cal recordar que Tasis apostà sempre per una literatura digna, però amena al gran públic que, a la postguerra, portà fins a les seves últimes conseqüències amb el seu al·legat a favor d'un tipus de novel·la de gènere: la policíaca o detectivesca-, any en què pogué fer el salt cap a la premsa en llengua catalana de més prestigi del moment en guanyar un concurs periodístic organitzat per La Publicitat i la seva signatura passà a ocupar un lloc al costat de la d'alguns dels grans periodistes del període com ara Antoni Rovira i Virgili, Josep Pla o Carles Soldevila. A partir d'aquesta data, certament, Rafael Tasis va encetar una col·laboració regular a La Publicitat, el portaveu d'Acció Catalana, i a Mirador, setmanari molt modern i cosmopolita també afí a aquest partit, que accentuà durant l'etapa republicana tot alternant-la amb incursions molt més escadusseres a La Nau, el Butlletí de la Cambra Mercantil, Plançons, Clarisme o La Revista. Conseqüentment, són les dues publicacions citades inicialment les que ofereixen dades més interessants respecte a Tasis, la primera, perquè, per un costat, li permeté desenvolupar, des de la presidència de les Joventuts d'Acció Catalana, aquell catalanisme de caire republicà, democràtic i liberal que ja s'entrellucava en els seus escrits a L'Estevet, i, per l'altre, li oferí la possibilitat de donar-se a conèixer com a autor d'articles d'opinió, cròniques polítiques i ressenyes literàries; i la segona, atès que li consentí dibuixar-se com un fervorós agitador cultural que, per tal de potenciar el procés de renaixença engegat al segle XIX, es mostrava sempre disposat a injectar una bona dosi d'optimisme a la dramatúrgia i novel·lística autòctones tant lloant qualsevol iniciativa (premis, campanyes publicitàries, polítiques editorials...) encaminada a afavorir-les com relacionant-les amb les grans tendències literàries europees i nord-americanes de l'època i amb el que, ja en aquells temps, era l'art de major popularitat: el cinema.

Una voluntat d'abastar diverses facetes de la cultura indígena, per tant, que va anar acaparant la major part dels seus esforços i centrant-se molt especialment en la novel·la [...]. Tasis va defensar aferrissadament que aquesta era l'única modalitat literària capaç de resoldre d'una vegada per totes la migradesa que havia perseguit fatalment -malgrat excepcionals i fugaces revifalles- el mercat del llibre en català, adduint que en tant que gènere de masses per excel·lència i mercès al seu caràcter multiforme esdevenia decisiu a l'hora de fer quallar aquell procés de diversificació i estratificació de les lletres catalanes iniciat a finals dels anys vint a fi de revestir el mercat literari autòcton de les necessàries cotes de normalitat i modernitat.

En consonància amb aquestes idees, Rafael Tasis intentà predicar amb l'exemple i potencià la producció novel·lística per mitjà tant del conreu del gènere -el 1931, les Edicions Proa, molt receptives a l'obra dels autors catalans i adreçades a un públic ampli, li publicaren Vint anys, una novel·la que poua del psicologisme que estava en voga en la literatura de l'època- com de la traducció -al llarg dels anys 1930 i 1931, aquesta editorial dirigida per Puig i Ferreter edità les seves versions al català d'El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde, i de La nimfa constant, de Margaret Kennedy. Tanmateix, va ser en el camp de la crítica literària especialitzada en novel·la -camp que li permeté polemitzar amb altres crítics com Maurici Serrahima o Cèsar August Jordana-, on Tasis adquirí una major rellevància, fent el seguiment de les novetats catalanes i foranes de l'època a través de les seves recensions a La Publicitat i Mirador, i historiant i establint una tradició per a la novel·la autòctona al pròleg d'Una visió de conjunt de la novel·la catalana, el seu primer llibre de crítica literària publicat el 1935. [...]

Tasis fou un dels qui maldà per catapultar Narcís Oller a la categoria de màxim referent per als seus contemporanis. També és útil veure com aquesta predilecció per l'autor de La febre d'or li serví per utilitzar en benefici propi la polèmica que ja feia uns anys que enfrontava partidaris de la novel·la ciutadana i defensors de la novel·la rural i per justificar, amb ella, tant les vicissituds de la novel·la catalana durant el primer terç del segle XX com, sobretot, la seva pròpia concepció novel·lística.

Una concepció, que Tasis no exposà de manera programàtica i que, de resultes d'això, cal anar reconstruint a partir dels seus articles a la premsa durant els anys trenta, dels petits monogràfics que dedica a l'obra de cadascun dels narradors contemporanis a Una visió de conjunt de la novel·la catalana i de la transcripció de les dues conferències que tanquen aquest llibre. Tota una colla de textos més descriptius que no pas valoratius i d'intencions més pedagògiques i divulgadores que no pas erudites, mitjançant els quals Tasis advocà per una nova novel·la catalana que fes de Barcelona -una ciutat moderna que, malauradament, era recurrentment falsejada per la tòpica imatge que en propagaven alguns literats estrangers- la seva temàtica literària i per una novel·la catalana que, adscrita a un tipus de realisme amable allunyat de les escenes idíl·liques i alliçonadores, però respectuós amb les normes del bon gust, donés importància a la intriga argumental, a la caracterització ideològica dels personatges i a la utilització d'un llenguatge correcte normativament parlant, però exempt de filigranes estilístiques. I tot això, amb la intenció de potenciar una producció novel·lística autòctona capaç d'interessar un ampli gruix de lectors i de forjar, en conseqüència, un públic divers i estable per a la literatura catalana; i, finalment, amb l'objectiu primordial d'anar-se perfilant, des dels ambients culturals i polítics de la Catalunya anterior a la guerra civil, com un dels intel·lectuals més activament compromesos amb les coses nostrades.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra