Martí Dot i Parellada

Martí Dot i Parellada nasqué a Sant Feliu de Llobregat el 14 d'abril de 1900, al número 18 del carrer de Masovernou (ara Joan Maragall). El seu pare, Francesc Dot, de Sant Joan Despí, i la seva mare, Teresa Parellada, de Molins de Rei, eren obrers de la fàbrica de Can Bertrand. Tenia un germà, amb la família del qual convisqué sempre.

Els primers anys d'escola els cursà a Sant Feliu de Llobregat i després passà a Sant Joan Despí. Entrà al món laboral molt jove. Era metal·lúrgic de professió, i només les constants i apassionades lectures dels nostres poetes van desvetllar les seves inquietuds literàries.

Fora de les publicacions en les revistes locals, les seves obres restaren inèdites: obres teatrals, quadres escènics, guions radiofònics, i una gran diversitat de poemes premiats en concursos i jocs florals a Manresa, Cornellà, el Prat, Sant Vicenç dels Horts, Barcelona i Sant Feliu molt especialment, on es feia ressò del batec popular. Part de la seva obra poètica va ser publicada en edició pòstuma per l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat mesos després de la seva mort, quan també es va instituir el Premi que du el seu nom, adreçat a poetes joves.

Martí Dot morí el dia 26 de gener de 1973, a l'entresòl de la casa número 36 del carrer del General Moscardó (ara Pi i Margall).

Dins El centenari de Martí Dot a les escoles 1900-2000 (Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 2000).

N'han dit...

Vull reivindicar el perfil més humà i popular del poeta perquè sovint s'oblida que era un metal·lúrgic, un treballador que no podia accedir amb facilitat al món de la cultura i més quan, dins d'aquesta esfera, solament les classes més fortes, amb més poder adquisitiu, podien desenvolupar-se, a pesar de les limitacions polítiques. Aquest tema es bandeja amb facilitat per part de la crítica. Dot era un versaire, un aficionat amb una notable sensibilitat per a captar les delicadeses, per cert, escassíssimes, del nostre poble. La seva obra és discreta, modesta però d'un alt valor sentimental i emotiu per a tota la població santfeliuenca.

Els temes que desenvolupa la poesia del nostre autor són: la natura, el paisatge urbà, els oficis i els sentiments. La sensibilitat del poeta s'adreça sovint als canvis del paisatge que l'envolta. La pèrdua sistemàtica del món en què viu. Aquestes ràpides transformacions encara són més dramàtiques en l'àmbit del món laboral de la seva època. És a dir, els oficis.

En la meva opinió, Martí Dot pertany al corrent literari de formació exclusivament autodidacta, de profundes arrels religioses i d'una actitud cívica moderada i catalanista.

El poeta es gronxà en l'abrandat romanticisme de mossèn Cinto i la passió il·limitada del país de Carner. Sempre fou fidel a aquesta tradició i la seva poesia no era una activitat al marge d'aquest perfil. Seguidor del Jocs Florals en tot el seu vessant romàntic, empaità els termes per excel·lència de la poesia floralesca: l'Amor, la Pàtria i la Fe.

Martí Dot, sense saber-ho, col·labora a definir un passat, a dipositar en la nostra història local un referent importantíssim per a comprendre el nostre tarannà, la convivència que hem sabut crear.

Dos poemes de l'autor


Per què estimo Sant Feliu

Jo sé una ciutat galana

que riu al mig de la plana

entre la serra i el riu;

senzilla, rica, formosa,

ampla, neta i sanitosa,

que té per nom: Sant Feliu.

És, com totes ses germanes

les viles llobregatanes,

molt amiga del treball;

i en son lloc són tan entesos

els teixidors i els pagesos

com els de l'art del metall.

Roden els torns nit i dia;

les llançadores fan via

de cap a cap del teler;

i per ferma mà guiada

regira i solca l'arada

l'entranya del seu terrer.

La seva fe és arrelada,

i es recull agermanada

en son Temple Parroquial,

d'elegant arquitectura

i simpàtica figura;

més que gran, monumental.

La joventut és activa;

treballa, i també cultiva

amb sincera devoció

i amb veritable excel·lència

tot allò que és art o és ciència

i afany de superació.


El goig de recordar

Tot al llarg del camí de ma existència

he deixat de records un enfilall.

Uns tenen el perfum de la innocència;

la clara transparència del cristall.

Altres, encara em parlen d'aquells dies

tan lluminosos de la joventut;

curullats d'il·lusions i d'alegries

i de dolços afectes que he perdut.

També, de quan en quan, opacs, boirosos,

tèrbols, o amb una mica de verí,

trobo records que em semblen sospitosos;

trobo records que em fan avergonyir.

Jo visc d'aquests records, quan miro enrere

en l'agredolç del meu llunyà passat,

vaig reflorir com nova primavera

les roses d'aquell temps tan enyorat.

I el seu suau perfum, per ma ventura,

no s'ha extingit; el sento en respirar.

Potser no és tan intens, però perdura,

i mentre aleni jo, perdurarà.

Ai, d'aquells que arribada la vellesa,

quan ja poc del futur hem d'esperar,

els venç o els aclapara la tristesa

perquè no senten goig en recordar!...

A mi em serà possible de comprendre

allò que no podran ells desxifrar:

que els records són caliu sota la cendra,

caliu d'un foc que un dia flamejà.

Que són oasis d'ombra beneïda

en el desert immens del món ingrat,

i fulls del llibre de la nostra vida

per nosaltres mateixos il·lustrat.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra