Josep Romeu i Figueras

Miquel Batalla

Josep Romeu i Figueras neix a Òdena, el 16 de març de 1917. A l'edat de tres anys, la seva família s'instal·la a Igualada. Cursa els seus estudis, fins a acabar el batxillerat, a les Escoles de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, institució en la qual exercirà com a mestre durant la Guerra Civil. Molts anys després, el 1978, contribuirà de manera decisiva a restituir-les definitivament per a la ciutat, amb la represa de l'activitat pedagògica i la creació d'una nova biblioteca.

El 1934 fa la seva primera coneixença literària, el poeta Joan Llacuna, amb motiu de la publicació d'Ònix i níquel. Els anys 1935 i 1936 es trasllada a Barcelona on comença, sense gaire convicció, estudis d'arquitectura a la Facultat de Ciències Exactes.

L'abril de 1937 ingressa a l'Escola Normal de la Generalitat, dirigida per Antoni Maria Sbert, amb l'objectiu de cursar estudis de magisteri. Entre els seus professors destaca el pedagog Alexandre Galí, que imparteix llengua i literatura catalanes. A la Residència d'Estudiants farà amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, llavors ja greument malalt de tisi.

A les darreries de 1937, en plena Guerra Civil, és mobilitzat finament a Còrdova, en una brigada militaritzada de la FAI. En aquests escenaris, com explicarà en el Quadern de memòries (2003) presenciarà des de primera línia de foc els estralls i la crueltat absurda de la guerra. El març de 1939 és capturat per les tropes nacionals i haurà de romandre internat en un camp de concentració durant uns mesos, fins que el seu pare n'aconsegueix l'alliberament amb la presentació dels imprescindibles avals.

L'any 1940 ingressa a la Universitat de Barcelona, on es llicenciarà en Filologia Moderna el 1943. En aquest context, tan advers per a la cultura catalana, coincideix amb Josep Palau i Fabre, Joan Ainaud de Lasarte i Antoni Badia i Margarit, entre d'altres, i assisteix, paral·lelament, als cursos dels Estudis Universitaris Catalans impartits per Jordi Rubió i Balaguer -de literatura catalana- i per Ramon Aramon -de llengua-. Josep Romeu sempre va considerar Jordi Rubió un dels seus referents humans i professionals. Aíxi mateix, publica una "plaquette" amb els seus primers poemes, Terra (1943), i comença el seu tracte amb personalitats com Josep Maria de Sagarra, Jaume Bofill i Ferro, Ferran Soldevila, Salvador Espriu o Pere Bohigas.

L'any 1945 participa en la represa de les activitats clandestines dels Amics de la Poesia. L'any següent, juntament amb Miquel Tarradell, Frederic Pau Verrié, Joan Triadú i Josep Palau i Fabre, endega la publicació de la revista Ariel, amb l'objectiu, en paraules de Romeu, "de salvar la continuïtat de la nostra cultura tot enllaçant el nostre passat d'avantguerra amb els fundadors (d'Ariel), aleshores representants de les noves promocions". A aquest projecte s'hi afegiran noms com els d'Alexandre Cirici, Jordi Sarsanedas, Rosa Leveroni, Joan Perucho, Néstor Luján, Albert Manent, Enric Jardí o Josep M. Ainaud de Lasarte i es convertirà, al llarg dels seus vint-i-dos números, en una de les iniciatives més reeixides i prestigioses de la resistència cultural de Catalunya. Cal dir que el novembre de 1948, Romeu, director de la publicació, havia sofert l'escorcoll de casa seva per la policia i la detenció posterior, juntament amb l'impressor. Ariel sortirà per darrera vegada el mes de febrer de 1951.

El 1946 coneix Carles Riba i es converteix en un dels convidats a la tertúlia setmanal que celebrava al seu pis de l'avinguda República Argentina, a Barcelona. El 1947 obté, amb Aires de llegenda, el premi de poesia de les Festes d'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, convocat per la Comissió Abat Oliba. El llibre comptarà amb un pròleg entusiasta de Josep Maria de Sagarra. És nomenat col·laborador del CSIC, per mediació del doctor Tomàs Carreras i Artau i mossèn Higini Anglès, i publica el seu primer llibre d'investigació etnològica, El comte Arnau. La formació d'un mite.

El 1948 inicia la seva col·laboració amb l'Editorial Barcino i Josep Maria de Casacuberta, a qui considerà també un dels seus grans mestres. El primer guany d'aquesta relació és Cançons nadalenques del segle XV (1949) -elogiat per Joan Coromines-, al qual seguiran títols com Les nadales tradicionals (1952), La nit de Sant Joan (1953), Teatre hagiogràfic (1957), Teatre profà (1962) i, ja en els darrers anys de la seva vida, Corpus d'antiga poesia popular (2000) i Poemes catalans de Pere Serafí (2001). L'any 1949 neix el seu únic fill, Jordi, fruit del seu matrimoni amb Teresa Costa, a qui perdria el 1965.

El 1951 publica a l'editorial Selecta el volum Obra poètica, on reuneix tota la seva poesia fins aquell moment i obre un dilatat període de silenci poètic, motivat en bona part pels nous criteris estètics i literaris que la poesia social i el realisme històric tot just imposaven i per l'actitud sectària d'algun dels seus representants. Aquest silenci no es trencarà fins al 1993, amb la publicació de Tots els poemes, reedició d'aquell volum amb l'afegit de Tres cicles de retorn, llibre inèdit fins aleshores, gestat entre 1951 i 1958, i al qual s'ha reconegut unànimement una qualitat extraordinària.

Durant aquests obscurs anys cinquanta es dedicarà amb intensitat a la investigació i la docència: l'estudi de la poesia antiga, el teatre medieval, la cançonística i els cançoners i la crítica literària centren la seva atenció. A més dels títols esmentats, publica El llibre de la muntanya (1952), El llibre del mar. El tema mariner en la literatura catalana (1953) i prologa l'Obra poètica de Jaume Agelet i Garriga, amb qui l'unirà una gran amistat.

Cal assenyalar la seva participació, l'any 1955, en el "I Congrés International de Langue et Littérature du Midi de la France", celebrat a Avinyó, i l'obtenció del premi Milà i Fontanals, atorgat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Entre 1961 i 1969 dirigeix nou cicles de teatre medieval i renaixentista patrocinats per l'Ajuntament de Barcelona i representats, amb gran èxit de públic i crítica, a la sala reial del Tinell de Barcelona. El 1969 és nomenat catedràtic de Filologia Catalana en la recent creada Universitat Autònoma de Barcelona, sota l'impuls de Martí de Riquer, Antoni Comas i Frederic Udina.

El febrer de 1972 ingressa a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb un discurs dedicat a Joan de Timoneda i la Flor de enamorados. Poc després es casa en segones núpcies amb Núria Font.

Un any abans havia estat nomenat professor d'investigació del CSIC, per bé que ja no deixarà de donar cursos i seminaris de literatura catalana medieval a la Facultat de Filosofia i Lletres de l'Autònoma fins a la seva jubilació, el 1984. No obstant això, impartirà cursos de doctorat i tercer grau durant deu anys més.

D'aquests anys d'àuria jubilació destaquen diverses obres de crítica literària i assaig: Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984), Guia de lectura de Sol i de dol, de J.V. Foix (1985) -l'amistat amb el qual mereixeria tot un capítol-, Poesia en el context cultural del segle XVI al XVIII (1991, 2 volums), Quatre lectures de poesia medieval (1991), Teatre català antic (1995-1996, 3 volums) i Assaigs i altres indagacions crítiques (1996), entre moltes altres.

El 1993 li és concedida la Creu de Sant Jordi. Amb posterioritat a la publicació de Tots els poemes, viurà una fructífera eclosió poètica que el mena a escriure Temps (1995), Versos a mitja veu i Ésser i estar (2000), Imatges i metàfores (2002), Quotidianes, o quasi (2003) i Poemes d'ara i de tornada (2004).

Josep Romeu va deixar aquesta vida el 18 de desembre de 2004 i, cal dir-ho, un nombrós grup d'amics, admiradors i col·legues sense l'immens privilegi de la seva companyia.

N'han dit...

Vaig conèixer Josep Romeu al principi de la dècada dels anys quaranta, al pati de Lletres de la Universitat de Barcelona. Em fou presentat per Josep Palau i Fabre, que després em va presentar els seus condeixebles que anys a venir integrarien el grup d'Ariel, del qual jo també vaig formar part. Al marge d'aquest grup, m'integrava amb el que feia la revista literària Alerta, la redacció de la qual estava constituïda també per Néstor Luján, Antoni Vilanova, Manuel Valls, Carles Fisas, Francesc J. Mayanas i Josep M. de Martín. Gairebé contemporàniament a aquest grup (o una mica després) vaig col·laborar a Poesia, revista impecable en el seu bon gust, editada clandestinament per Josep Palau i Fabre, que començava a donar a conèixer els Poemes de l'Alquimista. D'aquesta revista, se'n tiraven només cent exemplars i hi figurà, per primera vegada, al costat de tots nosaltres, el nom de Maurice Molho, que després seria el director del Centre d'Estudis Catalans de París.

Quan sortí Ariel gairebé tots havíem acabat la llicenciatura (Mayans, el Nani Valls i jo cursàvem Dret) i ens admirà l'elegància material de la revista, característica segurament heretada de Poesia. Del grup d'Alerta solament passàrem a col·laborar-hi Manuel Valls i jo. Hi abundaven els poetes nous fent costat als d'avantguerra. Un d'ells, Josep Romeu, va publicar en el primer número un poema que m'impressionà per la seva perfecció formal, marmòria, clàssica, com esculpida en el marbre, indicadora d'un gust i d'una ordenació mental gens corrent. El poema es titulava: Dríada: "D'alzina, d'heura colrada, / ungida de molla rosada, / es desvetlla la nimfa. Crit / en les altures i en el llit / de les aigües. Tot just l'albada / dreta i dolça irromp en els cims, / es trenca i es desfà un llarg silenci / quan sembla que en l'aire comenci / el ritme dels àlbers més prims".

Aquest poema donava la dimensió d'un gran poeta i el reconeixement públic d'aquesta dimensió. Romeu, en els anys següents, guanyà llorejats guardons (recordo el de Montserrat amb Aires de llegenda) i va arribar a publicar el conjunt de la seva obra poètica. Després es dedicà a la investigació, però emmudí líricament. Per què? Segurament perquè la seva sensibilitat poètica entrava en col·lisió amb els gustos del moment. Bofill i Ferro troba en els seus versos "les més destres modulacions de la novíssima poesia catalana". Aquest mateix crític, citat per Jordi Rubió, diu significativament que en Romeu hi troba, però, un "cert deseiximent, gairebé un menyspreu del present", criteri que confirma la meva convicció que el poeta es trobava incòmode en un moment on la valoració crítica es trobava impulsada per la propaganda i el partidisme. Però tot torna, i res roman en el silenci i en l'obra per sempre. Crec que ha arribat l'hora de valorar seriosament l'obra poètica de Josep Romeu com una de les que, enfront del caos estilístic i estròfic de l'època, reuneix les perfeccions formals i de pensament més acusades i exigents.

Joan Perucho, "Redescobriment d'un poeta", Avui (14/03/1993)

Josep Romeu ocupa un lloc destacat en el panorama de la nostra poesia de la dècada dels quaranta. Aquesta presència es tradueix en llibres com Terra (L'Ocell de Paper, 1943) i les dues edicions de Sonets i d'Aires de llegenda. Ensems amb aquesta presència creativa en parlaríem d'una altra no menys important: la programàtica. Efectivament, Josep Romeu és un dels fundadors, juntament amb Miquel Tarradell, Frederic-Pau Verrié, Joan Triadú i Josep Palau i Fabre, de la revista Ariel. Queda clar que Romeu té un paper destacat en el que significa la creació d'una primera plataforma cultural, més que en el subsegüent bastiment d'una consciència de generació que Àlex Broch anomena dels cinquanta. Caldria argumentar-ho amb més amplitud, però d'entrada preferim afirmar que els versos de Romeu se circumscriuen inequívocament al context de la poesia catalana dels anys quaranta, com demostra el fet, d'altra banda, que el 1951 actua com a data frontera -si se'ns permet l'expressió- de la seva activitat pública com a literat. Recordem que recopila llavors tota la seva Obra Poètica (Biblioteca Selecta, núm. 89) i que no torna a publicar fins al 1993. I, tanmateix, entre 1951 i 1958 Josep Romeu escriu el que, des de la nostra opinió, representa un llibre de síntesi del bo i millor del seu bagatge poètic. Es tracta de l'obra Tres cicles de retorn, que no apareixerà fins al 1993, després de trenta-cinc anys de silenci. Quina és la causa per la qual Romeu ha desat durant tant de temps l'original al calaix? La mateixa pregunta es fa Joan Perucho en un interessant article aparegut al Diari de Barcelona amb data de 3 de gener de 1992. I ens ofereix com a resposta: "Segurament perquè la seva sensibilitat poètica entrava en col·lisió amb els gustos del moment." I, més endavant, interpreta el "desdeny del present" que comenta Jaume Bofill i Ferro en relació amb Romeu com el "criteri que confirma la meva convicció que el poeta es trobava incòmode en un moment on la valoració crítica es trobava impulsada per la propaganda i el partidisme". I acaba amb una apologia de la poètica de Romeu: "Crec que ha arribat l'hora de valorar seriosament l'obra poètica de Josep Romeu com una de les que, davant del caos estilístic i estròfic de l'època, reuneix les perfeccions formals i de pensament més acusades i exigents." El silenci de Romeu s'entén, doncs, a partir d'un refús del tomb que es detecta en l'actitud estètica de molts autors cap al que s'anomenarà genèricament "realisme social" o "històric". D'aquesta manera, tot i que és a partir de la mort de l'autor de les Elegies de Bierville, el 1959, que la poesia i la crítica catalana s'orientaran decididament cap al compromís social, al llarg dels cinquanta -i uns anys abans i tot- es troba, encavalcada, l'arrel d'aquesta nova orientació.

(...)Ara estem en condicions de comprendre l'expressió poètica de Romeu com la lírica d'una èpica de la identitat. Lírica, perquè els seus versos refusen qualsevol mostra de virtuosisme retòric. Contràriament, i seguint de prop el concepte poètic d'experiència en Rilke, parteix d'un estat de consciència vital. I èpica, tanmateix, perquè no s'acontenta amb l'exposició directa d'un món de conviccions íntimes. Cerca la categoria, simbolitza els elements i gosa fer proposicions de valor universal davant les experiències unànimes que angoixen i justifiquen alhora l'existència humana. En aquest sentit, el crític Jaume Bofill i Ferro afirmava el 1949: "En les Nits més enllà del somni se'ns fa tot d'una present el que imaginem com la manera definitiva de Romeu; una manera d'èpica interior?" Gràcies a aquest estil, Romeu reïx plenament en la construcció d'un "Jo" literari en el poema. L'autodenominació de "Jo, el feréstec" explica a bastament el to greu i l'entonació amb violoncel d'una poesia en què l'autor cerca un llenguatge rotund i una expressió contundent correlatius al joc sever i matèric de les seves metàfores.

La publicació per primera vegada de Tres cicles de retorn significa, doncs, per al lector actual descobrir amb què els poetes catalans van enfrontar l'ensorrada de la postguerra. Un rigor i una qualitat que en els versos de Romeu cristal·litzen en una voluntat d'apregonament en el que significa, com en l'Odissea, el moviment centrípet dels retorns cíclics a les fonts de la identitat. Unes fonts que troben en el símbol artístic del fruit al desert la fusió, com diria Schelling, del real i l'ideal.

Vicenç Llorca, "Josep Romeu, poeta", Serra d'Or, núm. 453 (setembre 1997)

La seva entrada en el món de les lletres seria a través de la poesia amb el llibre, publicat clandestinament per Palau i Fabre, sota el títol de Sonets (1944). En aquella època, Palau li va presentar J.V. Foix, Carles Riba i Marià Menent, i el mateix Romeu es va presentar un dia a casa de Salvador Espriu, amb qui va mantenir una gran amistat i li va dedicar bons estudis. Com d'altres joves, Romeu des del 1939 freqüentava els cenacles clandestins del país, des del grup Estudi dels germans Gassó i Carbonell i de Joan Barat, fins als Amics de la Poesia, que es reunien a la rebotiga de l'orfebre Ramon Sunyer. Romeu també va assistir als cursos, igualment clandestins, de Jordi Rubió i Balaguer i de Ramon Aramon i Serra, que havien reprès els antics Estudis Universitaris Catalans.

Romeu es va anar consolidant com a poeta i el 1951 l'editorial Selecta li va publicar ja l'Obra poètica, primicera de tradició ribiana, els seus poemes representen tot un corrent que ell ha continuat, amb variacions, fins a darrera hora. Romeu també va remoure les aigües culturals d'Igua en crear el grup Anabis (1945) i va ser un dels fundadors del Centre d'Estudis Comarcals.

En el 1946 va participar en una altra aventura quan, amb Frederic-Pau Verrié, Josep Palau i Fabre, Miquel Tarradell i Joan Triadú va fundar la revista clandestina Ariel, de lletres i arts. La policia la va suspendre i en va patir les conseqüències. Després va publicar obres sobre les Nadales tradicionals (1952) i la Literatura catalana antiga (1961-64). Encara Teatre hagiogràfic (1957) i Teatre profà (1962) i els tres volums de Teatre català antic (1994-95).

La seva bibliografia abasta uns quaranta llibres. Jo voldria destacar-lo com a crític i assagista a través de tres obres: Sobre Maragall, Foix i altres poetes (1984), Assaig i altres indagacions crítiques (1996) i D'assaig i crítica (1997). Altres reculls de la literatura medieval mereixerien esment, i la notícia que tenia tres o quatre llibres al teler.

Albert Manent, "Josep Romeu (1917-2004)", Avui (19/12/2004)

De la gegantina personalitat intel·lectual de Josep Romeu, em sembla que l'aspecte que més satisfaccions li va donar va ser el teatre medieval, àmbit que ningú coneixia millor que ell. No només va estudiar i publicar els textos més importants de la dramatúriga catalana de l'Edat Mitjana i el Renaixement, des d'una òptica multidisciplinària, ans també va obrar el miracle: dur a escena aquestes peces en l'incomparable Saló del Tinell al llarg de nou Cicles de Teatre Medieval (1961-1969). En el camp de la recerca, va saber situar la teatralitat catalana d'aquella època en l'avantguarda europea i va demostrar la influència de la dramatúrgia catalano-valenciana en la configuració del teatre castellà del Segle d'Or, anàlisi que encara a molts els costa de pair.

Francesc Massip, "El mestre", Avui (19/12/2004)

Romeu ha aplicat els seus coneixements i la seva saviesa com a lector amb una generositat que l'ha dut a atendre, servint-se d'una admirable habilitat per a la síntesi metodològica, una multitud d'aspectes de la història de les nostres lletres. Des de la literatura medieval i renaixentista fins a poetes contemporanis com Maragall, Rosselló-Pòrcel o el seu estimat amic J.V. Foix (l'estudi de Romeu sobre el Sol i de dol foixià ha quedat com una referència ineludible per a la lectura de l'obra del poeta de Sarrià); des del teatre fins a la lírica; des de la recerca folklòrica fins a l'hermenèutica passant per l'historicisme positivista après del seu mestre Jordi Rubió i Balaguer; des de la poesia popular antiga fins a la molt alta poesia lírica de Ramon Llull; des del tractament objectiu i minuciós del suposat període de la Decadència fins a l'anàlisi de la formació de mites com el del comte Arnau, entorn del qual va publicar el 1948 un excel·lent poema, Aires de llegenda, que dialoga sense desmerèixer-la en res amb la versió maragalliana del mateix motiu.

Al contrari de tants personatges del nostre món universitari, a qui sembla que la càtedra (o el desig d'obtenir-la) els faci perdre l'escriure, el transvasament entre la tasca erudita i l'obra de creació poètica ha estat freqüent en el cas de Romeu i Figueras, donant lloc a la formació d'una figura d'home de lletres integral que només podem lamentar que no s'hagi estès prou com a model.

Sebastià Alzamora, "Salutació a Josep Romeu i Figueras", Avui (06/05/2003)

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA