Prudenci Bertrana, escriptor modernista

Jordi Castellanos

Prudenci Bertrana [és] fidel a una vocació artística, anterior a la realització concreta en un art o en un gènere determinat, que l’empeny a un vague ideal de comunicació i d’efusió de la seva pròpia sensibilitat davant de la naturalesa. Intenta, primer, de trobar el seu camí d’expressió a través de la pintura: “Jo no sabia pas ben bé el que em proposava. Jo volia trametre als altres els meus fervors panteístics, la joia de tenir ulls, de saturar-me mitjançant ells de la gràcia del món i volia ésser verídic, pur, honrat...”. Cada obra, que li val tota mena de sofriments físics i morals, és un desencís. Darrere el pintor hi bategava el “futur escriptor engavanyat per una autocrítica severa i per una franquesa suïcida”. Aquest escriptor es desplegarà en una de les obres més impressionants, per la sinceritat i la conseqüència ètica amb què la dictà, de la literatura catalana moderna.

Fou el 1902, a les planes de les revistes Vida i L’Enderroch, que batallaven per la transformació cultural gironina caracteritzada fins aleshores pel satisfet localisme provincià de la “Associación Literaria de Gerona”, que Prudenci Bertrana canalitzà les seves ambicions –o, millor, les seves necessitats– artístiques cap a la literatura. L’intent dels grups de joves que publicaven aquestes revistes era el d’incorporar Girona al combat per una cultura moderna que propugnava el Modernisme. El fenomen gironí tingué molts paral·lels a d’altres ciutats catalanes, però cap dels grups que sorgiren tingué la coherència i l’esperit combatiu d’aquest. Hi trobem, a escala local, les mateixes tensions que caracteritzen el pas del Modernisme al Noucentisme a Barcelona. Bertrana, que s’havia iniciat com a escriptor a Vida, veritable paral·lel ideològic i polític de la Catalunya de Carner, passà, molt aviat, al grup de L’Enderroch, entre els “iconoclastes i gentilicis”, per definir-los amb els seus propis mots, que ostentaven actituds de bohèmia genuïnament modernistes. Amb Xavier Montsalvatge, Carles Rahola, Miquel de Palol i amb la col·laboració del carduccià Dr. Diego Ruiz, Bertrana anava afirmant la seva personalitat literària i, amb ella, la dimensió política i social de la seva condició d’intel·lectual revoltat contra la grisa homogeneïtat del medi: des de l’organització dels jocs florals de Girona, veritable proposta de renovació dels certàmens literaris, a la publicació, en col·laboració amb Diego Ruiz, de l’escandalós pamflet La locura de Álvarez de Castro; des de la direcció del diari republicà Ciudadanía, que li valgué un procés i una curta estada a la presó, a la seva obra narrativa, especialment les novel·les Josafat (1906) i Nàufrags (1907) que, situades en plena crisi del naturalisme, compaginen, amb una explícita actitud de recerca formal, la sensibilitat decadentista amb la problemàtica vitalista de l’home enfrontat a la fatal acció destructora del medi. És una etapa de protagonisme cultural que té el seu moment important quan és convidat a pronunciar una conferència a l’Associació Nacionalista de Catalunya, el 1908. Es presentà a Barcelona reivindicant, enfront del naixent Noucentisme que basava la seva estètica en l’artifici, les seves actituds d’artista visionari de la naturalesa. I amb l’èxit rebé, tal com escriu J. L. Marfany, “la confirmació de la necessitat col·lectiva del seu art”. Proses bàrbares (1911) és, pel títol i pel contingut, una orgullosa insistència en aquest mateix sentit.

Les tensions que la seva activitat, incisiva i inconformista, havia provocat a Girona, el decidiren, cap a 1912, a establir-se a Barcelona. Hi arribava en els moments que la política de la Mancomunitat posava els ressorts culturals i literaris en mans dels noucentistes, els quals estaven portant a terme, sense les vel·leïtats d’indisciplina i de revolta dels modernistes, una àmplia i profunda reorganització de la cultura catalana. Bertrana visqué el drama de tots aquells escriptors que, en els moments de la seva plenitud com a artistes, es veieren marginats perquè no formaven part de la minoria intel·lectual que havia decidit col·laborar amb la política burgesa. Els us s’exiliaren, altres deixaren d’escriure o veieren les seves publicacions reduïdes a editorials de segona fila, dins els àmbits de la literatura popular. Prudenci Bertrana, ofegat per l’ambient ciutadà i amb un sou de misèria amb el qual amb prou feines podia sobreviure, dirigí L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Abandonà el conreu de la novel·la, que no havia de reprendre fins després del 1925. Provà fortuna, sense èxit, en el teatre, gènere que havia estat menystingut pels noucentistes. En canvi, aconseguí que les editorials de més prestigi li publiquessin alguns volums de contes: La lloca de la vídua (1915), Els herois (1920) i El meu amic Pellini i altres contes (1926).

La reivindicació de la novel·la que va produir-se el 1925 era l’indici més clar d’una renovació d’inquietuds culturals que permeté el retorn de molts dels autors marginats. Entre ells Bertrana, que torna a escriure novel·la, amb una temàtica gairebé exclusiva: la revisió del període modernista i l’intent de justificar les actituds ètiques i cíviques, dictades per la seva condició d’artista independent, que li havien valgut l’assimilació de la classe obreta (idea que trobem ja àmpliament desenvolupada a la seva conferència del 1911 sobre “L’honradesa, la convicció i la cultura com a elements indispensables per a enfortir i fer triomfar l’ideal republicà”) i el seu esfondrament personal i familiar (tres dels seus quatre fills havien mort en aquells anys de misèria). Així, Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925) és una revisió, a través de l’anàlisi psicològica del protagonista Daniel Pérez, de la figura de Diego Ruiz, com a desviació patològica del concepte d’artista desenrotllat pel Modernisme. D’una manera més ponderada però més incisiva, la seva gran obra, la trilogia Entre la terra i els núvols –que consta de L’Hereu (1931), que obtingué el premi Crexells, El Vagabund (1933) i L’impenitent (1948), de publicació pòstuma– és una revisió del seu propi procés intel·lectual, però no pas feta seguint una estricta veracitat autobiogràfica (d’aquí els errors de gairebé totes les seves biografies) sinó destinada a la justificació ètica d’allò que conduí tota la seva vida: l’imperatiu artístic. Ho han remarcat Joan Triadú i Joan Lluís Marfany. Ho explicita clarament el mateix Bertrana en la darrera pàgina de L’impeninent quan, davant la fotografia de la filla morta a causa de les misèries econòmiques sofertes, el pare “ha fet un sondeig profund, minuciós i desesperat de la seva ànima; i, amb horror, l’ha trobada impenitent”.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA