Miquel Forteza i Pinya

Isabel Graña

Palma de Mallorca, 1888-1969. Enginyer de camins, poeta, traductor i assagista. Fill primogènit d'una família benestant de Mallorca. Estudià el batxillerat a l'Institut General Tècnic de Palma (1905), i, malgrat haver destacat especialment en ciències, decidí cursar estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1905-1907), on fou alumne d'Antoni Rubió i Lluch. Finalment decidí abandonar els estudis de lletres i matricular-se a la Facultat de Ciències de Barcelona (1907-1911) per graduar-se, posteriorment, a l'Escola d'Enginyers de Madrid (1916). Retornat a Barcelona inicia la seva carrera professional exercint com a enginyer a la Xarxa Catalana de Ferrocarrils M.Z.A, (Madrid-Saragossa-Alacant), (1917-1929). D'aquesta època es conserva com a una de les seves màximes realitzacions d'enginyeria l'estructura fèrria de l'Estació de França de Barcelona. Posteriorment exercí com a enginyer d'obres públiques, destinat a les Balears (març 1929-abril 1958), desenvolupant diversos càrrecs fins a ser nomenat Cap d'Obres Públiques de les Balears i acabar la seva carrera destinat a Madrid com a Conseller Inspector del Cos d'Enginyers de camins, canals i ports (abril-juny 1958), fins a la jubilació. A més, efectuà un important treball quant al traçat de la xarxa viària de les Balears, que fou el motiu d'algunes publicacions tècniques -Los antiguos caminos de Mallorca (1953), Muros y cabañas: la mampostería en seco en Baleares (1955)-, i de l'estudi sobre Las carreteras de las Baleares (1958), publicat pel Ministeri d'Obres Públiques, i que li fou acceptat com a tesi per a l'obtenció del grau de doctor en 1961.

Amb tot, i com els seus germans Guillem i Bartomeu, Miquel Forteza aconseguí compaginar la seva professió tècnica amb l'escriptura. Ja en l'època d'estudiant inicià les col·laboracions en diverses revistes literàries de Barcelona (Ofrena, Nostra Parla, La Revista) i, posteriorment, continuà escrivint a la premsa, bàsicament en publicacions mallorquines d'abans (La Veu de Mallorca, Sóller, Correu de les Lletres, l'Almanac de les Lletres, La Nostra Terra) i després de la guerra (Correo de Mallorca, Diario de Mallorca).

En la seva faceta d'escriptor freqüentà diversos gèneres literaris (poesia, assaig, periodisme, teatre), però destacà especialment com a poeta integrat dins del grup de l'Escola Mallorquina, donant-se a conèixer amb el poemari l'Estela (1919), que serà corregit i ampliat posteriorment a L'íntim recer (1936). Una certa evolució, es pot copsar encara en el darrer recull Ressons (1955), que és, en part, fruit de la maduresa de l'autor. La poesia de Miquel Forteza s'inscriu plenament dins de l'estètica de l'Escola Mallorquina, amb la particularitat que ell és un dels poetes que protagonitzen, des de dins de l'Escola, una renovació temàtica que es produeix gradualment i dóna els seus fruits tangibles entre 1926 i 1936. En aquest cas concret, la renovació està íntimament relacionada amb la dualitat vocacional de l'autor, que mitjançant un delicat equilibri aconsegueix que el poeta permeti la intromissió de la seva professió tècnica en els versos, donant cabuda a elements i temes exclosos fins al moment en la poesia de l'Escola Mallorquina. Tant és així, que pels poemes de Miquel Forteza desfilen ponts, carreteres, matemàtics, fars, pantans, ferrocarrils i altres elements que, lluny de defugir els temes clàssics de l'Escola, s'integren en el paisatge mallorquí i li atorguen una nova aparença de modernitat. Formalment, els versos de Miquel Forteza són una continuació conscient del treball dels seus antecessors, versos pulcres i retallats, treballats a fons, però no exempts del do necessari per al ritme i la rima que fou, sens dubte, el que li permeté excel·lir en l'art de la traducció.

Forteza incorpora a la llengua catalana versions dels grans lírics de totes les èpoques (medievals, renaixentistes, romàntics i contemporanis) i de la més diversa procedència (italians, francesos, anglesos i americans, espanyols, alemanys i fins algun autor de procedència oriental com és el cas de Tagore). Les seves traduccions més celebrades són, però, la de Balada de la presó de Reading d'Oscar Wilde, recollida en el volum de traduccions Rosa dels vents (1960); i les d'Edgar A. Poe, especialment, la de "The Raven" (El corb) -editada en un opuscle d'edició bilingüe i en vers, el 1945, però amb peu d'impremta de 1935 per a evitar la censura-, i de la qual a Miquel Batllori li agradava recordar que havia estat considerada com a intraduïble en vers, perquè dos poetes com Mallarmé i Baudelaire havien desistit sendes vegades, cedint terreny a una traducció en prosa. És també coautor, en col·laboració amb el seu gran amic Gaziel, d'El cementiri marí de Paul Valéry (1947), i també és responsable, en col·laboració amb Guillem Colom, d'una traducció de l'Evangelina de Henry Wadsworth Longfellow (1958).

Darrerament, la seva obra poètica i les seves traduccions han estat objecte d'estudi, per part de Pere Rosselló Bover, i d'una nova edició conjunta Poemes i traduccions (1997).

En menor grau, i com a una de les seves grans aficions, Forteza era un apassionat de la música clàssica, un "wagnerià impenitent", segons el seu amic Joan Pons i Marquès. Aquesta afició, en part conseqüència directa d'una infantesa en què rebé l'educació musical pròpia d'una família ciutadana acomodada, cultivada posteriorment com a assidu a concerts i representacions operístiques, reprengué amb especial força en l'època de maduresa, fins al punt que fou fundador, amb Antoni Parietti, de l'Orquestra Simfònica de Mallorca (1946) i arribà a compondre tres llibrets per a òpera, que ell considerava explícitament com a teatre en vers, Nuredduna (1947), basat en el poema de Miquel Costa i Llobera, La deixa del geni grec, i musicat per Antoni Massana; El castell d'iràs i no tornaràs (1955), rondalla popular mallorquina, i Santah (1955), que és una versió adaptada d'un clàssic oriental inspirat en el Mahabharata.

Miquel Forteza fou, a més, un home compromès amb el seu temps, com la resta dels intel·lectuals de la generació de 1917. Fruit d'aquesta presència activa és la seva intensa vida sòciocultural, que es reflecteix en les nombroses entitats amb les quals col·laborà en el període d'abans de la guerra (Nostra Parla, el Centre Regionalista de Mallorca, l'Associació per la Cultura de Mallorca), també signant del Manifest dels catalans, i patidor, com els seus companys catalanistes de Mallorca, de la repressió consegüent d'aquest manifest durant la postguerra. En els anys de la represa cultural donà suport a Francesc de B. Moll en l'obra del Diccionari català-valencià-balear, i fou, també, membre fundador i primer president de l'Obra Cultural Balear (1962). Una mostra d'aquest tarannà que l'obligava a encarar-se amb les qüestions més polèmiques del seu entorn és, evidentment, la incursió que realitzà en el gènere de l'assaig historiogràfic amb l'estudi sobre Els descendents dels jueus conversos de Mallorca: quatre mots sobre la veritat (1966), que provocà un impacte considerable en la convulsionada Mallorca dels anys seixanta. Completa l'obra en prosa de Miquel Forteza la darrera mostra, ja integrada en el gènere memorialístic, i que ha estat publicada pòstumament amb el títol Del meu temps (1998).

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra