Marià Vayreda

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Olot, 1853 - 1903. Publicista, narrador i novel·lista. Germà del pintor Joaquim Vayreda, s'interessà per la pintura: fou alumne en el taller parisenc de Gérome (el 1876) i col·laborà en algun dels paisatges del seu germà. Membre d'una família de l'aristocràcia rural, es comprometé amb el carlisme del seu entorn immediat, de conviccions sòlides i profundes: de jove fou ajudant del general Tristany i va formar part de l'estat major del general Savalls, durant la darrera guerra carlina (1872-1876). El resultat del conflicte va forçar-lo a l'exili, a França, ferit i vençut: el 1875 s'instal·là a Seta amb el seu germà Joaquim i el també pintor i narrador Josep Berga i Boix. Tota aquesta experiència donaria lloc a la seva primera obra literària extensa, els Records de la darrera carlinada (1898), una temptativa d'explanació d'aquella seva joventut trasbalsada.

Sembla que el curs 1877-78 seguí estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. I ja en 1878 s'instal·là definitivament a Olot: s'integrà a les activitats del Centre Artístic, de l'Escola de Dibuix, i s'incorporà a la indústria d'imatgeria religiosa El Arte Cristiano creada el 1880 pel seu germà Joaquim i Berga i Boix -i en seria director a partir de 1894. Fou, també, un element clau del Centre Catalanista d'Olot (actiu sobretot a partir de 1889), entitat patrocinadora d'un certamen literari anual i amb un òrgan de premsa, L'Olotí, del qual Marià Vayreda seria ànima i col·laborador habitual.

Hom ha descrit el curs ideològic de Vayreda (amb el qual la seva obra literària guarda una estreta relació) adscrivint-lo "a la línia de pensament que, partint del carlisme, evoluciona cap al catalanisme conservador, per via de l'anomenat vigatanisme" (Tayadella). La trajectòria literària de Vayreda, projectada segons una evident voluntat autojustificadora i ideologitzadora, i sota l'ascendent immediat d'autors com Carles Bosch de la Trinxeria o José Mª de Pereda, s'inicià, de fet, el 1890. Entre aquesta data i 1895 hom hi reconeix una època de tempteig, dedicada a la narrativa breu. A partir de 1895 minva la producció de narrativa breu i s'incrementa la projecció pública (amb la participació a certàmens) de Vayreda. Així que, el 1898, apareixen els Records de la darrera carlinada Vayreda esdevé un autor apreciat com un dels prosistes més importants del seu temps: és aleshores que prepara les novel·les Sang nova i La punyalada. A banda d'una abundant narrativa breu, l'obra de Vayreda es redueix als tres títols esmentats: els Records, que en efecte tenen valor autobiogràfic, semblen obeir el mòbil d'exorcitzar un passat diversament incòmode; Sang nova (1900), en canvi, és una novel·la de tesi patrioticoreligiosa, propera al catalanisme conservador; La punyalada (1903), una densa història d'aprenentatge, és l'obra major de Vayreda i una de les grans novel·les catalanes de la sortida de la tradició realista. La vinculació de Marià Vayreda a les plataformes de la Renaixença va comprometre la seva immediata posteritat com a narrador. El 1984 es publicà un volum d'Obres completes, a cura de Josep Miracle.

Copyright text © 2000 Edicions 62

N'han dit...

Entenc, i ja és hora de dir-ho, que La punyalada és una de les millors novel·les que han estat escrites en català.

Quan la novel·la va aparèixer, poc després d'Els sots feréstecs, no gaire abans de Solitud, molts lectors es van deixar endur per la idea que el que hi comptava era aquell propòsit de violència i de crueltat representat per les fetes i les desfetes dels trabucaires i que serviria de base, com en aquells altres llibres que deia, a alguna mena de simbolisme "modernista". Com que n'era molt lluny, el llibre de Vayreda no va arribar a passar, com els altres dos, al primer terme de l'actualitat i de la moda, i de mica en mica, va quedar de racó. Avui -i fa molts anys- el veiem d'una altra manera. Hi veiem el major encert que fins aleshores s'havia produït entre nosaltres en allò que per entendre'ns en podríem dir la novel·la "objectiva". O potser, simplement, en la novel·la.

Maurici Serrahima, Dotze mestres (Barcelona, Destino, 1972)