Qui soc i per què escric

Lluís Prats

Per què escric?, em demanen. De manera abrupta, sense parar-hi esment, hauria afirmat que no en tinc ni idea. Però mentre pensava la resposta que acabeu de llegir se m’ha acudit que els papers que escric, els quals a vegades esdevenen novel·les i d’altres no, són una mena d’introspecció. Torno a viatjar a la infància, al moment en què un llibre o una pel·lícula en sessió doble de diumenge a la tarda t’allunyava de la grisor del tardofranquisme i dels primers anys de la democràcia.

Crec que dec la passió per llegir (i després la d’escriure) a una novel·la que vam llegir en veu alta a classe a tercer o quart de primària. La novel·la porta per títol El zoo d’en Pitus. Hi vaig xalar molt, m’hi vaig identificar i la vaig viure molt intensament. Mai l’he tornada a llegir perquè la tinc fresca en la memòria i no m’agradaria trencar la màgia que vaig sentir als nou anys. Sens dubte, van ser els bons sentiments el que em va colpir: l’ideal, la bondat i les intencions dels personatges. El mateix que es van preocupar molt d’inculcar-me a casa. Ara en algunes universitats americanes es diu que la bondat és un dels trets fonamentals de la intel·ligència. Amb el decurs dels anys, després d’haver esmerçat milers d’hores ensenyant a nens i adolescents, m’he adonat que sí, que les persones més intel·ligents que he conegut sovint són molt bones persones: des d’un punt de vista kantià, aristotèlic, cristià o ateu, tant li fa, però humanes. I és aquest humanisme el que d’una manera naïf, inversemblantment innocent, procuro escriure. Recordo unes paraules de Lluís Llach, que deia que si un dia a un nen li preguntem què vol ser de gran i ens respon que bona persona haurem encarat el futur amb encert. Doncs això.

Una vegada, una persona em va dir que escrius perquè tens alguna cosa a dir. Potser és veritat. En la majoria de novel·les que he escrit, des de Hachiko. El gos que esperava, passant per La petita coral de la senyoreta Collignon o Kambirí, hi ha un fil conductor: mostrar, apuntar, mai pontificant (penso que les idees, com l’amor, no es poden imposar perquè aconsegueixes l’efecte contrari tot sovint), que la felicitat no consisteix a trepitjar els altres o a ser "el més ric del cementiri", sinó a fer del món un lloc més amable. Amb el temps he comprovat que per a mi escriure és rabiosament compromès. Les emocions, la compassió, la tendresa, els altres, són importants en els papers que escric.

Hi ha un delicat equilibri entre la història i la manera com la contes. En el meu cas, sempre procuro que aquesta construcció de la sensibilitat entre el continent i el contingut sigui proporcional. M’explico. Que la prosa, la paraula encertada, no menystingui la història ni a l’inrevés. És per això que la part més important del procés és sense cap mena de dubte la reescriptura (15-20 revisions de manera constant), per trobar el mot, la metàfora, la imatge més adient mantenint aquest equilibri que esmentava més amunt.

M’agradaria que un dia els lectors recordin aquell autor que els va fer sentir, emocionar-se, i per a mi tot això són petites certeses a les quals m’agafo com un nàufrag. De petit m’agradava veure pel·lícules en què els bons guanyen o els que s’estimen s’acaben fent un petó. En això com a autor soc cent per cent caprià (de Frank Capra i de Joan Capri, els dos): Happy End.

Si aconsegueixo que els joves i no tan joves gaudeixin amb la prosa que procuro delicada, si d’aquí vint o trenta anys recorden que de petits un llibre els va emocionar i allò els va portar a buscar-ne d’altres que els fessin gaudir, donaré l’incert profit d’aquesta esforçada aventura per ben pagat.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA