Qui sóc i per què escric

Miquel M.Gibert

Amb la vènia

Als qui voregem o ja hem traspassat la cinquantena, potser algú encara ens va fer saber, abans d'entrar en l'adolescència, que havíem de prendre unes precaucions a l'hora d'adreçar-nos als altres. La primera, i la més important, era no parlar gaire de nosaltres mateixos i dir-ne, només, allò que fos pertinent per a qui ens escoltava. Solament ens podíem esplaiar una mica si l'altre ens ho demanava, d'una manera explícita o implícita, per algun motiu que no fos un parany als peus de l'incaut -l'incaut que nosaltres, naturalment, no havíem de ser.

Aquest consell antic que hem oblidat massa vegades era i és sensat, però, sobretot, era i és eficaç. Perquè a tots ens agrada parlar de nosaltres mateixos, i és que cadascú està tan satisfet d'haver-se conegut que vol que els altres, de totes passades, tant sí com no, participin de la seva satisfacció. De tant en tant, trobem algú que, per la raó que sigui, li agrada més escoltar que parlar o que, almenys, no li agrada sempre de tenir la paraula a la boca. Quan passa això, quan trobem algú que adopta aquest comport, en desconfiem una mica o trobem que tira a sòmines o pensem que potser malalteja.

M'han demanat que parli de mi i que ho faci per escrit. Com a aprenent d'escriptor que sóc, no faig altra cosa. Perquè l'escriptor, tot i que de vegades no ho sembla pas, sempre parla d'ell mateix. Però ara he de parlar de mi mateix sense dissimular, a pit descobert, com es parla al confessor. Procuraré que la confessió no sigui gaire llarga, però m'acusaré de tots els pecats que he comès i recordo. També faré un propòsit d'esmena, tot i que, la veritat, no sé si me'n sortiré. Com a contrapartida, demano al lector benèvol l'absolució canònica.

Sobre qui sóc

En venir a aquesta vall de llàgrimes el 6 de setembre de 1956, a la Granadella, encara vaig ser fidel a una sòlida tradició -i per això sóc un home tradicional i tradicionalista- : néixer a casa, al llit patern -i matern- i embolcallat per la cura, sempre eficaç, d'una llevadora d'aquelles de tota la vida. Fill únic d'una família pagesa, vaig créixer en una casa no gaire gran, endreçada i silenciosa. Em sembla recordar que, als vuit o nou anys, era un nen moderadament solitari i amb un cert gust per la fantasia. Alguna vegada encara recordo tardes remotes d'estiu, i em veig assegut en una cadira baixa, de bova, atenta l'oïda a les truculències d'un serial radiofònic que, no sé per què, la memòria sempre em diu que és El coche número trece, de Xavier de Montepin. La veritat és que també vaig jugar molt, sobretot a futbol, en alguna era pròxima al poble i amb algun amic tan infatigable com jo.

Me'n vaig anar de la Granadella als dotze anys per tal de, com es deia aleshores, començar estudis. No cal entrar en detalls sense gens d'interès, i així puc resumir la qüestió molt senzillament: el 1980 la Universitat de Barcelona va tenir la gentilesa de llicenciar-me en Filologia Catalana, una gentilesa que va fer proverbial en concedir-me el doctorat el 1996. No puc, però, passar endavant sense deixar constància del respecte, l'admiració i la gratitud que em mereixen, entre altres, perquè no en puc esmentar tants, mossèn Manuel Guallar, ja difunt, inoblidable catedràtic de llatí de l'Institut de Lleida, Ana Mª. Portugués, llavors joveníssima professora de grec al mateix institut, i als estudis universitaris, els doctors Salvador de Brocà -magnífic professor de filosofia-, Antoni M. Badia i Margarit, Anton M. Espadaler, Maria Antònia Tayadella -que em va despertar l'interès pels misteris i les veritats del segle XIX; no penseu, d'altra part, que em vull congraciar d'una manera especial amb cap sant Antoni- i, sobretot, Enric Gallén, amb qui ara tinc el gust i l'honor de col·laborar a la Universitat Pompeu Fabra, de la qual fa quinze anys que sóc professor. Dec al doctor Gallén la descoberta del teatre com a matèria d'estudi i d'investigació i, per damunt de tot, com a via de coneixement de l'home.

Admetem que sóc tot això que acabo de dir. Però és evident que, si se m'ha convidat a escriure aquestes línies, és perquè també he intentat i intento escriure literatura. Estic convençut que no ho hauria fet si, abans, no hagués tingut la sort de conèixer un poeta excel·lent, un professor immillorable i, després, un amic molt generós: parlo de Jordi Pàmias. El vaig conèixer l'octubre de 1968, en un col·legi de Bellpuig d'Urgell, on hi explicava l'assignatura Llengua Espanyola al primer curs de l'antic Batxillerat. Recordo molt bé, aquell primer dia de classe: Jordi Pàmias la va començar escrivint a la pissarra unes quantes línies de don Armando Palacio Valdés, tan oblidat avui; unes línies que em van descobrir un món i van actuar damunt meu -com encara ho fan avui- amb una força magnètica extraordinària: "El coronel Toledano, por mal nombre Polifemo, gastaba levita larga, pantalón a cuadros y sombrero de copa de alas anchurosas, reviradas. Estatura gigantesca, paso rígido, imponente..." I immediatament, abans d'entrar en altres consideracions, aquell jove professor de trenta anys, ens va explicar qui era, en la mitologia grega, Polifem. I que el coronel Toledano, com Polifem, en realitat només tenia un ull, perquè l'altre el portava buit...

Vaig trobar que tot allò -escriptor, text, professor i comentari- era una meravella i que, segurament, n'hi havia moltes altres com aquella. I és que havia passat una cosa grossa, que demana gratitud de per vida: un noiet de dotze anys acabava de descobrir, encara que no fos la de la seva llengua -les circumstàncies, deixem-ho així, ho impedien- la literatura i Jordi Pàmias n'era el gran responsable.

Sobre per què escric

Per a mi escriure és evocar i convocar un passat que, treballat per la paraula, il·lumini el present i ens el faci entenedor a través de la bellesa verbal, tan complexa i tan fràgil. I això afecta tant el teatre i la narrativa com la poesia. Declaradament o no, crec que escrivim sempre sobre el passat, perquè, com és obvi, res que no sigui passat no pot ser escrit.

És clar que, als tretze o als catorze anys, quan vaig escriure els primers versos, d'això no en sabia res. Llavors només vaig pensar que havia escrit uns versos romàntics, però, ben mirat, cal dir que anaven molt més enllà del romanticisme que jo, tan optimista com inconscient, els atribuïa: eren tumultuaris. Els sentiments i, goso dir, les idees més elementals s'hi expressaven d'una manera tan atabalada, tan incomprensible per a tothom que no fos jo mateix -i això només els dies que em llevava havent dormit bé- que la lectura en veu alta, pública o privada, hauria provocat la fugida, tots alhora, dels possibles oients d'aquells versos cacofònics. Però vaig perseverar, !ai las!, i de poesia, n'he anat escrivint sempre, tot i que només n'he publicat en algun volum col·lectiu. No he tingut el valor dels toreros de raça, dels toreros que es planten sols davant del toro tantes vegades com cal, i que sigui el que Déu vulgui. He tingut poc coratge i massa vanitat, i m'ha fet por passar vergonya. En canvi no me'n va fer gens d'escriure i publicar -i estrenar i tot, en algun cas- unes quantes obres de teatre. Ara ja fa anys que m'esforço a escriure prosa acadèmica i, quan puc, també narrativa. Em van caldre quinze anys per acabar una narració, La desgràcia de pecar, i l'única novel·la que he publicat fins ara, La victòria de la creu. ¿Quants me'n costarà enllestir la que ara tinc entre mans?

Tot i que ja he dit que sóc tradicional i tradicionalista, i ho torno a dir, haver emprat quinze anys en una novel·la són, certament, molts anys. Però, de moment, només es tracta d'una vegada, i una vegada no fa tradició. Per tant, no cal que respecti una tradició il·lusòria, una tradició que no ho és. És clar que hi ha coses que, només perdent-les una vegada, ja fan néixer una tradició. I així, perdre els béns d'aquest món, encara que només sigui una vegada, ens porta, de cop, a la tradició molt antiga de la pobresa i, fins i tot, de la misèria; perdre els béns de l'altre, igualment només una vegada, ens empeny a la gran tradició infernal, també antiquíssima. No sabria dir de quina d'aquestes dues tradicions és més fàcil deslliurar-se. Potser de cap de les dues: ho dic sobretot per no caure en la vulgaritat demagògica de dir que és més senzill sortir de l'Infern que de la misèria.

En fi, tornant al que deia abans: miraré que la novel·la que ara escric no es converteixi, guardades les distàncies i les proporcions, en una nova Sagrada Família o en un nou Campanar de Lleida, tal com diuen a la Granadella. El país, els lectors, els amics i els coneguts s'ho poden permetre de sobres. Però jo no. Encara que potser més valdria que no l'acabés mai, perquè, només amb una novel·la i uns quantes peces de teatre, tot molt discret, hi ha matins que tinc ganes d'amenaçar algú de posar-me a escriure en castellà, que crec que hi comença a haver una conxorxa per bandejar-me i fer-me callar, que constato que m'ha tocat viure en un país que abomina les arts i les lletres, on tot és d'un nivell tan baix que fins i tot el Pirineu no és altra cosa que una vall fondíssima posada al revés... Per ara, la raó em priva de parlar com la follia voldria que ho fes -¿em caldria acordar-les? I és que els retrets terribles que en vénen als llavis són molt justificats, inexcusables. Però, alhora, encara m'adono que jo hauria de ser objecte dels meus retrets mateixos i, francament, en públic, no ho goso fer perquè no sóc pas Salvador Espriu ¿Vostès creuen que, amb una novel·la més al sarró, ja podria baladrejar sense senderi ni por de fer el ridícul? Tinguin present que aquesta, aquesta sí, és una de les tradicions més sòlides de casa nostra, de la nostra pàtria, de la llar comuna de nosaltres, els catalans nostrats, i jo, tradicional i tradicionalista com ja saben que sóc, friso per aportar-hi sense trigança el meu gra de sorra, la meva gota de racial mala llet.

Copyright text © 2008 Miquel M. Gibert