Narcís Comadira

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Girona, 1942. Poeta, pintor, dramaturg, traductor, publicista i gran afeccionat a la música



Artista polifacètic, estudià al Seminari de Girona, al Monestir de Montserrat i a les facultats d'Arquitectura i de Filosofia i Lletres de Barcelona.

Publicà les primeres provatures poètiques (La febre freda, Papers privats) a la dècada dels seixanta. Amb el títol La llibertat i el terror. Poesia 1970-1980 (1981) agrupà els set llibres escrits en aquests deu anys: Amich de plor... (1970), El verd jardí (1972), Les ciutats (1976), Un passeig pels bulevards ardents (1974), Desdesig (1976), Terra natal (1978), Àlbum de família (1980), on tracta alguns dels temes constants de la seva poesia: la decadència d'un ideal de país (la Catalunya noucentista) convertida en metàfora de la pèrdua humana en general (gairebé tots els poemes de Terra natal i a altres textos dedicats a Girona, per exemple); els autoretrats, en què, tot jugant amb el nom-mite de "Narcís", Comadira contraposa el subjecte a la moral social i familiar (sobretot a Àlbum de família, on el punt de partida són unes fotografies de família, però també a Amich de plor...); el pas del temps (les estacions, els mesos, a "Meditació de novembre" d'El verd jardí) i la nostàlgia (sobretot a El verd jardí o al poema "Roma" de Les ciutats); la relació complementària entre la vida i la mort (la mort alimenta la vida, com a "Serra de cavalls" o a "Iris blaus" de Terra natal); el paper de l'art en la vida individual i col·lectiva; la relació mort / art (el poema-poètica "Les ciutats") i la feredat de la bellesa en relació a l'amor ("Desdesig") i a l'art.

Amb Enigma (1985) (la seva gran simfonia), Comadira fa un salt de qualitat que el porta a escriure un llibre de forta tensió metafísica. En quarantena (1990) és una sonata densa i amarga estructurada amb dues parts, formades, la primera, de 26 poesies disperses, sovint molt curtes i, la segona, del poema llarg "Quarantena" que dóna sentit al llibre i condensa tots els dubtes sobre l'espai vital (Catalunya, Girona), el temps, els amors, el sexe, la carn i la bellesa física, els mots, Déu, la poesia. A Usdefruit (1995), sèrie d'impromptus d'enigmàtica densitat i d'una llibertat sintàctica i musical semblant a la de la primera part d'En quarantena, poua en el record d'alguns moments comuns als homes.

Pel que fa al teatre, recordem Neva: un te (1992), La vida perdurable: un dinar (1992), L'hora dels adéus (1996), sortides gairebé de l'univers d'Àlbum de família, i El dia dels morts. Un oratori per a Josep Pla (1997). Els seus escrits en prosa parlen també dels seus múltiples interessos intel·lectuals: Girona. Matèria i memòria (1992) i Girona. Retrat sentimental d'una ciutat (1998), on insisteix en el tema de la ciutat natal tan cabdal en la seva poesia; el llibre de cuina Fórmules magistrals (1997); Sense escut (1998), recull central d'articles força polèmics i molt lùcids i Guia de l'arquitectura dels segles XIX i XX (1978) i Rafael Masó, arquitecte noucentista (1996).

Com a traductor cal recordar les seves versions de diversos autors, com ara Auden, Pavese, Bassani, Leopardi, Lowell i Montale, una antologia de la poesia italiana, etc., que donen fe de la seva extraordinària capacitat.


L'artista que signa Narcís Comadira

Jaume Subirana

Aquest temps de telèfons mòbils per no dir-se res i grans aliances bancàries per acomiadar la gent podent explicar que es va a més no sembla gaire bon paisatge de fons per a les utopies. Temps d'utopia va ser, per exemple, el Renaixement, i és en ell (després de Grècia, és clar) que hem après que l'individu es va atorgar les més ambicioses fronteres: fou en ell que ser artista volia dir ser músic i pintor i poeta, i haver llegit críticament els pares de l'Església i saber geometria i poder recitar els clàssics, tot alhora.

Narcís Comadira va néixer a Girona l'any 1942, va passar pel seminari i per Montserrat, va iniciar estudis d'arquitectura, es va llicenciar en Història de l'art, va anar a Londres a ensenyar i ha acabat vivint en un costerut carrer de Barcelona? Però, per diverses raons, un pot tenir la impressió que en venir al món es va equivocar de lloc i, sobretot, de segle: pintor i poeta i dramaturg i viatger i gastrònom, pinta objectes amb l'ànima suspesa d'un Morandi, verseja amb l'oïda i la destresa d'un trobador occità, escriu obres de teatre burgès intel·ligent i tasta els plats i mira els llocs amb un paladar i uns ulls que són murris però alhora molt més amorosos que els de Pla. Ja em diran vostès si no anava errat, doncs, venint a parar a aquest país del romànic i en aquest temps dels parcs temàtics. Però el cas és que, en aquest equivocar-se, al llarg d'aquest ja prou llarg errar, Narcís Comadira ha escrit i ha publicat una dotzena de llibres de versos que l'han convertit en un dels noms indiscutibles a totes les travesses sobre la millor poesia catalana actual: del primeríssim La febre freda (1966) a l'últim Usdefruit (1995), passant per Enigma (1985) i En quarantena (1990), dos títols de referència que acumularen diversos premis, i passant també per un primer aplec d'obra completa (La llibertat i el terror, 1981) i una antologia (Somni i runa, 1992, a càrrec de Rossend Arqués). En aquest errar ha traduït força, també, sobretot de l'italià i sobretot poesia (alguns esperem de fa temps la seva promesa versió dels Cants de Leopardi). En aquest errar va escriure un magnífic text sobre la seva ciutat natal: Girona. Matèria i memòria (1989). I en aquest errar es va posar relativament tard a escriure teatre i va resultar que La vida perdurable (1992) rebé un premi de la crítica al millor text de la temporada.

Comadira, que alguna vegada s'ha definit com un mandrós, va construint sense gaire rebombori públic però sense pausa una obra complexa i coherent, on amb el pas dels anys es veu més clarament com els diversos àmbits de treball s'articulen i s'enriqueixen. Si la seva poesia impressiona quan hom la mira en conjunt pel seu continuat procés de depuració i enriquiment, resulta igualment que les traduccions de les antologies de poesia italiana per a la MOLU o dels himnes cristians llatins antics ressonen magníficament en els seus versos coetanis, i que la seva obra pictòrica dels darrers anys reclama una exposició prou representativa per mostrar fins a quin punt, lluny de ser el hobby d'un diletant, comparteix amb els versos de l'artista la força dels contrastos i la bellesa de l'equilibri mental d'una utopia mediterrània il·luminada amb colors bàsics, igual que resulta que l'aplec d'alguns dels articles amb què col·labora a diversos mitjans de comunicació va esdevenir un dels llibres d'assaig més suggestius dels darrers anys sobre la cultura catalana i el que podem arribar a ser com a país sota el títol de Sense escut (1998). No deu ser una casualitat que aquest llibre tan discretament traspassat a la vida somorta de les bibliografies comenci precisament sota el primer dels arcs de la Loggia dei Lanzi, a Florència, evocant les ombres de Miquel Àngel i Cellini. Ja ho he avançat abans: jo veig Narcís Comadira més com un cavaller del Renaixement que no com un "poeta català", aquesta etiqueta entranyable amb tant de pedigrí i tan poc valor de canvi.

A la "Nota de l'autor" de La llibertat i el terror, en un text repetidament citat per la seva significació, Comadira va deixar escrit: "L'única cosa que m'importa és la vida i una certa vida difícil d'obtenir, i cada dia més. La felicitat que es desprèn de la identitat d'un mateix amb ell mateix i amb aquesta vida és l'única cosa que busco." I unes línies més enllà afegeix: "Entre la llibertat i el terror corre la meva poesia, gairebé sempre ajudada per la inspiració o per l'encàrrec. Gairebé mai per la decisió de la voluntat." Han passat els anys, i el pas pel cingle que descomparteix (o que uneix, segons com ho mirem) llibertat i terror s'ha anat allargant: la fràgil, la petita felicitat possible, l'humaníssima esgarrifança pel sentit, el miratge de les ciutats, la bardissa dels afectes són (com eren) en aquests poemes inèdits que Comadira ens avança: els versos mantenen la nitidesa d'aquell enunciat antic, però hi incorporen -com ha anat fent als darrers llibres- un què de la voluntat que els densifica i els afina, tot alhora. L'escriptor es torna artista, i avança enrere pels camps del temps.

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra