Enjutomojamuteig

Novel·lista, nascut a Barcelona l'any 1977, que forma part de la secció científica dels Mossos d'Esquadra.


Quan sobre una base de La invasió dels lladres de cossos hi escampem una capa de Blade Runner, hi deixem caure unes llenques de Planet Terror i hi espolvorem una miqueta de Matrix, obtindrem L’any de la plaga (La Magrana), la tercera novel·la de Marc Pastor. Nascut a Barcelona el 1977, Pastor ha assajat la novel·la negra abans d’endinsar-se en el thriller apocalíptic. En tots dos casos, la subjecció a unes regles fèrries només es pot compensar amb grans dosis de llibertat i originalitat en l’estil, en particular en els diàlegs i en les descripcions.

L’originalitat de L’any de la plaga s’ha de buscar en la manera de descriure situacions i sensacions, que essencialment consisteix a servir-se de referències televisives, cinematogràfiques i musicals. El narrador, per exemple, es defineix així: “Sóc d’una generació que va créixer amb Sensación de vivir. Gent de trenta anys fent veure que en tenien setze mentre gent de quinze simulaven ser adults de trenta.” Quan aquest narrador es mareja, sent com si tingués el cap “com el dolent de Hellraiser”, i quan aspira bafs d’eucaliptus s’imagina les naus d’Érase una vez el cuerpo humano disparant contra els monstres mucosos que li han envaït els pulmons.

La fecunditat de les comparacions va més enllà d’aquestes icones mediàtiques i fa ús de recursos procedents d’àmbits com la classificació cromàtica, la tecnologia o la simptomatologia mèdica. Així, en comptes de ruboritzar-se, el protagonista ofereix “una mostra de pantone vermell en el rostre”, per fer saber al lector que el gos del veí borda sense interrupció diu que “ha activat el mode de repeat all disc”, i els flocs de cabells cauen “quimioterapèutics”. Sigui com sigui, el recurs més xocant que he trobat en el llibre és la invenció del verb enjutomojamutejar, basat en la relació que estableix amb l’ordinador un dels personatges més populars de Muchachada Nui.

A mig camí entre Night Shyamalan i Francisco Ibáñez, en la fràgil frontera que separa el nerd del trekkie, Marc Pastor ha demostrat que sap apropiar-se amb eficàcia de referents extraliteraris. Ara, per acabar de complaure’ns, només cal que talli les cordes que el lliguen a les plantilles narratives i que utilitzi la seva creativitat per endinsar-se en terrenys menys explorats.


L’any de la plaga


L’any de la plaga és –i no ho dissimula, ni encara menys se n’amaga– una versió pop, amb aires d’homenatge desenfrenat i una miqueta passat de rosques, de La invasió dels ultracossos (Invasion of the Body Snatchers), la novel·la de Jack Finney coneguda sobretot per les dues magnífiques adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet, la primera dirigida per Don Siegel (1956) i l’altra per Philip Kauffman (1978).

Vull dir que l’autor de la novel·la, Marc Pastor (Barcelona, 1977), que treballa a la policia científica dels Mossos d’Esquadra, agafa sense manies alguns dels elements argumentals bàsics de la història de Finney i els posa en la seva història com qui res, per la cara, tal qual. Res més lluny del mimetisme previsible i avorrit o del plagi descarat, però. Pastor reconta una història aliena que, segons confessa ell mateix als agraïments del final, el té fascinat des de petit, però ho fa amb prou ironia i amb un entusiasme tan fresc que fins i tot aquells lectors o cinèfils que se sàpiguen de memòria l’argument de La invasió dels ultracossos hi quedaran enganxats, voldran seguir llegint. O, com a mínim, s’hi entretendran.

Abans de seguir, un ràpid resum de l’argument. Barcelona, agost. Víctor Negro treballa d’assistent social i està obsessionat amb l’al·lota que el va deixar. La seva vida es desenvolupa en una grisa i irritada normalitat fins que un dia alguns dels ancians de qui té cura es comencen a suïcidar. Sorprenentment, aquests suïcidis no causen gens de tristesa ni malestar als familiars dels difunts. És el primer avís que alguna cosa molt rara està passant. A partir d’aquí, la sensació de crisi general no fa sinó créixer: un virus misteriós cura la majoria dels malalts del planeta a la vegada que apareix una mutació especialment agressiva de la grip A; a més, la connexió a Internet cau, els mòbils perden la cobertura, les televisions comencen a emetre notícies estranyes i programes antics, i molta gent és presa d’una apatia total, que els robotitza. Amb aquests ingredients, Pastor basteix una novel·la trepidant, molt àgil, amb moments d’una comicitat irresistible.

Un dels atractius de L’any de la plaga són totes les referències –condimentació llampant– a la cultura popular que hi surten. No hi falta de res: música pop i rock, cinema, còmics, literatura de gèneres considerats menors... Potser perquè se sent segur dels resultats, o potser perquè està absolutament agraït a totes les obres que admira, Pastor ha afegit a la part final del llibre un índex amb tots els títols de pel·lis, de cançons i de llibres que l’han marcat o inspirat, o que hi ha utilitzat. És un compendi de tot allò amb què ens hem fet grans els nascuts entre l’any 70 i l’any 80 i escaig. Des d’Indiana Jones i Alien fins a Arma letal i Jungla de cristal, sense deixar de banda La guerra de les galàxies, Reservoir Dogs, La nit dels morts vivents, Sensación de vivir (sí: Jesus fucking Christ!), 24, El equipo A i un llarg etcètera. Això, és clar, pel que es refereix només al cine i a les sèries de televisió. L’eclèctica banda sonora de L’any dela plaga inclou The Killers i Police, Oasis i Madonna, The White Stripes i Amy Winehouse. El que dèiem: l’educació poppie més o menys completa d’un parell de generacions.

Amb tot, cal dir que la primera part de la novel·la és força millor que la segona. Hi ha més enginy, més gosadia, més originalitat. Les presentacions dels personatges són excel·lents i alguns diàlegs són perfectes: versemblança, ritme i brillantor. A més, de tant en tant Pastor es treu de la màniga algunes frases fenomenals: “El nen de la veïna plora com si estiguessin torturant un Ewok”. O: “La saviesa és llegir més enllà de la tercera pàgina de resultats de Google”. A mesura que es desenvolupa la trama, però, tot s’accelera, i fins i tot la prosa es fa més funcional, com si Pastor volgués anar per feina i lligar tots els caps de l’argument. El ritme no decau i tot és entretengudíssim. Només entretengut, però. Que no és, en tot cas, poca cosa.


La mala dona. Per Marc Pastor, mosso d’esquadra, escriptor i autor de La mala dona, el personatge d’Enriqueta Martí és un tema maleït: “El Xino era el Whitechapel de Barcelona, i l’Enriqueta el nostre Jack l’Esbudellador. Tots dos casos coincideixen a tenir més llegenda que realitat, i en haver passat en un moment que la policia era més política que criminal. Les tècniques policials estaven molt endarrerides. Analitzant el que en sabem, l’Enriqueta actuava molt a prop del seu domicili. Era una dona freda, capaç de treure un benefici econòmic de qualsevol manera, fins i tot matant. Per força, uns crims així sempre generen una teoria conspirativa. En el cas d’Enriqueta Martí molt més, per estar relacionats amb prostitució infantil i homes de l’alta societat. Que segrestava i prostituïa nenes està demostrat; que les obligava a acompanyar-la a pidolar, també. Les matava? No ho sé, però hi ha indicis per pensar que sí”. I afegeix: “La història de l’Enriqueta és la història de Barcelona. Captaire de dia, senyora de nit”.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra