N'han dit...

Tot i que Palol recorre indistintament al vers i a la prosa, al conte i al diàleg d'arrel clàssica, aquestes formes no són a Grafomàquia gaire més que els vehicles on es desplega l'arsenal d'estructures combinatòries usades per Palol i que són inventariades en apèndix. A primera vista, la proposta pot semblar àrida, o potser pedant, ja que el lector poc avesat als mecanismes de la composició musical o als secrets de l'enigmística pot sospitar que no en traurà aigua clara.

Barcelona, 1953. Poeta i narrador

Però, naturalment, l'estructura tancada del llibre no deixa de captar l'atenció del lector profà en la mesura en què planteja, a través del recurs a les tècniques extraliteràries esmentades, una irònica aproximació al discurs literari que en burxa als intersticis.

Reprenent els termes musicals que expliquen Grafomàquia, es pot dir que Palol hi busca el baix continu de la forma literària i ens el presenta separat dels altres instruments. Sense dubte, corre el risc d'oferir més carcassa que no pas interioritat, però la proposta acaba sent acceptablement estimulant quan el lector s'adona que el llibre conjura, mig polifònicament mig a la manera d'un palimpsest, procediments que retrobem a la sextina medieval, a les ficcions circulars de Borges o Cortázar, a la poesia estructuralista de Juan Eduardo Cirlot, als titelles mitològics d'Espriu o a la destructiva tècnica de la impopularitat de Trabal, sense oblidar una intensa revisió de Vértigo, d'Alfred Hitchcock, al capítol 24.



Podríem distingir entre prosa i poesia en Palol? Sí en un sentit descriptiu, no tant si observem dos aspectes fonamentals del seu món literari. En primer lloc, El sol i la mort planteja formalment la recerca d'una poètica que gosaria anomenar del sintagma. Vull dir que la preocupació de la construcció del vers no se centra tant en la distribució sil·làbica com en la disposició dels sintagmes de les frases. D'aquesta manera, confegeix períodes llargs que sovint acaben col·locant les oracions en el límit del seu sentit com a estructura o, en d'altres ocasions, s'evaporen davant l'infinit del significat, com si s'haguessin abocat a un abisme misteriós i profund.

L'operació és intel·ligent perquè cerca noves vies expressives a partir de la tradició de la poesia, és a dir, d'una harmonia sil·làbica que cal definir. Palol trasllada la definició clàssica de pauta en l'espai sil·làbic al de "temps sil·làbic" i, per aquesta raó, el sintagma cobra un paper fonamental. [...] El resultat és un vers amb tendència a la llargària i l'encavalcament, llargària sintàctica que el poeta ha experimentat en els grans projectes narratius dels darrers anys. D'aquesta manera, podem concloure que el pas per la prosa ha estat fonamental per adquirir una pràctica en la direcció que establíem. La distinció entre prosa i poesia s'esvaneix, doncs, i el concepte de ritme en la prosa i ritme en el vers té un denominador comú: el joc sintagmàtic.

En segon lloc, i des d'un punt de vista temàtic, també trobem diverses implicacions entre l'experiència narrativa d'aquest període i els nous poemaris. En El sol i la mort, la visió del món que s'hi presenta es complementa en molts aspectes amb El jardí dels set crepuscles i l'Igur Neblí. És que en certa mesura un dels mèrits de Palol és el d'haver comprès vitalment, intel·lectual i creativa la postmodernitat. [...]

L'horitzó nihilista del cataclisme nuclear, la barbàrie en la societat tecnològica, la pèrdua del sentit del real en pro de la virtualitat, el món de les sectes..., són alguns dels vectors damunt els quals Palol projecta la seva desbordant imaginació i la seva extraordinària capacitat de "renomenar" per mostrar, en clau de ciència ficció i relat gòtic, una societat futura molt concreta. Torna a posar noms també per ironitzar la tradició o per atorgar poeticitat a allò narrat. El sol i la mort pertany a aquest horitzó nihilista, sense la fastuosa fabulació d'un món inventat de cap a peus, però sí amb el caràcter punyent d'una metàfora incisiva per expressar el caos: poètica de l'ambulància, diria jo. Una poètica on té molta importància la clau religiosa i el bastiment d'una preocupació moral.

En Palol, doncs, el joc creat se centra en una intensa dialèctica entre l'assumpció de la tradició i la transgressió, i on la difuminació dels gèneres i la creació d'híbrids esdevé fonamental.


El llibre (Les concessions), el més negre de Palol, comparable en la seva trajectòria amb la novel·la de Baltasar Porcel Lola i els peixos morts pel que aquesta té també de visió abatuda i claustrofòbica de l'individu, significa un tomb en la seva carrera literària. Si abans érem davant una poètica complexa en diversos escenaris, amb joc, filosofia, esoterisme, erudició, política o sexe, ara ens trobem amb una narrativa de la quotidianitat, situada al barri de Gràcia. I no s'enganyi l'ingenu lector per la contracoberta: l'autor no fa un retrat ni bondadós ni cofoi de l'home. Pel que fa al format, si abans primava l'essència d'un escriptor proteic, ara té una tirada cap a la síntesi. [...]

La novel·la, eminentment dialogada i molt ben dialogada, no pertany a la "línia clara" de la literatura catalana. [...] Palol, encara ara, s'emborratxa amb els procediments del seu poderosíssim vigor narratiu.


Des d'un cert escepticisme vital, l'autor a vegades s'expressa [a Els proverbis] en els marges de la paradoxa, porta al límit un cultivat cinisme que pretén allunyar el lector de tot conformisme sobre les veritats o tòpics reconeguts. Són proverbis que oscil·len entre l'aforisme i el pensament, en el sentit leopardià del terme i des de la tradició francesa, per aplegar idees sobre la moral, la política i l'art en un maridatge d'herència preferentment romàntica.

[...] Palol parteix de la idea que tota escriptura és un acte. El compromís, per tant, no ve predeterminat per una ideologia o altra, sinó per la consciència que el text mateix ja imposa un tipus determinat de militància, l'escriptura intel·lectual o escriptura d'idees.

Tant en l'art com en els principis morals, Palol opta per combatre l'òptica reductora dels esperits que accepten els tòpics sense qüestionar les idees ni fer l'esforç que caldria per adoptar-les. Ataca frontalment les formes civilitzadores sense contingut i això justifica la seva insubornable actitud.


En una conferència titulada El punt de vista com a traça del territori, Palol recorria a un article de Susan Sontag que distingia entre els narradors que basaven la seva literatura en la introspecció psicològica per esbrinar les motivacions i els conflictes dels personatges, i els narradors que operaven amb un sistema antipsicològic i des del menyspreu dels caràcters dels personatges, amagant enigmàticament el seu ordre i el seu significat. Els primers utilitzarien l'anàlisi eloqüent com a eina narrativa, mentre que els segons serien partidaris de la imatge silenciosa que requereix la participació activa del lector.

Miquel de palol, evidentment, milita en l'última posició des d'El jardí dels set crepuscles i, en aquesta segona sèrie novel·lística, Exercicis sobre el punt de vista `on sembla reduir-se l'embardissament verbal, l'exploració estilística i la complexitat de la forma en favor de la lleugeresa i la velocitat narrativa, i de la qual Gallifa n'és el tercer lliurament, s'insisteix en aquest estil d'entendre la pràctica literària. [...] Miquel de Palol opta per les imatges transparents i mudes, per la successió d'episodis clars però que l'un rere l'altre creen una sensació de misteri irresoluble perquè, al capdavall, el que fa és silenciar els elements significatius, ometre el centre de la història i mostrar tan sols la punta de l'iceberg per originar el cabdal d'atenció necessària. [...] Gallifa és un text que intriga i que, dins de la seva aparent simplicitat, amb la seva prosa ràpida i descurada com si el fet de l'escriptura representés algun tipus de molèstia per l'autor, més centrat en configurar laberints inexpugnables que no pas en la persecució d'un ritme equilibrat, aconsegueix encuriosir mentre maltracta al lector amb la seva immediata opacitat.


Segons Raymond Queneau, tota la narrativa occidental podria ser reconduïda als dos models de la Ilíada i de l'Odissea. Aquesta divisió es demostra útil al moment de recórrer l'obra de Palol que, des de les seves primeres novel·les, El jardí dels set crepuscles i Ígur Neblí, respecta aquesta línia de demarcació tot atribuint el pes de la història, per un costat, a les estratègies d'una col·lectivitat i, per l'altre, a l'acció de l'individu amb funció d'heroi o d'antiheroi.

En aquella obra monumental que és El Troiacord, l'autor uneix aquests dos cicles i els conjuga segons les regles del "Joc de la Fragmentació". Malgrat el complement d'especificació, el joc en què participen els personatges consisteix a la reordenació d'un univers disgregat i caòtic amb la construcció d'un sistema elàstic i canviant, que s'adapta a les transformacions de les regles. A la base d'aquesta estructura, hi ha la cohesió "arbitrària i mòbil, però també amb unes arrels extirpables" que generen les relacions personals, resseguint el model fundacional de les cadenes sexuals. I aquí avanço dues consideracions. La primera és que Palol sembla fer seves les reflexions que es troben a les Investigacions filosòfiques sobre els jocs lingüístics, quan Wittgenstein es pregunta fins on arriba i acaba el concepte de joc, i quins en són els límits. [...]

No debades, Palol sol reivindicar, tant en la literatura com encara més en la pintura o en la música, l'art barroc, l'ubi consistam del qual extrau la idea d'una constant recerca matemàtica de l'ordre de les coses. D'aquí procedeix la tendència del novel·lista català a omplir cada text de personatges, escenes i accions fins a convertir-lo en un theatrum mundi, representació viva i eternament codificada de l'existència.

La segona consideració rau en la sexualitat com a principi gnoseològic. Palol és un pornògraf i no s'hi val aferrar-nos a uns adjectius que moderin aquesta definició; tot i amb tot, cal aclarir que en la seva obra el sexe és, sempre, una fórmula de coneixement que explica i modifica les relacions de poder.


El baricentre d'aquest univers narratiu rau en la grandiosa arquitectura formada pels cinc volums que sostenen El Troiacord. Mitjançant la recerca i l'estudi del políedre que dóna el títol a l'obra, els personatges passen en ressenya les regles del "Joc de la fragmentació", per intentar una recomposició ètica, intel·lectual i social. I obren entre ells una xarxa de relacions que quedarà explicada a través de les "cadenes sexuals" i cal recordar que Palol és un pornògraf pel qual el sexe és la forma màxima de comunicació i, en conseqüència, de coneixement.

Si El Troiacord, que subsumeix les obres anteriors i avança una part de la producció posterior -explicitant fins i tot les referències amb notes a peu de pàgina-, es pot considerar com el seu ???????????, en els darrers anys Palol ens va proposant les tessel·les d'un mosaic en construcció amb els "Exercicis sobre el punt de vista". Fins ara n'han estat publicats cinc, els més recents dels quals són l'"apòleg" Un Home Vulgar i la "història" Dos Poetes. És difícil imaginar-ne el pla general i seria estúpid fer pronòstics, però, potser, és lícit afirmar que s'hi entreveu una resposta ulterior al duel que els seus personatges mantenen contra els temps i la mort, i que s'hi intueix l'esforç de l'autor per tornar a fundar, sobre les runes d'unes civilitzacions exterminades, el teixit social d'una nova Ciutat.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA