Julià de Jòdar

Manel Ollé

Julià de Jòdar (Badalona, 1942), enginyer tècnico-químic (1964) i llicenciat en història moderna i contemporània (1973), va fer estudis de teatre a l´Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual, on va formar part de l´equip de Ricard Salvat en diferents muntatges, entre d'altres a Ronda de mort a Sinera (1965). Des d´aleshores, ha treballat en el món editorial. Va participar activament en la lluita antifranquista dins el moviment estudiantil, el sindicalisme radical, i l´esquerra independentista. L'any 1984 es va presentar sense èxit al premi Josep Pla amb la novel·la de dos-cents fulls La pira dels dies, que va quedar sense publicar. A partir de la pedrera d'aquest material inèdit i germinal, Julià de Jòdar va engegar un procés d'indagació, reescriptura i aprofundiment que al llarg de més de vint anys s'ha anat expandint i cristal·litzant en el miler llarg de pàgines de la trilogia L'atzar i les ombres, sense dubtes una de les fites cabdals de la narrativa catalana contemporània.

La trilogia L'atzar i les ombres explora el procés de formació de la consciència moral d'un noi, Gabriel Caballero, fill d'immigrants en el barri que s'estén pels volts de la cruïlla dels carrers Guifré i Cervantes (dos carrers que realment existeixen, al barri de Gorg de Badalona), a partir de l'impacte de tres fets de sang que remouen las aigües calmes i estantisses de la pau franquista. Al marge del realisme de recepta, hi trobem la hibridació de gèneres, la inclusió de somnis, aparicions, subgèneres, cançons, símbols i introspeccions psicoanalítiques. Arrelant en el pou de la història oral, "el noi que va prendre el relleu a la tia Eulògia", Gabriel Caballero, protagonista i narrador, assetjat i desmentit per versions i documents contradictoris, explora els records i els miratges d'un adolescent que s'inventa a si mateix mentre el modelen la família, el barri, la fàbrica i l'experiència concreta de la Història en majúscules. Contemplem l'aprenentatge moral d'algú que escriu una trilogia on explora els camins de la imaginació i la memoria. A mesura que avança la trilogia veiem a contrallum com a partir de dades biogràfiques es construeix una ficció que es contradiu a si mateixa i alhora aspira a forjar veritats literàries.

Julià de Jòdar exerceix alhora de mitògraf i d'analista, superposa i fa dialogar sentits en una sèrie de novel·les de formació que són alhora un fresc social. En les seves novel·les se suma la capacitat de fer bategar el ressò de la Badalona de postguerra amb un plantejament novel·lístic exigent i radical, que se serveix de les tècniques i els recursos de la modernitat (fragmentació, polifonia, dialèctica ficció-veritat, poeticitat, monòleg, assagisme, punt de vista...) com a instruments incisius de coneixement i de restitució verbal de la complexitat enfront als discursos simplificadors. En aquest punt dolç d'equilibri entre la força evocativa i la força cognitiva de l'escriptura apareix el resultat infreqüent d'un projecte novel·lístic de primer ordre.

La primera part de la trilogia, L'àngel de la segona mort (1997) ens transporta a l'any 1956, se centra en la ressonància mitificada de la violència revolucionària de la guerra civil sobre un adolescent de catorze anys, que viu en una família menestral de mare castradora i pare fantasmal. Ressona el record de la mort d'un flequer en mans d'un escamot anarquista. A partir d'un nou fet de sang, se'ns mostra la precarietat d'un ordre de postguerra fet de renúncies i traïcions en el clos d'un barri derrotat. Se'ns parla d'un món desposseït, regit per les lleis del desig reprimit, de la desmemòria i la misèria moral, dels pactes tàcits i els tabús, Amb prosa de llarg alè, la novel·la reflexiona sobre el sentit de culpa, sobre el bé i la veritat.

La segona part de la trilogia, El trànsit de les fades (2001), mostra el despertar del desig a través d'un drama sentimental. El protagonisme coral es cedeix a unes dones amargades, desitjades o malestimades, que evoquen el clima moral de finals dels anys cinquanta. Julià de Jodar reprèn personatges, ambients i escenaris de L'àngel de la segona mort situant els fets a la setmana santa de l'any 1957, un any més tard que el final de la primera part de la trilogia. Gabriel Caballero és en el segon lliurament de la trilogia un adolescent que desperta al desig. El pretext argumental el dóna la confluència de diferents trames en un embolic amb aire de fulletó: un assassinat com en l'anterior novel·la, però en aquest cas més a prop d'un crim passional entre decorats de vodevil. Dir el desig a finals dels anys cinquanta és més o menys el mateix que dir la il·lusió i la repressió. En la novel·la de Julià de Jòdar les dones viuen en general la hipocresia moral del franquisme amb una mica més de dignitat, amb més capacitat de projectar el seu desig. Els homes són més a prop del discurs oficial, no troben manera fàcil d'escapar a les duplicitats de l'època.

Ben aviat el lector coneix els detalls del crim, però el que interessa a Julià de Jòdar és acompanyar-nos per l'ordit de la trama de la tragèdia. Dosifica les referències històriques i les concentra en l'àmbit geogràfic precís del barri, ens evita el diorama i l'esquematisme: l'amalgama de noms i cognoms de procedència diversa s'estilitza en una imatge filtrada, que no pretén ser documental. L'època del Plan de Estabilización es reconstrueix en minúscula, en tres o quatre microclimes -la botiga d'ultramarins, amb els magatzems i la rebotiga, el taller on cusen les modistes, la fàbrica tèxtil, la companyia teatral itinerant-, jugant amb la força evocativa dels referents concretíssimss: objectes, girs, projeccions de l'imaginari de l'època, actors famosos, cançons? Els elements de cultura popular, de cultura material, dels dialectes del temps i del lloc concret i mineral són emprats amb intenció artística. Hi ha alhora la precisió de la miniatura i la projecció en un discurs i una xarxa simbòlica que tendeix a universalitzar els referents.

A més de fer reviure un temps abolit, Julià de Jòdar sap jugar-se la novel·la a cada frase, amb una prosa amb textura pròpia que embolcalla els fets, una prosa de cronista que transmet altres veus i les fa seves en una polifonia de matisos, que sap fer sentit amb la disposició dels materials, que dóna pistes, que s'avança als esdeveniments, que els processa i alhora se'ls mira de molt lluny, donant-los l'accent que els escau: el cronista és en definitiva l'artífex del món verbal i del món imaginatiu que veiem transitar.

La trilogia L'atzar i les ombres culmina amb El metall impur (2005), novel·la guanyadora del premi Sant Jordi. Veiem en aquest tercer episodi a Gabriel Caballero sortir del barri, adreçar-se cap a la gran ciutat, entrar en el món masculí del treball. La novel·la exposa un ritus de pas, un bateig de foc en una foneria suburbial, situada prop de la desembocadura del riu Besós. La novel·la reuneix la força mítica d'un gresol alquímic i la nitidesa hiperreal i recremada dels òxids i els polsim del metall flotant en l'ambient d'una nau on s'operen perillosos rituals industrials. Aquest trajecte d'iniciació del protagonista Gabriel Caballero cap al món dels adults activa la navegació d'un buc narratiu espurnejant de suggeriments, transmès amb un ventall de registres que van des dels diàlegs plens de vivacitat, i les insercions de cobles i dites, fins a una prosa assagística i digressiva, capaç d'integrar en un discurs essencialment literari tota mena de sabers històrics, psicològics i antropològics, sense carregar de plom les ales del relat, enriquint-ne el gruix moral i fent literatura amb idees que es mouen, que assetgen uns personatges i unes situacions que són sempre interrogants punyents. Es podria definir El metall impur com una eina sofisticada i potent d'introspecció, que furga en la dinàmica que s'estableix entre la memòria, la identitat i els jocs de tensions històriques, familiars. Hi llegim el barri i la fàbrica com a miralls i conformadors del jo.

Julià de Jòdar planteja la novel·la a partir d'unes poques escenes que es reprenen i es despleguen a la manera de llavors germinals, carregant-se de sentits, de força emocional i simbòlica, de raons i de reflexos. Hi ha en primer lloc el trajecte a peu resseguint la via del tren des de Guifré i Cervantes fins a l'altra banda del Besós, a la zona on es dreça la foneria i on se situa el gruix de la novel·la, entre La Catalana, La Mina i el Camp de la Bota. En aquest trajecte es xifra la fugida iniciàtica del clos matern. Pel camí apareixen sobtadament personatges que marquen d'incertesa visionària el pas pel suburbi d'ermots, platges brutes, murs industrials, solars infestats de rates i estacions abandonades: un vell eremita, una seductora gitaneta del camp de la bota que li ofereix una bala que va recollir a la zona dels ajusticiaments, el mag Li Chang, el xinès de Badalona... L'escena nuclear de la novel·la la trobem en un accident laboral a la foneria, que xifra totes les tensions d'un món industrial en transformació a principis de la década del desarrollismo: amb patrons franquistes, encarregats catòlico-pujolistes-porciolistes, sindicalistes clandestins, obrers ambiciosos... Julià de Jòdar basteix la ficció i el seu revers. El manuscrit d'El metall impur és trobat als Encants pel senyor Lotari -protagonista del primer relat de Zapata als Encants (1999)-, que prova de verificar-ne els referents, els noms propis, omplint la novel·la de fotografies i documents d'arxiu. S'intercala així la recerca de la veritat factual que hi ha rere les fabulacions. Paradoxalment, la constatació que el narrador no és fiable, que inventa i deforma, no fa altra cosa que reforçar la veracitat i la potencia imaginativa del relat.

Al marge de les tres novel·les de la trilogia L'atzar i les ombres, Julià de Jòdar ha publicat dues novel·les més. Els tres relats encadenats de Zapata als Encants (1999) recullen la memòria trencada de la ciutat de Barcelona a través de materials de desguàs: cartes, papers llençats, histories grotesques. Metàfora del malbaratament del patrimoni col·lectiu, els Encants són el lloc on els fills es venen els manuscrits i els objectes que havien de preservar. El desguàs que cau avall per la novel·la és cultural i sentimental. La novel·la parla en clau se sátira mordaç del temps de les utopies i les impostures. Encadena relats tragicòmics, plens de noms propis i referents que ens remeten al món de la progressia, de la cultura i de la política antifranquista dels anys seixanta i setanta.

L'any 2003 Julià de Jòdar va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb L'home que va estimar Natàlia Vidal, novel·la d'art implacable i gens balsàmic, feta de trossos i obsessions, plena d'opinions contundents, sobre el Fòrum 2004, sobre l'Escola de Barcelona, sobre la Nova Cançó... Al voltant de la mort d'una directora teatral de prestigi i de l'eco d'un muntatge teatral d'una obra d'Ibsen, la novel·la construeix un relat d'amour fou que és alhora un carnaval de miralls i veus a la deriva (fragments de dietari, cartes, veus d'ultratomba, monòlegs...), amb més interrogants que respostes, amb un humor estripat i amarg i moments d'intensitat lírica. El marit i actor de la directora finada, Alexis Robles es tanca a casa quatre setmanes amb el cadàver i amb les restes del naufragi vital: els objectes de la cambra desendreçada donen pas a l'excorcisme del cor i a una radiografia de la Catalunya tardofranquista i de la transició. La novel·la es deixa llegir gairebé com un roman à clé, amb personatges reconeixibles, més o menys basats en Fabià Puigserver, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta...

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra