Perejaume

Toni Sala

Sant Pol de Mar, 1957. Artista i poeta







Benet Martorell va ser el primer a posar un pinzell als dits de Perejaume. Al final de la seva vida, Martorell no parlava de cap més cosa que del pintor Raurich. Perejaume va quedar encaterinat de l'avi Martorell de la mateixa manera que l'avi Martorell n'havia quedat del pintor Raurich.

A Nocturn, Perejaume va escriure sobre les pintures de can Martorell. "Fins on vaig saber-ne, vaig procurar-me, en el meu aprenentatge, la rara llum d'aquells quadres, en els quals els vidres semblaven tancats sobre un món primordial i transcendent".

El seu pare havia fet de pagès. Té amics que en són. Perejaume sap fer, domina perfectament la comèdia dels pagesos maresmencs, imitacions afectuoses de la candidesa humana, imitacions tendres, d'aproximació i autoindulgència, dels personatges pròxims. No li cal posar cometes, llima les arestes amb una polidesa intel·lectual i carinyosa, i Perejaume es transmuta en pagès, en l'ancestralitat encara pròxima de tots els nostres avis, i es torna interior, i ens sembla que l'hem conegut tota la vida.

Els primers olis que Perejaume va pintar, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, ja eren paisatges del Montnegre, a darrere de Sant Pol de Mar, muntanyes capvesprals o nocturnes, liloses i màgiques. Són l'embrió de tot el que vindrà després.

Llavors eren paisatges tot just encetats; avui encara tenen la pintura fresca. Aquests olis primerencs s'han pogut veure no fa gaire en una mostra a la Fundació Palau de Caldetes. Són quadres pintats quan Perejaume tenia vint anys, amb tota la novetat del moment polític i de la persona, pintures compostes durant els estius que va estar-se a can Riera de Fuirosos i a ca l'Oller de la Cortada, al cor del Montnegre.

Mentre feia la carrera d'història de l'art, Perejaume participava a les vagues i manifestacions del moment. Anava al Cercle Artístic de Sant Lluc a fer models i a dibuixar. Allà va penjar-hi la primera exposició. Quan Joan Brossa va veure aquells quadres va quedar parat.

Perejaume visitava Brossa al seu estudi de Balmes Travessera. Brossa era un individu categòric, amb un olimp perfectament estructurat.

—I què! —li deia Brossa, quan es trobaven—. Encara t'agrada en Marià Manent?

—Sí que m'agrada!

—Però com pot ser! Però què dius! Però com pot agradar-te en Manent! Però què dius, ara, Perejaume! Què dius!

Brossa és una referència constant a la pintura i la poesia de Perejaume. L'altra presència que s'escampa per l'obra de Perejaume és la de Josep Vicenç Foix. Foix l'havia rebut al menjador de casa seva. Tenia la biblioteca darrere d'una cortina, una biblioteca petita i plena, amb els llibres molt ben ordenats. Foix estirava un volum i l'obria. Recitava a davant del deixeble. Perejaume quedava fascinat. Veia que el volum duia un exlibris enganxat a darrere. A l'exlibris hi havia un plànol de la biblioteca, amb la marca del lloc precís que hi ocupava el volum. I el jove Perejaume, que amb prou feines era capaç de tenir l'habitació endreçada, se'n tornava a casa desesperat, amb l'obsessió artística ferida de mort. Com podria, ell que no sabia res, arribar a fer mai res de bo!

Tot i l'admiració, Perejaume no va tenir mai por de seguir massa de prop el que feien Foix o Brossa a les seves obres. Al contrari. La por era de no arribar ni a atansar-s'hi.

—En aquell moment en Foix i en Brossa van ser essencials. Els haig d'estar doblement agraït, perquè em van ajudar, van orientar-me en el moment que s'obria la col, que és quan necessites els mestres. Jo no seria res del que sóc si ells o en Bartomeu Rosselló-Pòrcel o en Manent no haguessin escrit. Sobretot aquests escriptors més territorials, descriptors de paisatge... La meva educació va ser amb aquesta gent. O si en Mir no hagués pintat, perquè jo era un fanàtic d'en Joaquim Mir de Mallorca, el del principi. En aquells moments, un Mir, un James Ensor, un Ferdinand Hodler... Oh, jo feia peregrinacions, per anar a veure un Mir!

Després del refinament i l'absorció de realitat que s'havia aconseguit fins a les avantguardes pictòriques i, sobretot, després del refredament i intel·lectualització que les van dominar i que va provocar una separació entre la pintura dels entesos i negociants i la pintura de consum, com podíem recuperar la fisicitat, aquesta absorció material que els sentits reclamen a totes les arts? La pintura matèrica va tornar a la realitat començant per la realitat inevitable i immediata que són els propis materials: la pinzellada, la tela, el bastidor del quadre.

Si la realitat arribava al quadre morta de tan carregada d'història de l'art, potser, com a un accidentat, calia demanar-li que no es mogués; ja hi anem nosaltres.

Als quadres, a les accions, al lèxic de la poesia de Perejaume, la captura és important. Perejaume construeix uns marcs enormes que s'adapten a l'orografia d'una muntanya com si fossin de goma. Els hi du, els hi posa a sobre, i el marc ondulant captura el pic. O clava quatre xinxetes enormes, d'acer inoxidable, a la sorra de la platja, una a cada punta del paisatge que vol retenir, perquè no es mogui. Pinta el quadre Claude Monet amb el pintor parant una teranyina al coll de Vila-Roja o dibuixa els marcs daurats del prosceni del Liceu sobrevolant com ovnis el paisatge pirinenc de Costuix. Marcs com falcons daurats, una mica sinistres, a punt de saltar sobre la presa que és la realitat. O, com un pescador de Sant Pol, fa xarxes de marcs.

Forja en acer la paraula lied i després la mig submergeix al riu de manera que l'aigua passi per l'interior del llaç de la ela, per la boca de la e i pel canalet de la de, i vet aquí que l'aigua interpreta aquest lied. Perejaume corregeix la llera d'un torrent de Folgueroles i escriu amb l'aigua la forma Verdaguer. Fa parlar els còdols que es desprenen d'un pendent, els filma quan es desenganxen i rodolen i subtitula el soroll que fan, que diuen. Perejaume deixa parlar unes alzines remogudes pel vent...

Es el Verdaguer pagès i geològic passat pel Foix més visionari, i potser el cant del cigne de l'agrarietat en la nostra literatura. Llegit i rellegit aquest volum tan original, veus ben clar que aquests poemes, fulgurosament imaginatius i vitalistes, van anar-se fent sols, en anys i anys de Montnegre. Que van anar traspuant i que continuen fent-ho, obrant-se.

A Obreda la natura i les persones, la "realitat geohumana" va obrant-se, i la meravella és que ho fa sense intervenció voluntària, en una pura mimesi de si mateixa, perquè per una mimesi absoluta caldria la desaparició absoluta de l'intermediari.

"Veig una ratlla d'Ovidi al perfil del Corredor", diu, i això em porta a pensar altra vegada en un vers de Les metamorfosis. Les metamorfosis també hauria estat un bon títol per aquest poemari. Penso en quan Ovidi explica el mite de Pigmalió. Pigmalió va esculpir la figura d'una donzella tan i tan real, d'una mimesi tan absoluta que, diu Ovidi, si l'escultura s'estava quieta no era perquè no pogués moure's, sinó, tot al contrari, per modèstia. I llavors escriu "ves com l'art amaga el seu art", volent dir que la mimesi era tan completa que l'artifici, l'escultor, no apareixia enlloc.

Un creador pur no pot sinó amagar-se, com Déu.

Toni Sala, Comelade, Casassas, Perejaume (Barcelona, Edicions 62, 2006)

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra