N'han dit...

Quan un autor observa la realitat des de l'altura ens descobreix un món que els que ens movem a ras de terra no sabem veure. La concreció s'observa millor des de la distància, els detalls es mostren amb més claredat, es tria el gra de la palla amb una mirada penetrant que ho fa tot més entenedor.

Josep Maria Esquirol ens aporta serenor en un món esverat per l'actualitat rabiosa, pel discurs compulsiu, per una massa crítica d'informació que ens allunya de la comprensió de la realitat i alimenta un món de fantasies. Reclama la urgència de recuperar la vocació de pensar. La Resistència íntima: assaig d'una filosofia de la proximitat (Quaderns Crema) és una reflexió que trenca el políticament correcte i gosa oferir una mirada metafísica, modesta i alhora entenedora, sobre els reptes de la modernitat política, econòmica i tecnològica.

En aquest assaig curt però molt elaborat i pensat es fa un elogi de la dignitat de la vida senzilla de les persones que no cal que estiguin envoltades per la fama, la notorietat, l'heroïcitat, l'honor o la riquesa. S'hauria de tornar a la normalitat de fer grans les coses menudes perquè estan associades a les actituds de persones que actuen des de la proximitat, sense altre objectiu que fer les coses ben fetes. Si es recupera la quotidianitat, el dia a dia, s'entra en l'univers més immediat en el qual s'hi troben sempre els altres.

La fortalesa, la paciència i la resistència són una mateixa cosa, ens diu Esquirol. Saber resistir, saber aguantar, saber protegir la pròpia intimitat és important per no perdre la personalitat. No cedir al dogmatisme de l'actualitat. En aquest punt, Esquirol és categòric: “La veritable resistència a l'actualitat consisteix a no cedir al dogmatisme. No n'hi ha d'altra. De vegades serà pública i es farà vistosa, i de vegades, discreta i silenciosa.”



Esquirol destaca la fraternitat com a clau de volta del famós lema revolucionari francès i hi aprofundeix per caracteritzar-la com el tret distintiu de la humanitat mateixa. Davant la certesa de les pròpies limitacions i de la llunyania o inexistència d’un paradís perdut, ens descobrim vivint als marges, a la intempèrie dels afores. Una precarietat accentuada, un pèl apocalípticament, quan es descriu el present com “un avui degenerat ja des de trenc d’alba”. Aquí, fora dels límits de la plenitud, la vida humana només és possible gràcies a la generositat: “La bondat de les accions d’unes persones envers unes altres [...] és l’esperança del món”. La reivindicació desacomplexada de la bondat, necessàriament activa i despresa, resulta especialment suggeridora i, alhora, perillosa, en acostar-se en algunes expressions als arguments de l’autoajuda que ho fien tot a les abraçades i l’afecte per arreglar el món. Conscient d’aquest abisme, Esquirol s’envolta d’un més extens i poblat món de referències filosòfiques, de clàssics com Nietzsche i Francesc d’Assís fins a pensadors actuals.

L’aposta per la sensibilitat no es contraposa a la dimensió racional humana. Per a l’autor, “no cal edulcorar la intel·ligència amb la dimensió emocional perquè ja de per si el sentir és intel·ligent”. Aquesta reivindicació el porta a una distinció entre pensament, entès com a creació i acció, i coneixement, llegit en un sentit més pragmàtic i passiu. Esquirol denuncia com aquest últim s’hauria anat imposant, tot prioritzant l’individualisme, la fatalitat i el cientifisme.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra