N'han dit...

Vindicació del vers

No deu ser del tot casualitat que els dos darrers llibres de poemes de Miquel Bezares (Llucmajor, 1968) incloguin la paraula vers en el seu títol (Versllum, de l'any 2000, i El convers, que ens presenta ara). Els versos que escriu Bezares són també versos per escoltar, però per escoltar amb els ulls. Una mica com allò de la différence de Derrida: la seva diferència és només perceptible sobre la pàgina escrita, on la tipografia esdevé tan significativa com el ritme o la rima o més. Es tracta d'un camí poc explorat en la tradició catalana (encetat per Junoy i Papasseit) i en general arginat de les poètiques que formen part de l'establishment literari. En el cas de Bezares, però, i a diferència dels primers avantguardistes catalans, la disposició tipogràfica sobre la pàgina no té una finalitat estrictament mimètica, sinó que proposa dispersions de sentit anàlogues, però no equivalents, a les que es poden aconseguir per procediments estrictament fonètics.

Melcior Mateu. "Vindicació del vers", Avui Cultura (17/07/2004).

Paraula de poeta

Sobre L'espiga del buit

El títol del llibre, L’espiga del buit, prové d’un vers del meu darrer poemari (Anvers, 2006). Entenc el recull amb què he estat guardonat amb el premi Maria Mercè Marçal com un llibre frontissa i, alhora, com un llibre frontera. D’una banda, sorgeix del que he anomenat Tríptic del Vers (format pels volums Versllum, El Convers i Anvers), al qual deu reminiscències i ressons com, per exemple, els talls versals, el vertigen d’alguns abismes tipogràfics o la puntuació desobedient. De l’altra banda, però, anuncia un nou camí: el meu estat poètic d’ara, que es podria resumir en la idea que el buit que conformava el meu Tríptic del Vers ha volgut esdevenir un buit ple, fructífer i rodó. La tensió entre la por i l’entusiasme, que són constants en la meva poesia, apareixen en el present llibre, el qual he volgut construir no des de la certesa, sinó des de la interrogació. La passió amorosa, que és alhora la passió per la paraula poètica, em guien de bell nou en aquesta nova senda.

Sobre Anvers

Sempre he cregut que qualsevol de les meves obres en vers hauria de poder integrar-se en un sol llibre. Potser no he tingut la traça de palesar el lligam o d'oferir al lector el pretext, però mai no ha estat per a mi el vers estrany als seus versos precedents, i mai no he volgut escriure un poema des de l'excentricitat. Em veig ara, a més, en l'obligació de consignar, en aquesta breu nota d'escriptura, que aquest llibre que tens, lector, a les mans, és l'última de les obres d'un Tríptic del Vers del qual formen també part les meves dues darreres publicacions poètiques, Versllum (2000) i El convers (2004). Els darrers versos d'un tot que no ho és tot en el meu llibre present, que hauria de tenir, si el futur no m'és advers, encara paraules per escriure...

D'El Convers

l’altre
enyor el deig, enyor el cant
i el des
encís, l’aigua que la flor
raja i la sal
que el bes
dis
senya
sobre el llavi. enyor l’altre
, el Qui sap el cos i sap
la
traça

De Versllum

Serp:
serp
en
teja
ven
els meus llavis frí
volament pels camps arbrats del teu c
os